La matinada de diumenge a dilluns, el 15 de setembre, doncs, moria a Sant Cugat, al centre que hi tenen els jesuïtes, Francesc Xammar i Sala. Per la banda paterna tenia parentiu amb Eugeni Xammar, un dels periodistes catalans més emblemàtics del segle XX, i també amb els germans Josep Maria i Gabriel Xammar, activistes independentistes tots dos, líder del Partit Nacionalista Català i exiliat a Mèxic a la postguerra el primer i membre d’Estat Català, el Front Nacional de Catalunya i Nacionalistes d’Esquerra, el segon, establert aquest darrer a Tarragona, on morí. La nissaga dels Xammar eren originaris de Juneda i en el cas del pare de Francesc es tractava d’un arquitecte, Casimir, de família hisendada, que a Barcelona es casà amb Maria Sala, pertanyent a una família de la burgesia industrial de la capital catalana.

Potser ningú no trobarà a faltar ara Francesc Xammar, allà on va néixer el 16 de novembre de 1933, al número 25 del passeig de Gràcia, en una casa espaiosa i amb un jardí interior ja que es tractava del principal, el d’accés més fàcil del carrer estant i on vivien llavors els senyors. Però a Tarragona, sobretot en els barris perifèrics on va passar bona part de la seva vida, tot i que la ciutat encara no ha recuperat la normalitat després de l’estiu i viu ja en un ambient festiu previ a Santa Tecla, la notícia de la seva mort ha corregut com la pólvora, hi ha causat un gran impacte, ja que hi era una persona molt estimada, i el mateix missatge anunciant la seva mort, reenviat un cop i un altre, ha anat de telèfon en telèfon.

El nen Xammar va viure les incomoditats i limitacions pròpies de tota guerra i el seu cinquè aniversari coincidí amb el final de la batalla de l’Ebre, la més sagnant de tot el conflicte bèl·lic iniciat el 1936 amb una revolta militar. Per la proximitat del domicili familiar amb qui serà la seva escola, Xammar fa els estudis al col·legi dels jesuïtes de Casp, dirigits per Alfons M. Thió, que, ja en plena dictadura franquista, avisa els pares: ”Ara el seu fill haurà d’estudiar en llengua estrangera”. Com era obligatori a tots els centres educatius, cada dissabte, els alumnes formen files, hissen la bandera espanyola i canten, braç enlaire, el Cara al sol, l’himne de la FET y de las JONS, el partit únic del règim. És en aquesta etapa escolar que es fa seguidor del Barça i s’aficiona a l’esport, sobretot al futbol, on juga sempre a l’esquerra, tant al camp com a la vida.

Noi de casa bona, segons l’expressió emprada per referir-se als fills de famílies benestants, malgrat una postguerra duríssima en un país vençut, la família Xammar pot permetre’s d’acudir amb regularitat al Liceu els dissabtes, fer celebracions a l’Hotel Ritz, menjar dolços de les millors pastisseries de la ciutat, vestir i calçar a les botigues més luxoses, viatjar amb tramvia a primera classe per moure’s per la ciutat i anar de vacances a Mallorca. I, el noi Xammar, també fer de model d’exercicis de dibuix per a un jove Antoni Tàpies. A casa, d’altra banda, no hi manca res: minyona, cuinera, xofer, preceptora i perruquer a domicili i una notable col·lecció d’obres d’art. Tant de luxe i comoditat, però, li van creant una insatisfacció creixent.

Però la seva vida coneix un canvi brusc quan, ja amb 15 anys, respon positivament a la crida de voluntaris per a fer catequesi a la perifèria barcelonina. Al barri d’Horta descobreix un altre món, una altra ciutat que no sabia que existia, amb barcelonins de recursos molt escassos que viuen en habitatges senzills i canalla que juga en carrers sense asfaltar. Com diuen R. Lahoz i E. Garcia Jardí a Francesc Xammar, dignitat i compromís a la perifèria de Tarragona, la biografia que en van publicar ara fa set anys, “la perifèria es comença a convertir en el centre de les seves prioritats”. Llavors, el jove fill d’arquitecte renuncia a estudiar la mateixa carrera que el pare i decideix de ser sacerdot i dedicar-se a la gent més necessitada.

Ell, que té totes les necessitats resoltes en l'àmbit familiar, entra a l’empresa d’electrodomèstics Corberó com a operari i, el 1962, s’enfanga ajudant les víctimes de la riuada del Vallès, majoritàriament gent treballadora, i se’n va a Bèlgica a fer feina a les mines de carbó i, el 1963, és ordenat sacerdot a l’interior de la companyia de Jesús. La primera missa la celebra amb un calze d’or, regalat per la mare, però ben aviat el fondrà per a obtenir-ne diners amb els quals promoure iniciatives favorables als sectors socials més desatesos. Quan, més endavant, renuncia a l’herència familiar que li correspon (terres, immobles, diners, obres d’art) a favor dels més necessitats de Nicaragua, el notari de la família es queda atònit en sentir-ne els motius: “No és mèrit meu, no ho he guanyat jo”, li diu en Xammar.

