La vicepresidenta i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, té pressa per tancar el model de finançament català i generalitzar-lo a la resta de comunitats si el volen. Ha de centrar-se en les eleccions andaluses i necessita un acord amb ERC que permeti a Salvador Illa que ERC li faciliti l'aprovació dels seus primers pressupostos i a Pedro Sánchez tenir alguna expectativa positiva amb els seus. El ministre de la Presidència, Félix Bolaños, deia ahir que el diàleg amb Junts està obert i que confia que arribin acords perquè la legislatura continuï avançant, també amb nous comptes. Els alcaldes postconvergents estan mobilitzats per afermar el gir a la dreta en immigració o seguretat, però també volen aprofundir en la dinàmica d'acords amb els socialistes per recuperar pes institucional i, a Waterloo, van marcar el camí a Carles Puigdemont. També ahir, el Cercle d'Economia organitzava un acte amb Cristina Herrero, presidenta de l’AIReF (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal), el socialista Jordi Sevilla i el popular Alberto Nadal per pressionar per l'aprovació dels pressupostos arreu.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

La setmana passada escrivia sobre la gravetat de no tenir comptes aprovats i fins a quin punt genera incertesa i és limitador. Per ara, Jaume Collboni és l'únic que fa els deures. Fa uns dies va tancar un acord inicial amb ERC i els Comuns per tramitar-los i ahir s'hi afegia una entesa amb els republicans per reduir la insostenible pressió turística al Park Güell, un espai de la ciutat que amenaça de convertir-se en aliè als barcelonins. Portar anys sense pressupostos farà que, un cop Illa i Sánchez els presentin, s'incrementi la pressió dels sindicats, les patronals i els mitjans de comunicació més sistèmics per tal que les minories els votin sense massa exigències. Esquerra ja l'espera quan el govern central concreti el model i la xifra del nou finançament.

És cert que, sigui al Parlament o al Congrés, Junts, ERC, els Comuns o els partits bascos no tenen la mateixa força que els socialistes per fer prevaldre el seu relat i les seves raons. Serà difícil que se'n surtin si no són capaços de deixar clares quines són les línies vermelles. Les minories han de ser raonables i conscients de quin és el seu pes. No sembla, però, fora de lloc reclamar que es compleixin acords signats, com ara el del finançament o el traspàs de les competències d'immigració, o no incrementar la pressió fiscal als autònoms. Tampoc és desaforat exigir, com va oficialitzar ahir el PNB, que el govern basc fixi d'acord amb les patronals i la majoria sindical un salari mínim a Euskadi. A Catalunya, que té un problema de salaris baixos i on el cost de la vida és superior a la mitjana estatal, no cauria malament la mesura, més encara tenint en compte que les pujades dels darrers anys no han implicat la destrucció de llocs de treball. Ho han reivindicat ERC o la Intersindical, però a CCOO i a UGT no els interessa res que qüestioni el marc laboral espanyol i Junts prioritza les raons de la patronal, centrada a impedir una reducció de la jornada laboral.

Els partits (tots) són màquines electorals i fan equilibris entre les pròximes eleccions i els seus interessos. Podem assistir en les setmanes vinents a un setge als que no facilitin l'aprovació dels pressupostos acusant-los de desestabilitzar, d'obrir la porta a les dretes extremes i d'arriscar-se a un fort correctiu electoral. En la recerca de culpables si no hi ha pressupostos serà difícil discernir què és raonable i què no, i què és cert i què fals. És possible que als Comuns no els anés bé deixar Pere Aragonès sense pressupostos, però tampoc els havia d'anar bé als republicans deixar Sánchez sense pressupostos el 2019 i, quan aquest va convocar eleccions com a resposta, van passar de 9 diputats a 15 (no es pot obviar que tot plegat va passar en ple judici del procés). En aquests debats convé no oblidar (i es fa sovint) que són els governs —sobretot el central— els que tenen marge per fer complir els pactes i palanques per obtenir recursos. Només cal voluntat política, rigor i imaginació i a vegades això és més efectiu i reparador que mobilitzar els agents afins per fer soroll. 

