L’altre dia vaig agafar el cotxe quan no ho hauria d’haver fet. No havia pres res. No va per aquí. Però em vaig adonar que anava d’esma, el cotxe em portava a mi. Tenia el cap a una altra banda. Conduint com s’ha de fer, però amb l’ànima fugint, no sabré mai cap a on ni de qui. De vegades m’embriago de records i culpes, m’intoxico de somnis que no s’han somiat. Algun cop em pesa el pit. Però cada dia sortim de casa amb el somriure posat. El coratge és la virtut última, diu Aristòtil, i cal ser valent per fer de cada dia un festival de llum i de color. Algun cop penso que les meves memòries són falses, que ja des del primer moment, des de la primera ocasió en què arxivo un record al meu cap ja l’entro una mica magrejat. No dic que em menteixi, dic que mai podré ser fidedigne ni exacte.
Al final, tots som històries, diu el doctor del serrell que viatja en el temps i l’espai. I potser no puc reproduir fil per randa i com un mirall aquest o aquell moment. De vegades com que t’ho empasses per prescripció mèdica fas de més i de menys i ho recordaràs amablement o vagament. No acostumem a fer-nos gaire crítica. No parlo de quan et fustigues i et dius que ets una merda quan tanques els ulls, quan et dius que no ho has fet bé o que hauries d’haver dit tal cosa quan has dit l’altra.
De tant parlar d’autoestima ens hem oblidat de l’amor propi. Per mi és un compromís de tractar-se a un mateix amb la mateixa cura i dignitat que voldríem rebre dels altres. És allò què em dius de vegades: tu parlaries a tal persona com et parles a tu mateix? Doncs és clar que no. Amor propi contra Autoodi: que comenci el combat. L’autoodi és un dels grans èxits de l’autoficció, ara que ha deixat d’estar de moda.
L’autoodi és covard perquè és simple i, per tant, funciona. Vindria a ser el populisme de la psicologia de l’individu. Tot s’hi val. Tot queixes, cap proposta. I a més, tothom s’hi apunta a culpar. Lapidació de l’ànima humana perpetrada per un mateix. Molt bé noi. Ja ens hem crucificat. Amb aquell punt dels Monty Phyton. Aplaudiments. L’autoodi és fàcil: et poses la toga de jutge, la corda de botxí i el vestit de víctima. Tot en un lot. Vinga, compra tres i paga només dos. Però no té mèrit. És el "fast food" de l’ànima: sacia de pressa i et deixa buit.
Cap satisfacció, com el sexe de discoteca o els fideus fets amb aigua bullent en tres minuts. L’amor propi, en canvi, no és cap curs d'assessorament ni un llibre de frases maques. És feina bruta: mirar-se al mirall sense excuses, reconèixer les esquerdes i, malgrat tot, respectar-se. La veritable revolució personal no és fer-se sang, és no rendir-se. I recuperar aquesta paraula: respecte. La gran Joan Didion va deixar una frase de samarreta: “L’autorespecte és la disciplina d’acceptar que un mateix té dret a les seves pròpies decisions i a les seves pròpies vides”. I apa, a córrer.
No ens refiem de ningú. Com et pots atrevir a estimar, sembla que et digui el món, farcit de famílies perfectes i somriures emblanquits i fabricats per fundes. Així i tot, em pregunto si estimar és només un acte de bondat continuat, que només sigui que l’altre estigui bé, o potser és una activitat egoista que només busca companyia per trobar corresponsables, còmplices, testimonis. Li pots dir amor o li pots dir luxúria, però sempre és necessitat, diu Irvine Welsh. Però jo no li compro.
He sobrepassat la necessitat. Quina pau d’esperit. He triat i, per tant, he rebutjat. He escollit i, per tant, he decidit. No m'agafaràs per aquí. I sí, he travessat oceans de temps per trobar-te. I gelaré l’infern si cal per seguir, com Ulisses, el meu viatge, que sense saber-ho és també el teu. Que una de les coses que més em sorprengui és que som capaços de ser tan miserables i tan magnífics, no sé si diu gaire de mi. Però és així. L’amor és la capacitat de veure l’altre tal com és, i respectar-lo en aquest retrat, sigui o no favorable.
Vaig treballar amb algú que quan no s’entenia el que ens explicava sempre usava un mètode que per mi era confús: t’ho explicaré a l’inrevés, et deia amb certa displicència. Potser amb algunes emocions serveix. Entendre com funciona una pot servir per captar una altra. Pensar en com s’entén la revenja en el moment de la suposada ofensa o atac. I en com perd el seu sentit un cop respirat una mica d’oxigen, haver abandonat el troglodita amb angoixa que som. Potser és una bona opció deixar passar una mica de temps, poder estimar-se una mica. I no fer-ho amb pedaços, ni superant res.
Fent, sent, vivint i això vol dir patir, equivocar-se i confondre’s. Diuen que el temps tot ho cura. El temps pot ajudar a fer oblidar, a obviar les diapositives dels records. Però el dolor és un company inevitable de la vida, una rèmora persistent, i per molts una maleïda addicció. Que bé s’està quan s’està malament, arraulit en una manta d’autocompassió. Veig el fum de la infusió de la tassa des d’aquí. Això ja no és per mi, però quina droga. I la mania d’endevinar. Mirar oracles i senyals arreu. Voler creure el que et va bé, perquè qui té gana somia pa. Deixa que la gent faci el que diu que vol fer, així podràs veure que prefereixen fer, què fan realment. Dit i fet, relació complicada.
La por de saltar anul·la la possibilitat de volar. Calen canvis, res pot seguir igual, ja ho he entès. Em vas dir com qui no vol la cosa que a la vida no es pot tenir tot. Però també que no t’has de conformar. El cosmos no m’envia mai missatges clars. No és que demani un esbarzer que es cremi i no es consumeixi. No reclamo llampecs, ni coloms volant cap a l’oest o ni tan sols un número de loteria capicua. L'únic senyal que em cal és una mirada. Els ulls són un far. El meu. I a partir d’aquí, riu-te tu dels argonautes. Arribaré, i amb el tresor que no m’han volgut donar. No som el que hem perdut, si és que hem perdut, si no que som el que seguim sent després de la suposada derrota.
L’essència noi, l’essència. Però no com la defineix el gran burleta Fernando Pessoa: “La meva essència és desitjar ser el que no soc”. Perquè he decidit ser jo, com canta en Josep Montero, “a la fi tornaré a mi, només l'ànima sap tot el que patim”. O potser no he marxat mai. L’essència. L’altre dia em preguntaven si jo tenia cap pla. Potser no, no sé com fer-ho, però sé que arribaré a port, perquè sé que té sentit, hi ha un perquè encara que hi hagi tants peròs. Totes les onades, tempestes, esclafits, remolins i terratrèmols poden anar passant, allà hi seré. Em vas preguntar si estic enfadat, si estic bé, si em passa res. I em passa tot, i tot ets tu, amb remolins i tempestes, segueixo buscant el far i potser resulta que al final la llum soc jo i trobar-te a tu ens ha convertit en dos miralls que han rebentat tot autoodi. Els canvis arriben i arribaran. Gràcies.