Amb més d'un any de retard, el govern espanyol portarà aviat al Congrés dels Diputats la proposta de transposició de la Directiva europea sobre serveis audiovisuals. El text europeu obliga els estats a canviar les seves lleis per, entre altres coses, obligar les plataformes de vídeo a la carta a tenir, als seus catàlegs, un mínim del 30% d'obra europea. La manera com Espanya pretén incloure aquesta obligació a la seva legislació ha aixecat polseguera des de Catalunya, ja que el govern espanyol proposa que la meitat d'aquest 30% hagi de ser "en castellà o en alguna de les altres llengües oficials de l'estat" -és a dir, en castellà.
El cert és que el Tribunal Constitucional va dinamitar, tant a la sentència de l'Estatut de 2010 com a la sentència de 2012 sobre la Llei Audiovisual de Catalunya, moltes de les competències catalanes sobre mitjans de comunicació social (venint a dir que les competències compartides de Catalunya en aquest àmbit són sobre aquells mitjans que emetin des de i per al Principat, és a dir, TV3, 8tv i televisions locals), de manera que l'espai que tingui el català a les plataformes de vídeo a la carta dependrà en gran manera de com quedi aquesta llei.
En relació amb aquest popular article de "la meitat del 30% de l'obra europea", el Govern de la Generalitat i el CAC han reclamat que, en lloc de poder escollir entre que sigui en castellà "o" en altres llengües oficials de l'estat, s'obligui a oferir una part d'aquesta obra europea en llengües cooficials com ara el català. El fet que la polèmica s'hagi centrat de manera gairebé exclusiva al voltant d'aquest article em fa pensar que no es té en compte l'impacte limitat que tindrà aquesta obligació del 30% d'obra europea tal com està contemplada actualment.
Per quatre raons. La primera, i més important, és que aquesta obligació d'oferir el 50% dels continguts en castellà "o" en altres llengües cooficials només serà d'obligat compliment per a les plataformes amb seu social al territori de l'Estat, és a dir, principalment, per Movistar+, Filmin.cat -plataforma que ja compleix amb escreix aquesta obligació- i, potencialment, també per a Netflix, que des del gener factura als seus subscriptors des d'una empresa domiciliada a Madrid (cal contemplar, però, que pogués tornar-ho a fer des d'Holanda si ho cregués convenient). HBO i Disney+, com que presten els seus serveis a Espanya des d'una empresa sueca i holandesa respectivament, no es veurien afectades per l'obligació d'oferir la meitat de l'obra europea en català. Hi ha pronunciaments de la Comissió Europea que avisen sobre l'abast limitat de l'article en aquest sentit.
La segona raó per la qual no concentraria tots els esforços en aquest punt és que l'obligació només impacta sobre l'obra europea (part minoritària del catàleg de les principals plataformes), i no estableix cap obligació per la resta d'obres que no són comunitàries. Per tant, fins i tot canviant la conjunció de l'article (canviar la "o" per la "i" quan es diu "en la llengua oficial de l'Estat o en altres llengües cooficials") com se sol reclamar, ens estaríem limitant a una part minoritària de tota l'oferta.
És per això que la Plataforma per la Llengua i l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya han proposat conjuntament esmenes concretes a la llei que inclouen percentatges d'oferta obligada mínima i d'inversió anual en català pel conjunt del catàleg, i no només per l'obra europea. També la FOLC ha presentat una esmena en aquest sentit. Aquesta obligació caldria incloure-la en aquella secció de la llei pensada per regular les plataformes que no tenen la seva seu a l'Estat i que estan sota la jurisdicció d'un altre Estat Membre, però que ofereixen els seus serveis aquí.
La Comissió Europea o aquestes plataformes establertes a l'estranger podrien interpretar que l'estat espanyol no té dret a imposar-los aquestes obligacions de mínims perquè no hi tenen la seu, ja que, segons la Directiva, els estats només tenen potestat per regular les plataformes que es trobin sota la seva jurisdicció, de manera que és possible que les impugnessin i que calgués defensar-les als tribunals (europeus, fins i tot). Davant d'aquesta possibilitat, crec que caldria fer dues coses: la primera és que la defensa jurídica al·legues que la protecció de la diversitat lingüística és una raó superior reconeguda per la Convenció de la UNESCO de 2005, apel·lant a pronunciaments anteriors del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en aquest sentit; la segona seria introduir, també en aquesta llei, un sistema d'incentius econòmics que continués fent atractiu per a les plataformes oferir els seus catàlegs en català en cas que les obligacions s'acabessin tombant. En parlaré en el proper article.
