Arran del manifest promogut pel Grup Koiné en què un bon nombre de lingüistes, filòlegs i professionals de l’àmbit lingüístic sol·liciten “un veritable procés de normalització lingüística”, el debat sobre l’oficialitat única del català -i de l’occità a l’Aran- a una Catalunya independent ha tornat a guanyar un protagonisme que semblava haver quedat enterrat, paradoxalment, per l’auge de l’independentisme i el culebrot del "prussé"s. Quan ja se’ns havia deixat a entendre que la llengua era un tema antic, pum: 250 signants.
Sigui dit per endavant que no tinc clar quina hauria de ser l’articulació jurídica de les llengües en una hipotètica Catalunya independent, més enllà de l’evidència que el català hauria de gaudir d’una protecció especial si volem evitar que la selecció natural, implacable a tantes altres coses, es serveixi també de la nostra llengua.
Passats uns dies d’ençà de la presentació, els promotors del text poden felicitar-se per haver aconseguit posar damunt la taula una qüestió que ens havien donat per resolta. Crec, però, que es disparen un tret al peu quan, per parlar de la situació actual, usen alguns termes que previsiblement part de la premsa faria servir per fer soroll i rebentar el debat. Tant ha estat així que moltes de les cròniques de l’acte han obviat tota referència al multilingüisme feta durant la presentació i han deixat d’esmentar per complet el catedràtic de l’Autònoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera.
En relació a la llengua, tinc la sensació que mentre ens encallem sempre al punt de l’estatus jurídic obviem situacions diàries que alimenten tots els mals que després es pretenen resoldre d’una tirada amb l’oficialitat única.
Una d’aquestes situacions és la del català a la universitat, que viu una situació ben precària. Propugnat des d’aquí –i no des de Madrid–, el català a la universitat ha viscut un retrocés notable els últims anys no només en el camp de la recerca, on ja és negligible, sinó també en el de la docència, ara en detriment de l’anglès. Sense anar més lluny, a la universitat que porta per nom Pompeu Fabra des de fa pocs anys hom té el dret garantit de cursar un grau íntegrament en anglès però no en té cap per fer-ho –ni tan sols parcialment– en català. Aquest laissez-faire acaba suposant que la majoria de classes no s’imparteixin en català, talment com si aquí no tinguéssim professors competents fossilitzant-se mentre esperen una plaça a alguna de les nostres universitats. Si parlem dels estudis de postgrau, la situació és pitjor.
Fer retrocedir –poso èmfasi en el “fer retrocedir” i no en el “deixar retrocedir”– el català a l’estament més alt de l’ensenyament no és poca cosa, perquè se suposa que és allà on es genera la pulsió crítica i s’hi acaben formant les persones que, amb el cap que hi hagin assentat, ocuparan llocs de responsabilitat en el futur. Implica deixar sedimentar el missatge que la llengua és apta per a les etapes educatives més elementals però no per a la producció científica ni la formació més avançada. És a dir, que a partir de certa complexitat cal utilitzar una altra llengua, no féssim riure. Això, a llarg termini, suposa reduir-ne l’estatus, el prestigi social i, en últim cas, folkloritzar-la.
A més a més aquest retrocés és un error perquè, més enllà del seu propòsit acadèmic, la universitat també és on convergeixen per primer cop els estudiants d’entorns majoritàriament catalanoparlants amb aquells provinents de zones on el català hi és poc. I, en comptes de fer servir la institució per trencar els prejudicis que s’hagin pogut crear en aquests últims entorns, enlloc de posar en pràctica, ara sí, allò de “som un som poble”, el que fa la situació actual és ajudar a consolidar els estigmes d’aquells estudiants que confirmen que quan els pagesos de Vic baixen de comarques a fer coses importants no poden seguir utilitzant la seva llengua.
