D’un temps breu ençà, el món de la política internacional ha fet un tomb que ha trasbalsat els febles equilibris —febles, però equilibris, al cap i a la fi— que regien les relacions entre els estats. Aquest tomb ha anat acompanyat, com veurem, d’un qüestionament alarmant del sistema de valors i dels drets fonamentals que, a partir de consensos aconseguits amb grans esforços a partir de la finalització de la II Guerra Mundial, prevalien en la part de l’occident civilitzat, on l’accés al poder s’aconsegueix —o s’aconseguia, fins fa no res— per procediments preestablerts i democràtics.

Pot ser que ens hàgim de demanar ben seriosament si, en endavant, la democràcia romandrà anquilosada o si evolucionarà vers altres formes d’exercir la facultat i la capacitat de votar. En efecte, si la materialització del dret de votar i, al cap i a la fi, d’incidir sobre el futur col·lectiu es fonamenta en la premissa que els ciutadans estan informats d’allò que passa en el si de la societat en què viuen i que, per això mateix, han adquirit l’aptitud crítica suficient per prendre les seves determinacions en llibertat, sense condicionants ni mediatitzacions insuperables, tal vegada la premissa en qüestió —allò d’estar informats i formats per determinar qui ens ha de governar— trontolli. Sens dubte, trontolla des de fa estona. Vet aquí un debat imprescindible que, tard o d’hora, s’haurà d’afrontar si es vol recuperar l’autèntic sentit de les coses, és a dir, l’autèntic sentit de paraules com democràcia i llibertat (tan malmenades!). Així com, per descomptat, el valor del vot meditat i responsable.

Més imprescindible es fa encara el debat respecte a l’exercici del dret de vot si es té present que el fenomen del canvi de paradigmes i de la progressiva pèrdua dels referents ètics que haurien de presidir les actuacions públiques ha vingut de la mà de polítics que, a vegades, han arribat al poder empesos pels seus votants, com Donald Trump i Benjamin Netanyahu, sense anar més lluny. Per exemplificar l’angoixa que produeix tot plegat, esmentem la vanaglòria impune amb què Trump —un plutòcrata egocèntric i narcís que aspira a ser coronat amb el Premi Nobel de la Pau— assassinà la passada setmana onze tripulants d’una embarcació veneçolana amb la vana excusa que es tractava de traficants de drogues.

Encara que fos certa la condició de delinqüents de les víctimes —ni ho sabem ni ho sabrem mai—, és obvi que cap estat del món que s’autoproclami civilitzat pot tractar d’aquesta manera els malfactors, perquè se suposa que els ha de detenir i lliurar als tribunals. Però Trump, erigit per pròpia decisió en jerarca absolut de l’imperi americà, que equival a dir del món sencer, se sap incòlume a qualsevol reacció. On ha anat a parar, segons Trump, el valor de respecte a la llei? Pot ser que s’esdevingui que sigui ell mateix qui decideixi en cada cas allò que es pot fer a partir de la consideració de la seva legalitat o il·legalitat. El mal —vet-ho aquí!— és que el món roda segons les seves vel·leïtats i que ningú dels prohoms que ens governen gosa explicar-li, a Trump, que és un assassí per matar gent sota la sospita que es tracta de delinqüents.

Una passa més en el camí vers la barbàrie extrema, a la qual semblem abocats irremeiablement, la representa Benjamin Netanyahu, que —atenció!— en cap cas faria el que fa si li faltés l’oberta complicitat de Donald Trump, el seu ínclit company de viatge, i el suport incondicional dels grans poders financers. A tots dos els escau, sense la més mínima reserva, el qualificatiu de genocida. L’un, Netanyahu, en tant que autor directe de la massacre sobre el poble palestí, el qual, a cavall de les seves ànsies expansionistes, pretén exterminar. L’altre, Trump, principalíssim subministrador d’armes a Israel i avalador de les seves actuacions al davant dels organismes i tribunals internacionals. Sense espai per analitzar, aquí i ara, la transcendent diferència entre el sistema d’accés al poder —és a dir, la legalitat democràtica d’aquest accés— i la forma en què aquest poder s’exerceix —és a dir, la legitimitat de l’exercici—, sembla ben oportú recordar que Netanyahu és primer ministre d’Israel gràcies, també, a una votació democràtica. Quines extraordinàries malformacions té el sistema democràtic que permet que monstres com Trump i Netanyahu accedeixin al poder i hi romanguin? Quines eloqüents mancances afecten el dret internacional, incapaç d’evitar els crims contra la humanitat i punir els responsables?

De Vladímir Putin —el tercer en discòrdia— no es pot predicar que hagi accedit al poder —que retindrà de forma vitalícia— per procediments democràtics. Això no, perquè, planerament, mata o empresona els dissidents que s’hi volen confrontar i les eleccions, a Rússia, són una autèntica farsa presidida per la manca de llibertat d’expressió i d’associació i per la por dels ciutadans a les reaccions del poder establert si algú gosa contradir-lo. Però a Putin, un cínic i sinistre dictador, dialècticament molt hàbil, que viu còmodament instal·lat dins la mentida, la tergiversació dels fets i la conspiració permanents, sí que és factible atribuir-li punts de confluència manifests i pactes amb els altres dos sàtrapes que impliquen el repartiment de les respectives zones d’influència —tu allà fes el que vulguis, que jo ho faré aquí deçà— i l’acceptació tàcita o expressa davant del món de les respectives extorsions i abusos de poder.