Fa quinze dies, Ester Franquesa, Directora General de Política Lingüística, va fer pública una bona no-notícia: Disney+ incorporarà el català de manera progressiva al seu catàleg. Tot i que encara no hi ha res signat, Franquesa va explicar que hi ha converses avançades per tal que la plataforma inclogui el català en aquelles pel·lícules en què la versió catalana ja existeix --pagada amb diners públics-- però que, després de l'estrena a cinema, és desada a la paperera de la història.
En una primera fase, la versió catalana s'incorporaria a l'espai on s'hi troben els continguts extres de la pel·lícula (tràilers, making-offs, entrevistes, etc). En una segona fase, si les negociacions prosperen, Disney+ estaria disposada a incorporar el català d'aquestes mateixes pel·lícules al menú convencional, juntament amb les altres opcions idiomàtiques.
Si es confirma, és una bona notícia i cal felicitar l'esforç de la Generalitat i de la DGPL per aquest pas.
Pocs dies després d'aquest anunci, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya va publicar un informe en què exposa que el català representa actualment el 0,5% del catàleg de Netflix. S'entén, doncs, que l'anunci de Disney+ fet uns dies abans, malgrat no ser encara ferm ni tenir calendari d'execució, es feia per poder oferir una petita bona notícia abans d'una altra de deplorable.
Tot i que, si es confirma, seria un bon pas, la realitat actual és molt precària. En aquests moments s'està lluitant perquè les plataformes tinguin la bondat d'incorporar aquelles versions que ja existeixen en català i que se'ls ofereixen gratuïtament. Ningú no és capaç de donar una raó convincent de perquè això encara no passa. La Generalitat diu que depèn de les grans distribuïdores, que operen amb diverses empreses, i que l'empresa que ha rebut la subvenció per la versió catalana a cinema no acostuma a ser la mateixa que després negocia amb les plataformes.
Per què a Netflix hi ha dues temporades de Sakura, la caçadora de cartes en català i la tercera, en canvi, no hi és? Per què Amazon ha incorporat de la 2a a la 7a pel·lícula de Harry Potter en català, i en canvi no ho ha fet amb la 1a? Per què, al mateix Amazon, els capítols de la Peppa Pig es poden veure en 21 llengües i en català no, si també han estat doblats? La CCMA té la versió catalana de molts continguts a disposició de qui els demani, però no és clar si hi ha algú fent una gestió proactiva d'aquestes versions per tal que arribin on han d'arribar.
Aquesta feina tan lenta i aquesta situació tan precària (Netflix és aquí des de 2015, i el que se'ls demana implica un cost ja molt baix per ells) suposaria una solució de mínims, ja que seguiríem sense parlar de la gran majoria de continguts, els que no tenen versió catalana, que evidentment no quedarien coberts.
Precisament per aquesta raó, perquè els avenços són minsos, requereixen molts esforços i depenen en última instància de la bona voluntat de cadascuna de les plataformes, cal plantejar que, com en tants altres àmbits, des de Catalunya es consideri la possibilitat de regular aquestes plataformes. Hi haurà l'oportunitat de fer-ho els propers mesos.
El 2018 la UE va modificar la Directiva de l'any 2010 que regula la prestació dels serveis de comunicació audiovisual per, entre d'altres coses, adaptar-la a la realitat actual i estendre determinades obligacions a les plataformes de vídeo on demand. Això significa que tots els Estats Membres hauran de modificar la seva legislació audiovisual per adaptar-la a la nova Directiva, que entre d'altres coses obligarà a Netflix i companyia a oferir un 30% d'obra europea als seus catàlegs. Per tant, Espanya haurà de modificar la seva Llei General sobre l'Audiovisual de 2010 per adaptar-la a la nova regulació. S'obre el meló. El límit per fer-ho i que previsiblement incomplirà és el 20 de setembre de 2020.
Però també Catalunya té competències per regular els prestadors de serveis de comunicació audiovisual. Segons l'Estatut d'Autonomia, aquesta és una competència compartida en la qual Catalunya podrà legislar en funció de les bases que estableixi l'Estat per llei, és a dir, segons el que digui aquesta llei que ara el Congrés dels Diputats haurà de modificar al llarg d'aquesta legislatura.
