Els temps s'han fet curts en política. Un president que duri dos mandats i que, a més, esgoti legislatura ja es pot considerar un home d'èxit. Després dels 14 anys de Felipe González i dels 23 de Jordi Pujol, tant a Espanya com a Catalunya els presidents (les presidentes encara no han debutat) han durat, a molt estirar, vuit anys. Pedro Sánchez en porta set i, si acabés el seu mandat hauria aconseguit estar-ne nou. Avui, però, això sembla molt difícil a la vista dels escàndols que assetgen el seu partit i de la sensació d'incapacitat per superar la paràlisi.
[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]
La brevetat política ha fet que proliferin, aquí i allà, expresidents per a tots els gustos. Alguns més incontinents (González i José María Aznar), altres més introspectius (Quim Torra o Mariano Rajoy), altres arraconats al seu partit o directament sense (Artur Mas, Jordi Pujol, Pere Aragonès o Pasqual Maragall en el seu moment), altres encara actius (Carles Puigdemont), i altres disciplinats. És el cas de José Montilla i José Luis Rodríguez Zapatero.
Aquest últim s'ha convertit en el lampista més eficaç del president espanyol en els darrers anys. Els caràcters i les urgències han fet que un i altre es trobin en els convulsos anys de Sánchez a la Moncloa. L'expresident no era partidari de l'actual inquilí del palau. De fet, en els processos interns de fa una dècada va donar suport a Susana Díaz i a Eduardo Madina, candidats més o menys oficials de l'establishment socialista, contra Sánchez. Però el trencament de Zapatero amb González i el que representa, l'agenda i les aliances triades pel líder del PSOE, i la seva voluntat de continuar implicat en política van propiciar l'acostament.
Zapatero va ser el gran facilitador de l'entesa entre el líder del PSOE i el de Podem, Pablo Iglesias, que el 2019, després de quatre anys picant-se la cresta, van acabar formant el primer govern de coalició en l'Espanya postfranquista trencant un tabú que havia durat més de 40 anys. I ha estat un personatge clau per amorosir les relacions entre el PSOE i ERC i Junts, especialment amb aquests últims. Els independentistes no se n'acaben de refiar: els republicans perquè pensen que, sovint, fa un cert doble joc, i els postconvergents perquè voldrien que fos més discret i que es prengués el seu diàleg com un "procés de pau" i no com un estira-i-arronsa entre un govern i un dels seus socis parlamentaris, per especial que ho faci l'exili de Puigdemont.
Fins ara, Zapatero assistia en la feina de greixar relacions amb Junts a Santos Cerdán, que ahir va ingressar a la presó per un escàndol de comissions il·legals assegurant que és víctima d'una operació política de les clavegueres de l'Estat per haver fet de trencagel en la construcció d'una majoria plurinacional. Amb Cerdán fora de joc, i a l'espera de si Sánchez designa algun dirigent o ministre en actiu, Zapatero ha assumit aquest rol amb Junts, que té pendents carpetes com el català a Europa o les competències d'immigració. N'haurà d'afrontar de noves com el finançament singular, la reforma de la Justícia o la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores.
Zapatero va ser, entre 2004 i 2011, un president que va obrir joc per ampliar llibertats en temes que van quedar pendents a la Transició, com el debat territorial o la memòria històrica. A més, va impulsar nous drets, com el matrimoni entre parelles del mateix sexe (acabem de commemorar-ne els vint anys) o la llei de la dependència. La divisió al PSOE, la virulència de la dreta que va deixar el govern ferida després del càstig rebut per la manipulació de l'11-M, la duresa de la crisi econòmica de 2008 i una certa pusil·lanimitat i frivolitat van fer que es quedés a mitges (l'operació de l'Estatut va ser un fracàs sonat) i que deixés el govern amb sensació de derrota. Ara, Zapatero fa de lampista qualificat i també mata el cuquet de la política internacional (no sense acusacions de caure en massa contradiccions o de defensar interessos poc honorables) en les relacions i mediacions amb la Xina i Veneçuela.