A Tarragona hi arriba el 1966 i s’instal·la primer al barri de Torreforta, a la perifèria de la ciutat i, tres anys després, s’estableix amb caràcter definitiu a La Floresta, a la perifèria de la perifèria, en un pis modestíssim de 58 metres quadrats, i hi viu amb la mateixa senzillesa que tothom al barri, amb mobles cedits per altres veïns o recuperats del carrer. El seu compromís amb els més febles s’enforteix en aquella Tarragona que s’industrialitzava a tota velocitat i que acollia grans onades d’immigració del sud d’Espanya, a la recerca d’un futur millor.

A les acaballes de la dictadura, encapçala manifestacions i protestes, a favor de la dignitat de vida a la perifèria i l’atenció de l’administració cap als barris marginals on falta de tot. I, el 1979, encapçala una llista per la qual serà escollit conseller municipal a Tarragona per quatre anys: Candidatura per a la Participació dels Veïns, però que li crea grans recels cap a la política de sigles i un gran desengany amb les maneres de fer dels partits polítics. El vaig votar. Viatja a Nicaragua per primer cop el 1980, un any després que els sandinistes hi haguessin enderrocat la dictadura de Somoza. De llavors ençà hi va amb regularitat, si bé en torna profundament decebut per la deriva autoritària, personalista i egòlatra del president Daniel Ortega, antic líder dels sandinistes. Malgrat tot, continuarà sent solidari amb els més desvalguts d’allà.

Com a clergue, Xammar trobava que era del tot normal la incorporació de les dones al sacerdoci, aberrant l’actitud de l’església amb els homosexuals i horrible els casos de pederàstia dintre l’Església catòlica. Sempre va creure en una església dels pobres i, per aquest motiu, la perifèria geogràfica, urbana i social va ser la base de la seva vida. En ple procés independentista, el 2014 va ser elegit president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, a Tarragona, des d’on defensà públicament el dret de la nació catalana a la independència, recordant que la Constitució espanyola es va fer “sota la pressió dels poders fàctics i les armes de l’exèrcit”.

El Xammar independentista completa el Xammar social i el Xammar demòcrata, i, de manera particular, el vincula amb la tradició familiar garriguenca, de sempre compromesa amb la lluita del país per la seva llibertat nacional. Fa uns anys, mentre em duia amb el seu cotxe del Catllar cap a Tarragona, després d’una conferència meva, vaig preguntar-li com vivia el procés les gents dels barris que ell tan bé coneixia: "Diria que més aviat no s’hi fiquen, en general no hi estan en contra, però ho veuen com una cosa dels “catalans”. Hem de trobar un discurs nacional que els incorpori i els hi impliqui", va dir-me amb tanta preocupació com realisme esperançat.

Fa tres anys, quan era evident que ja li era difícil de valdre’s per ell mateix, va establir-se al Centre Borja dels jesuïtes per passar-hi el darrer tram de vida. Hi ha mort ara, als 91 anys, després d’haver pogut comprovar com, a Tarragona, la gent se l’ha estimat i respectat i com ha estat sempre de valorada la seva dedicació abnegada i constant als més necessitats, el seu treball discret, tenaç i fidel, lluny de personalismes i del mínim desig de notorietat. Per això la ciutat li va concedir premis, guardons i reconeixements diversos, des de l’Ajuntament, que el nomenà Fill Adoptiu, fins a Òmnium Cultural del Tarragonès. El 2019 anà a Guatemala i feu l’epíleg a Cròniques del quetzal, el llibre escrit pel seu biògraf E. Garcia-Jardí, a qui acompanyà en el viatge i que recorda aquella experiència.

Ens ha deixat aquell noi ben plantat de casa bona que, un dia, decidí plantar-se en un pis modest per a ser un home bo. Un pis senzill, auster, humil, on tenia una paret ornada amb la foto d’una pastera atapeïda d’immigrants, una pintura petita d’una antiga caseta rural de la família, envoltada d’ametllers florits, i un cartell on deia: “Respecte a la cultura de cada poble” i també “sense arrels els homes moren”. Francesc Xammar ha estat un home amb arrels que ha respectat la cultura de tothom. Enguany mateix, l’editorial tarragonina Lo Diable Gros li ha editat La flama de la utopia, recull dels seus discursos, conferències i entrevistes. Xammar, amb els peus ben arrelats a la terra catalana, mai no ha posat fronteres a la seva solidaritat. És per això que el trobarem a faltar, a ell, català universal, dos qualificatius que li escauen plenament, en vida i en el record després de mort, i que recobren, aplicats a la seva persona, el seu significat veritable.