La reina Letizia ha dit la paraula decreixement, ha preguntat pel decreixement. Ho va fer divendres passat a la XVI edició del "Seminario Internacional de Lengua y Periodismo", de la Fundación del Español Urgente (FundéuRAE) i la Fundación San Millán de la Cogolla. Letizia Ortiz Rocasolano, diria que més com a periodista que com a reina, va preguntar durant la clausura del seminari si s'havia parlat del decreixement. Ho va preguntar com donant per fet que no s'hauria tractat. Va presentar el decreixement, amb uns certs dubtes, com una teoria orientada a reduir dràsticament el consum d'energia, a desmarcar-se del producte interior brut (PIB)... La seva pregunta va sorprendre, dins i fora del seminari.
Dins del seminari hi havia el ministre d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luís Escrivá. Aquell ministre que desperta somriures per algunes de les seves pífies, com la del got d'aigua inexistent, però pot glaçar somriures amb les seves propostes. Segons expliquen les cròniques, Escrivá va respondre ràpidament amb un argument d'autoritat: va dir que ell era l'únic economista allà, i argumentà que la humanitat ja havia superat altres reptes abans i que no caldria el decreixement. El ministre Escrivá, per molt economista que sigui, ens hauria d'explicar com farem front al creixement sense aturador de les emissions causants de l'efecte hivernacle i de l'escalfament global. Aquest escalfament és un greu problema per a la vida humana, i d'altres espècies, al món actual. Encara ho serà més perquè les emissions no deixen d'augmentar i com alerten des de
Nacions Unides els països no estan fent els canvis necessaris en el seu consum d'energia. Sembla evident que la resposta del ministre Escrivá li falta fonament científic per poder resultar tranquil·litzadora per més que s'ho proposi.
Fora del seminari la intervenció de Letizia Ortiz Rocasolano també va sorprendre. Juan Bordera, activista per la justícia climàtica i, entre altres coses, diputat des de 2023 per Compromís a les Corts Valencianes va difondre algun vídeo breu de la intervenció. Estava força sorprès, també per la referència que la reina va fer a un cas que a ell l'afecta personalment: la petició per part de la Fiscalia de 21 mesos de presó per les persones de Rebel·lió científica que van fer una acció en el Congrés dels Diputats amb pintura vermella biodegradable per reivindicar l'acció decidida contra la greu crisi que estem vivint. Les paraules d'Ortiz no eren les d'una activista, però tampoc la d'algú que condemnes l'acció. Ortiz sembla desconcertada. No mostra seguretat. Sembla parlar obertament per primera vegada de realitats que semblen preocupar-li, però que coneix limitadament i que l'han portat a situar-se a prop de persones i col·lectius que no li són propis.
Necessitem entrar en el debat públic del decreixement, honest i sincer. Jason Hickel, investigador i professor especialista en economia política a l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB presenta el decreixement com una idea fonamentada en la necessitat de democratitzar l'economia i organitzar la producció al voltant de les necessitats humanes i l'ecologia. El creixement buscant el benefici econòmic i el creixement del PIB ha de deixar pas a l'orientació democràtica de l'economia cap a les necessitats de la vida i a un decreixement que permeti la reducció de les emissions i el desenvolupament dels països empobrits. Des de fa uns mesos es pot llegir una obra seva fonamental, amb un títol molt clar: Menos es más. Cómo el decrecimiento salvará al mundo, publicat per Capitan Swing.
Són diferents els llibres que podem recomanar a Ortiz i al conjunt de la ciutadania per tenir aquest debat imprescindible. A més del d'Hickel, hi ha novetats acabades d'arribar i altres que tot just s'anuncien. Curiosament, o no, algunes d'aquestes novetats són d'autors que fa anys que van escriure ja per alertar-nos d'aquesta situació. Francisco Fernández Buey (1943-2012) el 1979 ja alçava la veu clarament a favor de repensar i canviar les nostres maneres de produir, consumir, viatjar... Forma part de la primera generació de pensadors de l'ecologisme polític. Ara es publica un recull de materials seus en un volum que porta el títol de Verde, roja y violeta. Una izquierda para construir el ecosocialismo. És una edició de Rafael Díaz-Salazar imprescindible que fer present un pensador fonamental i aprofitar una tasca que avui encara és més necessària.
