En un primer article sobre la reforma de la llei audiovisual deia que convindria no destinar tots els esforços en articles que estan centrant el debat mediàtic però que, al capdavall, tindran un impacte limitat a l’oferta de les plataformes. Seria el cas de l’article que parla de la llengua de “la meitat del 30% d’obra europea”.
La Plataforma per la Llengua i l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya proposen una sèrie d’articles que fixin uns percentatges obligatoris mínims d’exhibició i inversió en català pel conjunt del catàleg (i no només per a l’obra europea), que siguin obligatoris per totes les plataformes a les quals tenim accés (i no només per a aquelles que tenen seu a l’Estat). Així mateix, reclamen que aquests articles abastin tant la producció pròpia com el doblatge i la subtitulació.
Aquests percentatges de mínims haurien d’incloure's a la secció de la llei que regula les obligacions que recauran sobre totes les plataformes amb independència d’on tinguin la seu. Altrament, en funció de la secció de la llei on s’acceptés incloure determinats articles (com és el cas del de la llengua del 30% d’obra europea), aquests només impactarien sobre les empreses amb seu a l’estat espanyol. Seria una nova jugada mestra… d’Espanya.
Quin és el risc? El risc és que la Comissió Europea o les plataformes amb seu a l’estranger acabessin duent aquestes obligacions als tribunals (fins i tot als europeus, en cas que arribés a ser necessari). I és que, en aplicació de l’anomenat “principi del país en origen”, la Directiva europea ve a considerar que cada Estat Membre només pot regular les plataformes que tinguin la seu en aquell país. En el cas espanyol, hi hauria competències per regular plataformes com Filmin.cat (que ja compta amb un catàleg extens en català), Movistar+ o Rakuten. En canvi, les obligacions que marqui Suècia afectarien HBO, i les que estableixi Holanda, Disney+, perquè és allà on tenen la seu aquestes empreses.
Però hi ha un tipus d’obligació que s’escapa d’aquesta restricció i que sí que pot imposar-se també a les plataformes amb seu a l’estranger. La Directiva és molt clara quan diu que tots els Estats Membres poden imposar, a totes les plataformes, l’obligació de produir (o comprar) obra europea al seu propi país. És a dir, que totes les plataformes estiguin obligades a destinar una part dels ingressos que generin en aquell país a produir obra comunitària. Per exemple, d’acord amb aquest punt de la Directiva, no hi ha cap mena de dubte que França pot exigir a HBO que destini una part dels ingressos generats cada any al seu país a produir obra europea a França, encara que tingui la seva seu a Suècia.
A l’estat espanyol també s’obligarà a totes les plataformes a destinar el 5% dels seus ingressos a Espanya a produir obra europea -aquest és un percentatge molt inferior al que fixen França (entre el 20 i el 25%) i Itàlia (entre el 12,5% i el 20%). El primer que caldria fer, doncs, per tal de cobrir el flanc de la producció pròpia en català, és regular que una part d’aquesta inversió s’hagués de fer en català. Aquesta mesura seria de compliment obligatori per totes les plataformes, tinguin on tinguin la seu.
Però, a més a més d’això, copiar la proposta francesa en relació amb aquesta obligació seria interessant perquè ens permetria generar un incentiu econòmic que assegurés, també, la presència de doblatges i subtítols en català als continguts en llengües estrangeres. M’explico: França obliga que el 20% dels ingressos que facin les plataformes al seu país s’haurà de destinar cada any a produir obra europea a França (el 85% de la qual, en francès).
Aquesta obligació podrà augmentar fins al 25% si les plataformes ofereixen pel·lícules que fa menys de 12 mesos eren a les sales de cinema -és a dir, pel·lícules molt noves. Per tant, es modula l’obligació d’invertir en obra europea en funció de l’antiguitat del seu catàleg. És una mesura per protegir el cinema en sala. En altres paraules: “si la teva oferta audiovisual és amb pel·lícules molt recents, hauràs d’invertir un 25% dels teus ingressos a produir pel·lícules i sèries europees. Si et conformes amb un catàleg menys nou, podràs limitar-te a invertir únicament el 20% dels teus ingressos a fer nova producció audiovisual europea.
Què es podria fer aquí? Replicar el model francès però canviant aquest criteri de modulació sobre l’antiguitat de les obres per un criteri que variï en funció de l’oferta lingüística dels catàlegs. “Si el teu catàleg no té un mínim d’oferta en català, aranès, basc o gallec, t’obligaré a invertir un % molt alt en produir obra europea al meu país. Si, en canvi, el teu catàleg és respectuós amb el pluralisme lingüístic i té molta oferta en aquestes llengües, aquesta obligació d’inversió quedarà molt reduïda”.
Com més variï la diferència entre el percentatge que cal invertir si no hi ha un catàleg plurilingüe respecte el que caldrà invertir si el catàleg inclou múltiples llengües, més fort serà l’incentiu econòmic per a les plataformes. Seria un estímul claríssim per dur-los a tenir un catàleg respectuós amb la diversitat lingüística, en la línia del que reivindiquen la Plataforma per la Llengua i l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya en el cas que, com deia al principi de l’article, les obligacions de mínims no superessin el sedàs dels tribunals i només poguéssim confiar en aquests incentius econòmics.