El resum d'això és que al llarg dels propers mesos, al Congrés dels Diputats, hi haurà l'oportunitat d'establir un marc normatiu perquè des de Catalunya es puguin exigir unes obligacions lingüístiques de mínims a Netflix, Disney+ i la resta. Tenint en compte que ERC, JxCat i CUP no estan votant sistemàticament en contra de tot allò que passi pel Congrés espanyol, una reforma favorable al català de la Llei General de l'Audiovisual espanyola és perfectament preferible a moltes altres històries. La correlació de forces i la finestra d'oportunitat per canviar aquesta legislació s'han conjurat al calendari, i aquí ens hi estem jugant com serà gran part del consum audiovisual dels propers anys, especialment entre els joves i, per tant, ens hi estem jugant la llengua.
Desconec si Disney+ s'està deixant estimar una mica aquests dies perquè sap, precisament, que la llei que els regularà ha de passar pel Congrés dels Diputats ben aviat i que els partits que podrien pressionar perquè s'hi establissin obligacions lingüístiques hi poden tenir pes. Desconec si l'anunci sobre que inicialment els continguts seran a "extres" i que més endavant, si tot va bé, ja en parlarem d'incorporar-ho al menú convencional, és la seva estratègia de negociació per fer que la Generalitat no sigui gaire exigent durant la reforma. "Ho veieu com parlant la gent s'entén? No cal obligar ningú a res. Porteu-vos bé que sinó us quedareu a 'extres' tota la vida... O potser ni això".
Venim de l'experiència de la Llei del Cinema, en la qual aquestes mateixes grans distribuïdores van amenaçar amb vagues -que les sales de cinema van complir abaixant la persiana- si se'ls acabava obligant a oferir el 50% de les còpies de pel·lícules en català al cine. Finalment, van pactar amb el Conseller Ferran Mascarell el denominat "acord de bona voluntat", que preveia que, sense sancions ni obligacions i deixant la Llei del Cinema al calaix, el cine en català a sales arribaria al 35% l'any 2017. No cal dir res més.
Per molt que les negociacions amb Disney+ ara puguin avançar, no es pot donar per fet que la bona voluntat de la distribuïdora persistirà en el temps un cop la reforma de la normativa espanyola hagi acabat. Ara es podria acordar amb aquestes plataformes que no es legislarà al Parlament de Catalunya en aquest sentit si els acords avancen i s'amplien, però per tenir aquesta força de negociació s'ha d'aconseguir que la legislació espanyola deixi el camí obert.
Cal recordar que, en aquest tema, fins i tot els tribunals espanyols han considerat que l'establiment de quotes lingüístiques en favor del català és legal. El TC va sentenciar que, si bé el 50% de les còpies en català de la Llei del Cinema era inconstitucional, el 25% no ho era. Per tant, amb el mateix criteri amb què va considerar que, en base a les competències en política lingüística i en cultura, el Parlament de Catalunya tenia dret a establir obligacions i sancions a les grans distribuïdores de cine, també podria fer el mateix ara amb les grans plataformes de vídeo sota demanda.
A més, cal tenir en compte que el tribunal va justificar reduir la xifra del 50% al 25% en base a la ponderació que va fer entre la llibertat d'empresa -favorable a la tesi que els exhibidors havien de poder projectar les pel·lícules al cine en la llengua que volguessin- i els drets lingüístics dels catalans així com de la Generalitat per fomentar el català. La tesi del tribunal en relació al principi de llibertat d'empresa que va jugar a favor de reduir-ho al 25% era consubstancial a la pròpia naturalesa del cinema en sala.
És a dir, el raonament de fons és que si s'obliga una sala a exhibir una pel·lícula en català, això significa que l'empresari no té el dret d'exhibir-la en castellà en aquella mateixa sala i sessió, afectant desproporcionadament aquest principi constitucional. Aquest argument quedaria ara invalidat, ja que s'estaria legislant per obligar a les plataformes a oferir una opció lingüística addicional que no seria substitutiva de cap altra. Això no només podria jugar a favor d'establir percentatges superiors al 25%, sinó que eventualment podria implicar una oposició menor (que no inexistent, per temes econòmics) per part de les distribuïdores i plataformes.
Això sí, tornant a l'exemple de la Llei del Cinema, seria indispensable que, aquesta vegada, un cop acabat el viacrucis judicial, des de Catalunya no s'optés per desar la llei al calaix i no desplegar-la.
