Abans de marxar de vacances a alguna de les vil·les que va heretar, Pier Silvio Berlusconi, fill de Silvio Berlusconi, va aprofitar que tenia escenari i micròfon davant dels mitjans per parlar de política. Pier Silvio és vicepresident executiu de l’empori mediàtic Mediaset, així com un dels principals accionistes del grup empresarial Fininvest (junt amb la seva germana i primogènita, Marina), ambdós fundats pel seu pare.
Amb aquests càrrecs, Pier Silvio pot tenir micròfon sempre que vulgui, però, a diferència del seu pare, aquest gestiona molt bé els seus silencis.
En aquestes declaracions, el fill de Berlusconi apostava clarament per Giorgia Meloni per governar Itàlia; com també ha fet en altres ocasions la seva germana Marina, de qui es diu que té una especial sintonia amb la primera ministra.
Els seus comentaris van ser vistos com una altra voluntat de projectar-se, d’influir, i qui sap si com a prèvia d’una futurible carrera política que alguns desitjarien, i que ell no ha descartat. Aquest endorsement clarifica la situació política actual, deixant en primer pla a Meloni i, en tot cas, reservant-se ell per a un moment que les dretes no tinguin un liderat tan clar.
Cal recordar que el salt a la política del seu pare va ser en una esplanada que havia quedat davant l’esclat del sistema de partits italià pels múltiples casos de corrupció relligats en l’escàndol de la Tangentopoli. Ara, en canvi, hi ha un clar i indubtable liderat nacional de la presidenta del Consell de Ministres.
Així mateix, les paraules de l’hereu van ser també un cop al “partit de la família”, la Força Itàlia que va fundar i liderar fins a la mort el seu pare. Un partit certament subjugat avui als Germans d’Itàlia de Giorgia Meloni.
Aquest estiu, aquestes declaracions han suposat unes certes tremolors internes d’inquietud a la formació. Els fills de Berlusconi són els seus hereus empresarials, però d’alguna forma també són qui representen el seu pare post mortem, els que parlen “en nom de la família”, els que duen el cognom que ho va ser tot. I paraules com les de Pier Silvio deixen en un molt mal paper a la direcció actual de Força Itàlia, i sobretot a qui n’exerceix el liderat: Antonio Tajani.
Tajani era un home fort i amic del seu pare, va ser ministre, va ser comissari europeu i avui és un dels números dos de Meloni, sent ministre d’Exteriors i viceprimer ministre (amb ell, Força Itàlia compta amb 5 ministeris). Però Tajani no és Berlusconi, ni molt menys.
Tajani no destaca gaire com a ministre ni com a líder del partit. I no són pocs els qui el critiquen, ni que sigui discretament; perquè tampoc ningú veu una alternativa clara al seu liderat ni voldrien fer mai un pas que semblés portar la contrària al llegat a l’antic Caiman. Però tot plegat no fa més que minvar les energies de la formació. I Meloni ho sap i hi suca focaccia.
Ho sap i ho aprofita quan li convé, com quan toca seleccionar candidats de l’aliança de dretes per les eleccions regionals; com ho estan fent aquests dies. El poc pes de Força Itàlia també es mesurarà en eleccions com aquestes, en les quals es veurà com abans els candidats naturals sempre eren provinents del Berlusconisme i ara probablement Meloni imposarà molts dels candidats a governadors.
En definitiva, el que queda de Berlusconi és un partit amb esquelet i poca musculatura, però qui sap si també l’esperança d’un nou Berlusconi que faci tornar la glòria del Cavaliere.