Un altre component d'aquesta primera generació del pensament ecologista polític ara arriba a les llibreries. És Wolfgang Harich (1923-1995), i Verso libros ara publica ¿Comunismo sin crecimiento? Amb una introducció d'Àngel Ferrero. Una obra que es va publicar en castellà per primer cop l'any 1978 i on Harich ja pensa i analitza des de l'assumpció de la crisi ecològica que en aquell moment ja es coneix gràcies a l'informe Els límits del creixement de l'any 1972. Harich esdevé una referència per pensar possibles sortides a aquesta crisi. La seva és una proposta que avança el que després s'anomenarà decreixement a partir d'un plantejament que fre al creixement i es preocupi per la igualtat en aquesta nova societat.
Un altre pensador de referència d'aquesta generació és Quim Sempere (1942) i ara Icària anuncia un nou llibre seu: Converses sobre creixements i col·lapses. Sempere fa anys que mostra les evidències científiques que condueixen al decreixement. En aquest llibre ho actualitza i aporta nous elements per al debat necessari. Els combustibles fòssils provoquen el canvi climàtic, i l'horitzó del seu exhauriment ja és visible. Defensa la necessitat d'un altre model energètic, que ara de ser de fonts renovables. Però aquestes fonts no poden proporcionar tanta energia com l'ara utilitzada. Som una societat que hem crescut a partir de l'energia barata que s'està acabant i està acabant amb el planeta. Sempere defensa que caldrà viure d'una altra manera, anar a una economia de dimensions menors, amb menys impactes ambientals. A la mateixa Icària, fa uns mesos es va publicar també una obra imprescindible de Jorge Riechmann. Riechmann forma part de la generació que ha donat el
relleu a la primera. Avui la Fiscalia, com a Bordera, li demana 21 mesos de presó per l'acte al Congrés. Aquest recent llibre de Riechmann té un llarg títol que és tota una declaració del moment que vivim: Bailar encadenados. Pequeña filosofía de la libertad (y sobre los conflictos en el ejercicio de las libertades en tiempos de restricciones ecológicas).
Més enllà de les interpretacions que puguin sorgir de les paraules dites per Ortiz, i de com van ser dites, caldria no acceptar el tancament de la pregunta que suposa la resposta d'Escrivá. La realitat està més a prop dels possibles dubtes d'Ortiz que de les creences d'Escrivá. Fernández Buey el 2007 ja escrivia sobre el decreixement en un article a la revista Papeles de relaciones ecosociales y cambio global (nº100). Allà explicava que en els cursos que estava fent a la universitat dos temes eren els que més entusiasme despertaven: el paper dels mitjans de comunicació en les nostres societats i la idea del decreixement. 15 anys després d'aquest article convindria pensar fins a quin punt aquestes dues preocupacions estan connectades. La idea del creixement és hegemònica a les nostres societats, en bona part gràcies a la feina de mitjans de comunicació. També de partits polítics, del món econòmic i empresarial... Paraules com les de la reina, encara que només siguin paraules, formen part de la crisi d'aquesta idea de creixement hegemònica que des de fa dècades és totalment insostenible. Necessitem aprofundir en la crítica del creixement, per insostenible, i obrir públicament ja el debat sobre com farem un decreixement que és inevitable i hem d'aconseguir que sigui just. El decreixement com a solució a la crisi ecològica ens portarà a viure millor si el practiquem creant democràcia i responent a les necessitats de totes les vides.