Responsabilitzar-se del català és una cosa que Espanya segur que no farà, i sense llengua no hi haurà pròxim embat. Fixem-nos-ho amb dents i ungles com una prioritat durant aquests mesos.
En una primera fase, la versió catalana s'incorporaria a l'espai on s'hi troben els continguts extres de la pel·lícula (tràilers, making-offs, entrevistes, etc). En una segona fase, si les negociacions prosperen, Disney+ estaria disposada a incorporar el català d'aquestes mateixes pel·lícules al menú convencional, juntament amb les altres opcions idiomàtiques.
Si es confirma, és una bona notícia i cal felicitar l'esforç de la Generalitat i de la DGPL per aquest pas.
Pocs dies després d'aquest anunci, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya va publicar un informe en què exposa que el català representa actualment el 0,5% del catàleg de Netflix. S'entén, doncs, que l'anunci de Disney+ fet uns dies abans, malgrat no ser encara ferm ni tenir calendari d'execució, es feia per poder oferir una petita bona notícia abans d'una altra de deplorable.
Tot i que, si es confirma, seria un bon pas, la realitat actual és molt precària. En aquests moments s'està lluitant perquè les plataformes tinguin la bondat d'incorporar aquelles versions que ja existeixen en català i que se'ls ofereixen gratuïtament. Ningú no és capaç de donar una raó convincent de perquè això encara no passa. La Generalitat diu que depèn de les grans distribuïdores, que operen amb diverses empreses, i que l'empresa que ha rebut la subvenció per la versió catalana a cinema no acostuma a ser la mateixa que després negocia amb les plataformes.
Per què a Netflix hi ha dues temporades de Sakura, la caçadora de cartes en català i la tercera, en canvi, no hi és? Per què Amazon ha incorporat de la 2a a la 7a pel·lícula de Harry Potter en català, i en canvi no ho ha fet amb la 1a? Per què, al mateix Amazon, els capítols de la Peppa Pig es poden veure en 21 llengües i en català no, si també han estat doblats? La CCMA té la versió catalana de molts continguts a disposició de qui els demani, però no és clar si hi ha algú fent una gestió proactiva d'aquestes versions per tal que arribin on han d'arribar.
Aquesta feina tan lenta i aquesta situació tan precària (Netflix és aquí des de 2015, i el que se'ls demana implica un cost ja molt baix per ells) suposaria una solució de mínims, ja que seguiríem sense parlar de la gran majoria de continguts, els que no tenen versió catalana, que evidentment no quedarien coberts.
Precisament per aquesta raó, perquè els avenços són minsos, requereixen molts esforços i depenen en última instància de la bona voluntat de cadascuna de les plataformes, cal plantejar que, com en tants altres àmbits, des de Catalunya es consideri la possibilitat de regular aquestes plataformes. Hi haurà l'oportunitat de fer-ho els propers mesos.
El 2018 la UE va modificar la Directiva de l'any 2010 que regula la prestació dels serveis de comunicació audiovisual per, entre d'altres coses, adaptar-la a la realitat actual i estendre determinades obligacions a les plataformes de vídeo on demand. Això significa que tots els Estats Membres hauran de modificar la seva legislació audiovisual per adaptar-la a la nova Directiva, que entre d'altres coses obligarà a Netflix i companyia a oferir un 30% d'obra europea als seus catàlegs. Per tant, Espanya haurà de modificar la seva Llei General sobre l'Audiovisual de 2010 per adaptar-la a la nova regulació. S'obre el meló. El límit per fer-ho i que previsiblement incomplirà és el 20 de setembre de 2020.
Però també Catalunya té competències per regular els prestadors de serveis de comunicació audiovisual. Segons l'Estatut d'Autonomia, aquesta és una competència compartida en la qual Catalunya podrà legislar en funció de les bases que estableixi l'Estat per llei, és a dir, segons el que digui aquesta llei que ara el Congrés dels Diputats haurà de modificar al llarg d'aquesta legislatura.