En qualsevol cas, aquesta obligació que afectés el conjunt del catàleg seria perfectament complementària a la de "la meitat del 30% d'obra europea", i aquí ve la tercera raó per la qual crec que caldria no concentrar tots els esforços en aquest article: la llei entén que aquesta "meitat del 30% d'obra europea" fa referència únicament a la llengua de producció, i no a l'opció lingüística de veure-la en català. És a dir, exigeix, doncs, que aquesta meitat de l'obra europea siguin produccions rodades en català. Com que aquest article només aborda el tema de la llengua de producció, no hi ha cap article en tota la llei amb relació a la necessitat de doblar i subtitular al català (o a cap altra llengua), les obres estrangeres més populars (entre altres coses, perquè totes les plataformes ja incorporen de sèrie el doblatge i la subtitulació al castellà i, per tant, Espanya no té la necessitat de regular aquest tema per protegir la seva llengua).
Així doncs, concretant únicament que una part del 30% europeu sigui "en català" el que garantiríem és que una part s'hagués rodat en català, però no asseguraríem que els continguts més consumits d'arreu del món comptin amb versió catalana, i seguirien estant disponibles únicament amb doblatge i subtitulació al castellà -amb l'honrosa excepció de Filmin.cat, que no només incorpora versions doblades i subtitulades en català ja existents, sinó que en fa de noves.
La quarta i última raó és que hi ha un article més convenient d'abordar per tal de fomentar la producció en català, que és el que obliga les plataformes a produir (o finançar) nova obra europea. És un article diferent del del famós 30%, que regula l'obligació d'exhibir-la, no de produir-la. Segons la Directiva, aquesta obligació sí que és aplicable a totes les plataformes independentment d'on tinguin la seva seu, sent ja un avantatge respecte al del 30% d'obra europea. En aquest article, però, novament s'estableix que una part d'aquesta inversió de producció obligatòria haurà de ser "en la llengua oficial de l'Estat o en alguna de les altres llengües cooficials". Si es volen establir percentatges mínims obligatoris per les llengües cooficials, valdria més fer-ho aquí, ja que es garantiria que cada any es destinen recursos a la producció d'obra nova, mentre que en el cas d'un petit percentatge en català del "30% d'obra europea" ens podríem trobar que les plataformes es conformin tenint-hi indefinidament les mateixes obres, i que la rotació del catàleg de producció catalana fos molt baixa.
En conclusió: cal tenir en compte tant la producció pròpia com la traducció, i no només la primera: més producció en català, sí, però també més estrenes de sèries i pel·lícules d'èxit mundial doblades i subtitulades en la nostra llengua. La notícia apareguda dijous passat sobre que la discussió està centrada en que una part (7,5%?) d'aquest 30% d'obra europea sigui en català, gallec o basc donaria un resultat insuficient per les raons anteriors. És a dir, una modificació que 1) estableixi percentatges mínims d'exhibició al catàleg i d'inversió que abastin les tres versions: original, doblada i subtitulada; 2) aquests mínims siguin sobre el conjunt del catàleg i no només per a l'obra europea; i 3) tingui vocació de ser obligatòria per a totes les plataformes que presten els seus serveis al mercat estatal, i no només per a les que hi tenen la seu.
El cert és que el Tribunal Constitucional va dinamitar, tant a la sentència de l'Estatut de 2010 com a la sentència de 2012 sobre la Llei Audiovisual de Catalunya, moltes de les competències catalanes sobre mitjans de comunicació social (venint a dir que les competències compartides de Catalunya en aquest àmbit són sobre aquells mitjans que emetin des de i per al Principat, és a dir, TV3, 8tv i televisions locals), de manera que l'espai que tingui el català a les plataformes de vídeo a la carta dependrà en gran manera de com quedi aquesta llei.
En relació amb aquest popular article de "la meitat del 30% de l'obra europea", el Govern de la Generalitat i el CAC han reclamat que, en lloc de poder escollir entre que sigui en castellà "o" en altres llengües oficials de l'estat, s'obligui a oferir una part d'aquesta obra europea en llengües cooficials com ara el català. El fet que la polèmica s'hagi centrat de manera gairebé exclusiva al voltant d'aquest article em fa pensar que no es té en compte l'impacte limitat que tindrà aquesta obligació del 30% d'obra europea tal com està contemplada actualment.
Per quatre raons. La primera, i més important, és que aquesta obligació d'oferir el 50% dels continguts en castellà "o" en altres llengües cooficials només serà d'obligat compliment per a les plataformes amb seu social al territori de l'Estat, és a dir, principalment, per Movistar+, Filmin.cat -plataforma que ja compleix amb escreix aquesta obligació- i, potencialment, també per a Netflix, que des del gener factura als seus subscriptors des d'una empresa domiciliada a Madrid (cal contemplar, però, que pogués tornar-ho a fer des d'Holanda si ho cregués convenient). HBO i Disney+, com que presten els seus serveis a Espanya des d'una empresa sueca i holandesa respectivament, no es veurien afectades per l'obligació d'oferir la meitat de l'obra europea en català. Hi ha pronunciaments de la Comissió Europea que avisen sobre l'abast limitat de l'article en aquest sentit.