Avui no et perdis

• El «pla endreça» dels alcaldes de Junts marca el camí a Puigdemont; per Oriol March.
• Acord ERC-Collboni per reduir mig milió de visitants al Park Güell; per David Cobo.
• Illa mima la relació amb Montserrat amb plena sintonia amb l'abat; per Pep Martí Vallverdú.
• La Comissió Europea s'obre a eliminar el canvi d'hora.
• Les 7 pel·lícules i sèries que surten del Festival de Sitges i has de tenir al radar; per Víctor Rodrigo.

El passadís

Ha causat indignació en alguns sectors ultraespanyolistes (com ara Dolça Catalunya) l'homenatge fet al president Lluís Companys amb motiu de l'aniversari del seu afusellament... per l'Ajuntament de Badalona. El consistori que presideix el dirigent del PP Xavier García Albiol es va sumar als actes de record a l'històric president republicà que des del Govern fins a nombrosos partits i associacions es fan cada 15 d'octubre. En el cas de Badalona es va fer al monòlit que hi ha a l'avinguda Companys del municipi. Que Albiol s'hi hagi afegit ha sobtat també al seu partit, però és conseqüent amb el "badalonisme", el seu particular catch all party. Un dels regidors que hi va participar era David Mejía. Alguns el recorden pels seus discursos radicalment anticatalanistes quan era un dirigent de Ciutadans. Al PP hi havia qui somreia comentant l'evolució de l'exseguidor d'Albert Rivera: de ferotge enemic de la memòria catalanista a homenatjar Companys. Tant de bo el canvi sigui sincer! 

Vist i llegit

"Tu fas Merlí i resulta que tothom parla català a classe, no hi ha cap problema. Però les nostres classes no són així. Per què van tractar el tema del sexe i no el del català?", es preguntava el sociolingüista de la UOC Joan Pujolar en una entrevista que Laura Serra li feia ahir a l'Ara. I ell mateix responia: "És un tema tabú. L’experiència d’agressió que vam viure durant el franquisme és un trauma col·lectiu. No m’imaginava que el 2025 encara parlaríem de Franco, però és que no hem tancat el tema: és l’esquelet a l’armari. A Espanya no s’han cregut això dels espais per a les altres llengües i menys la judicatura, que ha decidit fer política. Si tot el sistema mediàtic espanyol té un problema amb el català és que no hem arribat a un acord. Això vol dir que n’hem de parlar més, ho hem de negociar, la gent necessita més orientació, no es tracta de crucificar els que serveixen tallats", diu. La podeu llegir aquí. 

Recordem

Entre el 19 i el 24 d'octubre de l'any 1940, en plena Segona Guerra Mundial i en la postguerra espanyola, Heinrich Himmler, cap de la SS i la Gestapo i, per tant, responsable de les polítiques de seguretat i extermini dels nazis, va ser de visita oficial a Espanya. Arribava just després que, a Barcelona, s'hi afusellés el president Lluís Companys, que els nazis havien detingut a França i lliurat al règim de Franco, i uns dies abans de la reunió entre el dictador espanyol i Adolf Hitler a Hendaia per negociar la implicació espanyola en el conflicte global. No van arribar a cap acord (Espanya no estava per tirar coets) però el règim va fer costat als feixistes i va enviar voluntaris a combatre. Himmler va passar també per Barcelona, decorada amb esvàstiques per a la funesta ocasió, i per Montserrat, on estava convençut que s'hi amagava el Sant Grial. Els monjos li van explicar que no els constava. Si voleu saber més de la visita a Acontece que no es poco, al pòdcast d'història de la Cadena Ser que dirigeix Nieves Congostrina, li van dedicar un episodi.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]