El resum d'això és que al llarg dels propers mesos, al Congrés dels Diputats, hi haurà l'oportunitat d'establir un marc normatiu perquè des de Catalunya es puguin exigir unes obligacions lingüístiques de mínims a Netflix, Disney+ i la resta. Tenint en compte que ERC, JxCat i CUP no estan votant sistemàticament en contra de tot allò que passi pel Congrés espanyol, una reforma favorable al català de la Llei General de l'Audiovisual espanyola és perfectament preferible a moltes altres històries. La correlació de forces i la finestra d'oportunitat per canviar aquesta legislació s'han conjurat al calendari, i aquí ens hi estem jugant com serà gran part del consum audiovisual dels propers anys, especialment entre els joves i, per tant, ens hi estem jugant la llengua.
Desconec si Disney+ s'està deixant estimar una mica aquests dies perquè sap, precisament, que la llei que els regularà ha de passar pel Congrés dels Diputats ben aviat i que els partits que podrien pressionar perquè s'hi establissin obligacions lingüístiques hi poden tenir pes. Desconec si l'anunci sobre que inicialment els continguts seran a "extres" i que més endavant, si tot va bé, ja en parlarem d'incorporar-ho al menú convencional, és la seva estratègia de negociació per fer que la Generalitat no sigui gaire exigent durant la reforma. "Ho veieu com parlant la gent s'entén? No cal obligar ningú a res. Porteu-vos bé que sinó us quedareu a 'extres' tota la vida... O potser ni això".
Venim de l'experiència de la Llei del Cinema, en la qual aquestes mateixes grans distribuïdores van amenaçar amb vagues -que les sales de cinema van complir abaixant la persiana- si se'ls acabava obligant a oferir el 50% de les còpies de pel·lícules en català al cine. Finalment, van pactar amb el Conseller Ferran Mascarell el denominat "acord de bona voluntat", que preveia que, sense sancions ni obligacions i deixant la Llei del Cinema al calaix, el cine en català a sales arribaria al 35% l'any 2017. No cal dir res més.
Per molt que les negociacions amb Disney+ ara puguin avançar, no es pot donar per fet que la bona voluntat de la distribuïdora persistirà en el temps un cop la reforma de la normativa espanyola hagi acabat. Ara es podria acordar amb aquestes plataformes que no es legislarà al Parlament de Catalunya en aquest sentit si els acords avancen i s'amplien, però per tenir aquesta força de negociació s'ha d'aconseguir que la legislació espanyola deixi el camí obert.
Cal recordar que, en aquest tema, fins i tot els tribunals espanyols han considerat que l'establiment de quotes lingüístiques en favor del català és legal. El TC va sentenciar que, si bé el 50% de les còpies en català de la Llei del Cinema era inconstitucional, el 25% no ho era. Per tant, amb el mateix criteri amb què va considerar que, en base a les competències en política lingüística i en cultura, el Parlament de Catalunya tenia dret a establir obligacions i sancions a les grans distribuïdores de cine, també podria fer el mateix ara amb les grans plataformes de vídeo sota demanda.
A més, cal tenir en compte que el tribunal va justificar reduir la xifra del 50% al 25% en base a la ponderació que va fer entre la llibertat d'empresa -favorable a la tesi que els exhibidors havien de poder projectar les pel·lícules al cine en la llengua que volguessin- i els drets lingüístics dels catalans així com de la Generalitat per fomentar el català. La tesi del tribunal en relació al principi de llibertat d'empresa que va jugar a favor de reduir-ho al 25% era consubstancial a la pròpia naturalesa del cinema en sala.
És a dir, el raonament de fons és que si s'obliga una sala a exhibir una pel·lícula en català, això significa que l'empresari no té el dret d'exhibir-la en castellà en aquella mateixa sala i sessió, afectant desproporcionadament aquest principi constitucional. Aquest argument quedaria ara invalidat, ja que s'estaria legislant per obligar a les plataformes a oferir una opció lingüística addicional que no seria substitutiva de cap altra. Això no només podria jugar a favor d'establir percentatges superiors al 25%, sinó que eventualment podria implicar una oposició menor (que no inexistent, per temes econòmics) per part de les distribuïdores i plataformes.
Això sí, tornant a l'exemple de la Llei del Cinema, seria indispensable que, aquesta vegada, un cop acabat el viacrucis judicial, des de Catalunya no s'optés per desar la llei al calaix i no desplegar-la.
Responsabilitzar-se del català és una cosa que Espanya segur que no farà, i sense llengua no hi haurà pròxim embat. Fixem-nos-ho amb dents i ungles com una prioritat durant aquests mesos.