La segona raó per la qual no concentraria tots els esforços en aquest punt és que l'obligació només impacta sobre l'obra europea (part minoritària del catàleg de les principals plataformes), i no estableix cap obligació per la resta d'obres que no són comunitàries. Per tant, fins i tot canviant la conjunció de l'article (canviar la "o" per la "i" quan es diu "en la llengua oficial de l'Estat o en altres llengües cooficials") com se sol reclamar, ens estaríem limitant a una part minoritària de tota l'oferta.
És per això que la Plataforma per la Llengua i l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya han proposat conjuntament esmenes concretes a la llei que inclouen percentatges d'oferta obligada mínima i d'inversió anual en català pel conjunt del catàleg, i no només per l'obra europea. També la FOLC ha presentat una esmena en aquest sentit. Aquesta obligació caldria incloure-la en aquella secció de la llei pensada per regular les plataformes que no tenen la seva seu a l'Estat i que estan sota la jurisdicció d'un altre Estat Membre, però que ofereixen els seus serveis aquí.
La Comissió Europea o aquestes plataformes establertes a l'estranger podrien interpretar que l'estat espanyol no té dret a imposar-los aquestes obligacions de mínims perquè no hi tenen la seu, ja que, segons la Directiva, els estats només tenen potestat per regular les plataformes que es trobin sota la seva jurisdicció, de manera que és possible que les impugnessin i que calgués defensar-les als tribunals (europeus, fins i tot). Davant d'aquesta possibilitat, crec que caldria fer dues coses: la primera és que la defensa jurídica al·legues que la protecció de la diversitat lingüística és una raó superior reconeguda per la Convenció de la UNESCO de 2005, apel·lant a pronunciaments anteriors del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en aquest sentit; la segona seria introduir, també en aquesta llei, un sistema d'incentius econòmics que continués fent atractiu per a les plataformes oferir els seus catàlegs en català en cas que les obligacions s'acabessin tombant. En parlaré en el proper article.
En qualsevol cas, aquesta obligació que afectés el conjunt del catàleg seria perfectament complementària a la de "la meitat del 30% d'obra europea", i aquí ve la tercera raó per la qual crec que caldria no concentrar tots els esforços en aquest article: la llei entén que aquesta "meitat del 30% d'obra europea" fa referència únicament a la llengua de producció, i no a l'opció lingüística de veure-la en català. És a dir, exigeix, doncs, que aquesta meitat de l'obra europea siguin produccions rodades en català. Com que aquest article només aborda el tema de la llengua de producció, no hi ha cap article en tota la llei amb relació a la necessitat de doblar i subtitular al català (o a cap altra llengua), les obres estrangeres més populars (entre altres coses, perquè totes les plataformes ja incorporen de sèrie el doblatge i la subtitulació al castellà i, per tant, Espanya no té la necessitat de regular aquest tema per protegir la seva llengua).
Així doncs, concretant únicament que una part del 30% europeu sigui "en català" el que garantiríem és que una part s'hagués rodat en català, però no asseguraríem que els continguts més consumits d'arreu del món comptin amb versió catalana, i seguirien estant disponibles únicament amb doblatge i subtitulació al castellà -amb l'honrosa excepció de Filmin.cat, que no només incorpora versions doblades i subtitulades en català ja existents, sinó que en fa de noves.
La quarta i última raó és que hi ha un article més convenient d'abordar per tal de fomentar la producció en català, que és el que obliga les plataformes a produir (o finançar) nova obra europea. És un article diferent del del famós 30%, que regula l'obligació d'exhibir-la, no de produir-la. Segons la Directiva, aquesta obligació sí que és aplicable a totes les plataformes independentment d'on tinguin la seva seu, sent ja un avantatge respecte al del 30% d'obra europea. En aquest article, però, novament s'estableix que una part d'aquesta inversió de producció obligatòria haurà de ser "en la llengua oficial de l'Estat o en alguna de les altres llengües cooficials". Si es volen establir percentatges mínims obligatoris per les llengües cooficials, valdria més fer-ho aquí, ja que es garantiria que cada any es destinen recursos a la producció d'obra nova, mentre que en el cas d'un petit percentatge en català del "30% d'obra europea" ens podríem trobar que les plataformes es conformin tenint-hi indefinidament les mateixes obres, i que la rotació del catàleg de producció catalana fos molt baixa.
En conclusió: cal tenir en compte tant la producció pròpia com la traducció, i no només la primera: més producció en català, sí, però també més estrenes de sèries i pel·lícules d'èxit mundial doblades i subtitulades en la nostra llengua. La notícia apareguda dijous passat sobre que la discussió està centrada en que una part (7,5%?) d'aquest 30% d'obra europea sigui en català, gallec o basc donaria un resultat insuficient per les raons anteriors. És a dir, una modificació que 1) estableixi percentatges mínims d'exhibició al catàleg i d'inversió que abastin les tres versions: original, doblada i subtitulada; 2) aquests mínims siguin sobre el conjunt del catàleg i no només per a l'obra europea; i 3) tingui vocació de ser obligatòria per a totes les plataformes que presten els seus serveis al mercat estatal, i no només per a les que hi tenen la seu.