Fa segles que Catalunya intenta influir Espanya, reformar-la, democratitzar-la o, si més no, trobar-hi un encaix digne. I cada vegada, sense excepció, l’intent ha acabat en fracàs. Les hemeroteques són implacables i la història, tossuda. El més dramàtic no és només que l’estratègia no funcioni: és que ens entossudim a repetir-la, com si fos una novetat enginyosa i no pas la mateixa trampa de sempre.
Com explica l'historiador Joaquim Albareda en el llibre Vençuda, però no submisa, després de la derrota de 1714, ben aviat els catalans filipistes van començar a presentar memorials de greuges per millorar l’encaix de Catalunya en el nou estat-nació de matriu castellana. No va anar bé.
El memorial de greuges presentat a Alfons XII l’any 1885 n’és un bon exemple. Una delegació de la burgesia catalana va anar a Madrid amb l’esperança de fer entendre als poders centrals que Catalunya mereixia un tracte diferenciat. El resultat? Cap ni un. Els borbons van escoltar, van assentir amb el cap, i van continuar amb el seu projecte d’Espanya uniforme. El catalanisme rebia així amb una lliçó que no va ser apresa: el diàleg amb l’Estat no canvia l’Estat.
Després vindrien els intents d’encaix durant la Primera República, amb figures com Pi i Margall, que defensaven el federalisme. Catalunya va veure-hi una escletxa d’esperança, però l’experiment republicà va durar poc i va morir víctima de les seves pròpies contradiccions, i d’un estat espanyol incapaç d’entendre ni respectar la diversitat interna.
El 1931, Francesc Macià va proclamar la república catalana. Tres dies després, després de pressions vingudes de Madrid, va recular i la va canviar per una autonomia dins de la nova república espanyola. L’episodi, sovint romantitzat, és en realitat un dels fracassos més simbòlics: Catalunya va renunciar a la seva llibertat a canvi d’una promesa de respecte que mai no va arribar. L’Estatut de Núria va ser esquinçat a Madrid. El 1934, Companys, un federalista desenganyat, proclamava de nou l’estat català. En poques hores, l’Estat espanyol l’empresonava.
Amb la Transició, el catalanisme va tornar a confiar-hi. La nova Constitució, l’autonomia, el model de les autonomies... tot semblava una oportunitat per fer d’Espanya un estat plural. Però quaranta anys després, ja podem constatar que no era més que un miratge. L’Estat mai no ha tingut la voluntat de compartir el poder, ni de reconèixer la plurinacionalitat. El pacte constitucional va ser trencat des del moment en què es van començar a recentralitzar competències, es va desvirtuar l’Estatut aprovat en referèndum, i es va judicialitzar la política.
I ara, de nou, hi tornem. Junts i Esquerra pacten amb el PSOE en nom del pragmatisme i l’eficiència. Parlen d’influència, de condicionar el govern espanyol, de fer política útil. Però Pedro Sánchez juga amb avantatge: sap que l’alternativa és pitjor. Sap que l’amenaça de la dreta extrema i de l’extrema dreta funciona com a xantatge emocional. Sap que, per por al PP i a Vox, els partits catalans acabaran acceptant noves promeses a canvi de vots decisius. I sap, sobretot, que l’Estat no té cap intenció real d’afrontar el conflicte de sobirania.
Mentrestant, els exiliats no poden tornar i l’autonomia és una carcassa buida. I tot plegat amb el beneplàcit d’un govern “progressista” que presumeix de diàleg mentre manté intactes les estructures de l’Estat profund.
Catalunya no influeix Espanya. Catalunya només serveix perquè Espanya governi. I cada vegada que hem intentat canviar això des de dins, hem sortit escaldats. Potser ja és hora d’assumir-ho i deixar de caure en la mateixa pedra, una vegada i una altra.