El més greu d’això no és que aquestes decisions incompleixin l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (article 35.1) o que vagin contra els principis històrics del catalanisme polític, sinó que es prenen en base als mateixos arguments supremacistes amb els quals la burgesia de La Bonanova va passar-se al castellà durant el franquisme: el fals cosmopolitisme, un determinat concepte de modernitat i la idea subjacent que el català és una llengua menor. El mateix.
Tot això em porta al cap una anècdota que ens hauria de servir d’orientació ràpida quan ens envaeix la febre del papanatisme. L’any passat, quan el Barça va guanyar la seva cinquena Copa d’Europa davant la Juve, l’equip italià va causar una celebrada sorpresa general en felicitar el Barça en català a través de les xarxes socials. Lliçó: quan ets el millor del món ho ets independentment del nombre de parlants que tingui la teva llengua. I, si ho ets en la teva llengua, a més de ser el millor del món, aquesta guanya reconeixement internacional. Si el Barça, enlloc d’haver-se identificat de forma clara amb el català, hagués optat per fer-ho amb l’anglès o amb el castellà en nom de no sé quants complexes d’inferioritat, de ben segur que la felicitació de Torí no hagués arribat en català.
Semblant al cas de la universitat, recordo que fa poques setmanes l’exòtic conseller de Cultura, Santi Vila, va insinuar que la Generalitat deixaria de donar suport al doblatge en català en nom de no sé quines idees. És a dir, que el català abandonaria l’àmbit de consum majoritari al si del cinema i la televisió, el del doblatge, i el deixaria íntegrament al castellà i al francès. El castellà seguiria oferint productes en versions per a tots els gustos, doblades i subtitulades –que cap conseller podria prohibir, per cert–, però el català no. No crec que les declaracions de Santi Vila s’acabin concretant en res greu no només perquè el programa de Junts pel Sí no feia referència a una política de tal transcendència, sinó perquè una de les integrants de la coalició, ERC, és perfectament conscient i ha explicat moltes vegades la situació d’inferioritat en què quedaria el català amb una proposta d’aquest tipus.
En fi, que tot això em recorda una mica el tema de la Hisenda catalana, de la qual recentment hem sabut que es troba menys desenvolupada que la de Múrcia. Potser, el tema de l’oficialitat, que sembla el més espinós, cauria pel seu propi pes si el català fos normal en tants altres àmbits que avui no generen controvèrsia i que depenen principalment de nosaltres.
Sigui dit per endavant que no tinc clar quina hauria de ser l’articulació jurídica de les llengües en una hipotètica Catalunya independent, més enllà de l’evidència que el català hauria de gaudir d’una protecció especial si volem evitar que la selecció natural, implacable a tantes altres coses, es serveixi també de la nostra llengua.
Passats uns dies d’ençà de la presentació, els promotors del text poden felicitar-se per haver aconseguit posar damunt la taula una qüestió que ens havien donat per resolta. Crec, però, que es disparen un tret al peu quan, per parlar de la situació actual, usen alguns termes que previsiblement part de la premsa faria servir per fer soroll i rebentar el debat. Tant ha estat així que moltes de les cròniques de l’acte han obviat tota referència al multilingüisme feta durant la presentació i han deixat d’esmentar per complet el catedràtic de l’Autònoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera.
En relació a la llengua, tinc la sensació que mentre ens encallem sempre al punt de l’estatus jurídic obviem situacions diàries que alimenten tots els mals que després es pretenen resoldre d’una tirada amb l’oficialitat única.
Una d’aquestes situacions és la del català a la universitat, que viu una situació ben precària. Propugnat des d’aquí –i no des de Madrid–, el català a la universitat ha viscut un retrocés notable els últims anys no només en el camp de la recerca, on ja és negligible, sinó també en el de la docència, ara en detriment de l’anglès. Sense anar més lluny, a la universitat que porta per nom Pompeu Fabra des de fa pocs anys hom té el dret garantit de cursar un grau íntegrament en anglès però no en té cap per fer-ho –ni tan sols parcialment– en català. Aquest laissez-faire acaba suposant que la majoria de classes no s’imparteixin en català, talment com si aquí no tinguéssim professors competents fossilitzant-se mentre esperen una plaça a alguna de les nostres universitats. Si parlem dels estudis de postgrau, la situació és pitjor.