No es planteja tornar a fer de president malgrat que si Sánchez plegués i no convoqués eleccions seria dels pocs que podria generar consens en el bloc de la investidura, però ara busca, en un context molt advers, que l'actual president pugui transitar pels camins que ell va apuntar. No li han caigut els anells per arremangar-se, però necessitarà alguna cosa més que el talante que el va fer cèlebre.
Avui no et perdis
- Cerdán a la presó, Zapatero amb Puigdemont: qui guanya i qui perd amb el terratrèmol al PSOE?; per Oriol March.
- Què cal fer quan som víctimes de discriminació lingüística?; per Mar Riera.
- L'ala dura de l’Església desenterra la croada (a l'espera de Roma); per Pep Martí.
- El BBVA tira endavant amb l'opa al Sabadell malgrat les condicions de la Moncloa; per Guillem Delso.
- Oficial: Catalunya pateix el juny més càlid de la història; per Arnau Urgell Vidal.
El passadís
Ahir es va fer el traspàs de poders al Cercle d'Economia. Jaume Guardiola va cedir la presidència a Teresa Garcia-Milà, la primera dona a liderar la casa. Ho va fer amb l'estrena del documental El Cercle. Al costat bo de la història, una producció d'Incís TV que va sorprendre positivament molts dels assistents, que van veure'l en una sessió celebrada a la Pedrera. El treball sobre l'entitat no defuig cap dels conflictes que ha viscut el país. S'hi mostren escenes de la repressió policial de la tardor de 2017 i la postura del Cercle en favor d'una solució pactada. S'hi explica una trobada de Felip VI amb membres de la junta, després de l'1-O, on l'entitat va expressar la seva línia en favor d'algun tipus de tercera via. També les tensions amb els governs del PP en els anys d'Aznar i, després, amb un Rajoy que no podia ocultar la seva irritació pel que considerava "equidistàncies" d'un sector de la burgesia catalana.
Vist i llegit
En els darrers mesos han aparegut diversos llibres per entendre el comunisme català del segle XX, com ara el de Joan Comorera d'Antoni Batista o fins i tot el d'Albert Botran sobre Lenin. Un dels actors menys coneguts, que va tenir un cert ressò i que hauria pogut ser encara més reeixit, va ser el Partit Comunista Català, fundat a finals dels anys 20 per part d'intel·lectuals i obreristes emmirallats en la Revolució Russa com ara Jordi Arquer o Tomàs Pàmies, pare de Teresa Pàmies. Van editar el diari Treball i van acabar confluint el 1930 al Bloc Obrer Camperol (partit fundador del POUM uns anys més tard) malgrat que alguns dels seus militants destacats acabarien a ERC (Jaume Miravitlles) o al PSUC. El PCC rebutjava els vincles amb el PCE i no els tenia amb els soviètics i això, a més de la seva clara defensa de l'autodeterminació, va fer que trobés poques complicitats. Sobre aquell partit, que permet fer un presentisme molt suggerent, us aconsello l'En guàrdia! de Catalunya Ràdio d'aquest cap de setmana amb l'historiador Ignasi Bea Seguí —autor del llibre Ni Madrid ni Moscou— com a convidat i conduït per Enric Calpena.
El nom propi
Eduard Fernández (Barcelona, 1964) va ser guardonat ahir amb el Premi Nacional de Cinematografia que atorga el Ministeri de Cultura. El jurat va escollir l’actor català de manera unànime "per ser un dels actors més destacats" de la cinematografia espanyola i "per haver tingut un any 2024 amb dues interpretacions excel·lents en dues pel·lícules completament diferents", El 47, i Marco, dues històries amb rerefons social i polític que ajuden a explicar la Catalunya actual. A seixanta anys, Fernández encara el tram final de la seva carrera en un dels seus millors moments. Lluny queden els seus inicis quan estudiava mim i es volia endinsar a l’ofici, tal com va explicar en una entrevista a Nació.
[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]
