L'habilitat tàctica de Pedro Sánchez és coneguda. Ho va demostrar amb la convocatòria ràpida d'eleccions després de la patacada del PSOE a les municipals i autonòmiques de 2023. I també amb la maniobra dels cinc dies de reflexió, que va servir entre altres coses per ajudar Salvador Illa a omplir d'emocionalitat una campanya dissenyada perquè no passés absolutament res. En aquestes dues últimes convocatòries, Sánchez ha jugat a presentar-se com a mal menor i a atiar el fantasma de l'extrema dreta, que té opcions reals de governar l'Estat, per mobilitzar l'esquerra i li ha sortit força bé.
Tot sembla indicar que ho tornarà a fer. Diu que vol esgotar la legislatura i que les eleccions seran el 2027, i qui el coneix bé assegura que està fort i que pot resistir. No passa pel seu millor moment, però: cada votació al Congrés és un suplici, la majoria de la investidura no dona mostres de ser operativa i els casos de corrupció assetgen l'entorn del líder del PSOE. Les enquestes tampoc conviden a l'optimisme socialista (excepte l'incansable CIS). En aquest context, Sánchez fa moviments propis de la precampanya i conscient del clima de polarització que es viu a Madrid, dobla l'aposta.
Després del knockout pel cas Cerdán, que el va deixar grogui uns dies, el president espanyol intenta recuperar la iniciativa. I ho fa aprofundint en la confrontació amb el PP per reforçar el seu perfil ideològic a l'esquerra i acorralar i diluir Alberto Núñez Feijóo, incapaç de moderar el discurs per la pressió de l'extrema dreta de Vox i els sectors més durs del seu partit, capitanejats per Isabel Díaz Ayuso. Mentre Feijóo radicalitza la proposta -abans de l'estiu ja deia que derogaria les principals lleis del govern del PSOE i Sumar-, Sánchez fa evident el risc d'un govern d'extrema dreta, i poques coses mobilitzen més l'esquerra que imaginar-se el PP i Vox a la Moncloa.
L'enduriment del to amb Israel n'és un bon exemple. La denúncia de genocidi (no s'hi pot deixar de veure un criteri d'oportunitat política, en això) i l'anunci d'un embargament d'armes que encara no s'ha aprovat, però també el suport a les protestes propalestines a Madrid -alguns s'han afanyat a celebrar un Madrid antifeixista que costa de veure a les urnes- confronta directament amb Ayuso i desdibuixa Feijóo, incapaç de defensar sense fissures l'actuació de Netanyahu però sense poder-la condemnar amb convicció. La desfilada de portaveus del PP aquests dies dient que no correspon a l'ONU determinar si hi ha o no un genocidi fa patir.
Hi ha altres gestos de Sánchez en el mateix sentit, com la guerra sense treva contra els sectors més conservadors de la judicatura, a qui acusa de fer política, o la defensa al fiscal general de l'Estat, que espera judici. Sánchez ha decidit anar fins al final amb la seva aposta, a l'espera de trobar el moment més adequat per convocar eleccions, o fins que la pressió ja sigui insostenible. Davant la polarització, dues tasses. Pot ser un bon moviment tàctic per guanyar a les urnes -li ha funcionat fins ara, amb un punt de sort- però no sembla la millor aposta a llarg termini per desescalar la crisi política que es viu a l'Estat.