Fer retrocedir –poso èmfasi en el “fer retrocedir” i no en el “deixar retrocedir”– el català a l’estament més alt de l’ensenyament no és poca cosa, perquè se suposa que és allà on es genera la pulsió crítica i s’hi acaben formant les persones que, amb el cap que hi hagin assentat, ocuparan llocs de responsabilitat en el futur. Implica deixar sedimentar el missatge que la llengua és apta per a les etapes educatives més elementals però no per a la producció científica ni la formació més avançada. És a dir, que a partir de certa complexitat cal utilitzar una altra llengua, no féssim riure. Això, a llarg termini, suposa reduir-ne l’estatus, el prestigi social i, en últim cas, folkloritzar-la.
A més a més aquest retrocés és un error perquè, més enllà del seu propòsit acadèmic, la universitat també és on convergeixen per primer cop els estudiants d’entorns majoritàriament catalanoparlants amb aquells provinents de zones on el català hi és poc. I, en comptes de fer servir la institució per trencar els prejudicis que s’hagin pogut crear en aquests últims entorns, enlloc de posar en pràctica, ara sí, allò de “som un som poble”, el que fa la situació actual és ajudar a consolidar els estigmes d’aquells estudiants que confirmen que quan els pagesos de Vic baixen de comarques a fer coses importants no poden seguir utilitzant la seva llengua.
El més greu d’això no és que aquestes decisions incompleixin l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (article 35.1) o que vagin contra els principis històrics del catalanisme polític, sinó que es prenen en base als mateixos arguments supremacistes amb els quals la burgesia de La Bonanova va passar-se al castellà durant el franquisme: el fals cosmopolitisme, un determinat concepte de modernitat i la idea subjacent que el català és una llengua menor. El mateix.
Tot això em porta al cap una anècdota que ens hauria de servir d’orientació ràpida quan ens envaeix la febre del papanatisme. L’any passat, quan el Barça va guanyar la seva cinquena Copa d’Europa davant la Juve, l’equip italià va causar una celebrada sorpresa general en felicitar el Barça en català a través de les xarxes socials. Lliçó: quan ets el millor del món ho ets independentment del nombre de parlants que tingui la teva llengua. I, si ho ets en la teva llengua, a més de ser el millor del món, aquesta guanya reconeixement internacional. Si el Barça, enlloc d’haver-se identificat de forma clara amb el català, hagués optat per fer-ho amb l’anglès o amb el castellà en nom de no sé quants complexes d’inferioritat, de ben segur que la felicitació de Torí no hagués arribat en català.
Semblant al cas de la universitat, recordo que fa poques setmanes l’exòtic conseller de Cultura, Santi Vila, va insinuar que la Generalitat deixaria de donar suport al doblatge en català en nom de no sé quines idees. És a dir, que el català abandonaria l’àmbit de consum majoritari al si del cinema i la televisió, el del doblatge, i el deixaria íntegrament al castellà i al francès. El castellà seguiria oferint productes en versions per a tots els gustos, doblades i subtitulades –que cap conseller podria prohibir, per cert–, però el català no. No crec que les declaracions de Santi Vila s’acabin concretant en res greu no només perquè el programa de Junts pel Sí no feia referència a una política de tal transcendència, sinó perquè una de les integrants de la coalició, ERC, és perfectament conscient i ha explicat moltes vegades la situació d’inferioritat en què quedaria el català amb una proposta d’aquest tipus.
En fi, que tot això em recorda una mica el tema de la Hisenda catalana, de la qual recentment hem sabut que es troba menys desenvolupada que la de Múrcia. Potser, el tema de l’oficialitat, que sembla el més espinós, cauria pel seu propi pes si el català fos normal en tants altres àmbits que avui no generen controvèrsia i que depenen principalment de nosaltres.