Per cert, Netflix ja ha anunciat que, a França, optarà per l’opció econòmica i tindrà pel·lícules més antigues a canvi d’invertir el 20% en producció d’obra europea, i no el 25%. La mida de l’obligació importa.
La Plataforma per la Llengua i l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya proposen una sèrie d’articles que fixin uns percentatges obligatoris mínims d’exhibició i inversió en català pel conjunt del catàleg (i no només per a l’obra europea), que siguin obligatoris per totes les plataformes a les quals tenim accés (i no només per a aquelles que tenen seu a l’Estat). Així mateix, reclamen que aquests articles abastin tant la producció pròpia com el doblatge i la subtitulació.
Aquests percentatges de mínims haurien d’incloure's a la secció de la llei que regula les obligacions que recauran sobre totes les plataformes amb independència d’on tinguin la seu. Altrament, en funció de la secció de la llei on s’acceptés incloure determinats articles (com és el cas del de la llengua del 30% d’obra europea), aquests només impactarien sobre les empreses amb seu a l’estat espanyol. Seria una nova jugada mestra… d’Espanya.
Quin és el risc? El risc és que la Comissió Europea o les plataformes amb seu a l’estranger acabessin duent aquestes obligacions als tribunals (fins i tot als europeus, en cas que arribés a ser necessari). I és que, en aplicació de l’anomenat “principi del país en origen”, la Directiva europea ve a considerar que cada Estat Membre només pot regular les plataformes que tinguin la seu en aquell país. En el cas espanyol, hi hauria competències per regular plataformes com Filmin.cat (que ja compta amb un catàleg extens en català), Movistar+ o Rakuten. En canvi, les obligacions que marqui Suècia afectarien HBO, i les que estableixi Holanda, Disney+, perquè és allà on tenen la seu aquestes empreses.
Però hi ha un tipus d’obligació que s’escapa d’aquesta restricció i que sí que pot imposar-se també a les plataformes amb seu a l’estranger. La Directiva és molt clara quan diu que tots els Estats Membres poden imposar, a totes les plataformes, l’obligació de produir (o comprar) obra europea al seu propi país. És a dir, que totes les plataformes estiguin obligades a destinar una part dels ingressos que generin en aquell país a produir obra comunitària. Per exemple, d’acord amb aquest punt de la Directiva, no hi ha cap mena de dubte que França pot exigir a HBO que destini una part dels ingressos generats cada any al seu país a produir obra europea a França, encara que tingui la seva seu a Suècia.
A l’estat espanyol també s’obligarà a totes les plataformes a destinar el 5% dels seus ingressos a Espanya a produir obra europea -aquest és un percentatge molt inferior al que fixen França (entre el 20 i el 25%) i Itàlia (entre el 12,5% i el 20%). El primer que caldria fer, doncs, per tal de cobrir el flanc de la producció pròpia en català, és regular que una part d’aquesta inversió s’hagués de fer en català. Aquesta mesura seria de compliment obligatori per totes les plataformes, tinguin on tinguin la seu.
Però, a més a més d’això, copiar la proposta francesa en relació amb aquesta obligació seria interessant perquè ens permetria generar un incentiu econòmic que assegurés, també, la presència de doblatges i subtítols en català als continguts en llengües estrangeres. M’explico: França obliga que el 20% dels ingressos que facin les plataformes al seu país s’haurà de destinar cada any a produir obra europea a França (el 85% de la qual, en francès).
Aquesta obligació podrà augmentar fins al 25% si les plataformes ofereixen pel·lícules que fa menys de 12 mesos eren a les sales de cinema -és a dir, pel·lícules molt noves. Per tant, es modula l’obligació d’invertir en obra europea en funció de l’antiguitat del seu catàleg. És una mesura per protegir el cinema en sala. En altres paraules: “si la teva oferta audiovisual és amb pel·lícules molt recents, hauràs d’invertir un 25% dels teus ingressos a produir pel·lícules i sèries europees. Si et conformes amb un catàleg menys nou, podràs limitar-te a invertir únicament el 20% dels teus ingressos a fer nova producció audiovisual europea.
Què es podria fer aquí? Replicar el model francès però canviant aquest criteri de modulació sobre l’antiguitat de les obres per un criteri que variï en funció de l’oferta lingüística dels catàlegs. “Si el teu catàleg no té un mínim d’oferta en català, aranès, basc o gallec, t’obligaré a invertir un % molt alt en produir obra europea al meu país. Si, en canvi, el teu catàleg és respectuós amb el pluralisme lingüístic i té molta oferta en aquestes llengües, aquesta obligació d’inversió quedarà molt reduïda”.
Com més variï la diferència entre el percentatge que cal invertir si no hi ha un catàleg plurilingüe respecte el que caldrà invertir si el catàleg inclou múltiples llengües, més fort serà l’incentiu econòmic per a les plataformes. Seria un estímul claríssim per dur-los a tenir un catàleg respectuós amb la diversitat lingüística, en la línia del que reivindiquen la Plataforma per la Llengua i l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya en el cas que, com deia al principi de l’article, les obligacions de mínims no superessin el sedàs dels tribunals i només poguéssim confiar en aquests incentius econòmics.
Per cert, Netflix ja ha anunciat que, a França, optarà per l’opció econòmica i tindrà pel·lícules més antigues a canvi d’invertir el 20% en producció d’obra europea, i no el 25%. La mida de l’obligació importa.