Dins del seminari hi havia el ministre d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luís Escrivá. Aquell ministre que desperta somriures per algunes de les seves pífies, com la del got d'aigua inexistent, però pot glaçar somriures amb les seves propostes. Segons expliquen les cròniques, Escrivá va respondre ràpidament amb un argument d'autoritat: va dir que ell era l'únic economista allà, i argumentà que la humanitat ja havia superat altres reptes abans i que no caldria el decreixement. El ministre Escrivá, per molt economista que sigui, ens hauria d'explicar com farem front al creixement sense aturador de les emissions causants de l'efecte hivernacle i de l'escalfament global. Aquest escalfament és un greu problema per a la vida humana, i d'altres espècies, al món actual. Encara ho serà més perquè les emissions no deixen d'augmentar i com alerten des de
Nacions Unides els països no estan fent els canvis necessaris en el seu consum d'energia. Sembla evident que la resposta del ministre Escrivá li falta fonament científic per poder resultar tranquil·litzadora per més que s'ho proposi.
Fora del seminari la intervenció de Letizia Ortiz Rocasolano també va sorprendre. Juan Bordera, activista per la justícia climàtica i, entre altres coses, diputat des de 2023 per Compromís a les Corts Valencianes va difondre algun vídeo breu de la intervenció. Estava força sorprès, també per la referència que la reina va fer a un cas que a ell l'afecta personalment: la petició per part de la Fiscalia de 21 mesos de presó per les persones de Rebel·lió científica que van fer una acció en el Congrés dels Diputats amb pintura vermella biodegradable per reivindicar l'acció decidida contra la greu crisi que estem vivint. Les paraules d'Ortiz no eren les d'una activista, però tampoc la d'algú que condemnes l'acció. Ortiz sembla desconcertada. No mostra seguretat. Sembla parlar obertament per primera vegada de realitats que semblen preocupar-li, però que coneix limitadament i que l'han portat a situar-se a prop de persones i col·lectius que no li són propis.
Necessitem entrar en el debat públic del decreixement, honest i sincer. Jason Hickel, investigador i professor especialista en economia política a l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB presenta el decreixement com una idea fonamentada en la necessitat de democratitzar l'economia i organitzar la producció al voltant de les necessitats humanes i l'ecologia. El creixement buscant el benefici econòmic i el creixement del PIB ha de deixar pas a l'orientació democràtica de l'economia cap a les necessitats de la vida i a un decreixement que permeti la reducció de les emissions i el desenvolupament dels països empobrits. Des de fa uns mesos es pot llegir una obra seva fonamental, amb un títol molt clar: Menos es más. Cómo el decrecimiento salvará al mundo, publicat per Capitan Swing.
Són diferents els llibres que podem recomanar a Ortiz i al conjunt de la ciutadania per tenir aquest debat imprescindible. A més del d'Hickel, hi ha novetats acabades d'arribar i altres que tot just s'anuncien. Curiosament, o no, algunes d'aquestes novetats són d'autors que fa anys que van escriure ja per alertar-nos d'aquesta situació. Francisco Fernández Buey (1943-2012) el 1979 ja alçava la veu clarament a favor de repensar i canviar les nostres maneres de produir, consumir, viatjar... Forma part de la primera generació de pensadors de l'ecologisme polític. Ara es publica un recull de materials seus en un volum que porta el títol de Verde, roja y violeta. Una izquierda para construir el ecosocialismo. És una edició de Rafael Díaz-Salazar imprescindible que fer present un pensador fonamental i aprofitar una tasca que avui encara és més necessària.
Un altre component d'aquesta primera generació del pensament ecologista polític ara arriba a les llibreries. És Wolfgang Harich (1923-1995), i Verso libros ara publica ¿Comunismo sin crecimiento? Amb una introducció d'Àngel Ferrero. Una obra que es va publicar en castellà per primer cop l'any 1978 i on Harich ja pensa i analitza des de l'assumpció de la crisi ecològica que en aquell moment ja es coneix gràcies a l'informe Els límits del creixement de l'any 1972. Harich esdevé una referència per pensar possibles sortides a aquesta crisi. La seva és una proposta que avança el que després s'anomenarà decreixement a partir d'un plantejament que fre al creixement i es preocupi per la igualtat en aquesta nova societat.
Un altre pensador de referència d'aquesta generació és Quim Sempere (1942) i ara Icària anuncia un nou llibre seu: Converses sobre creixements i col·lapses. Sempere fa anys que mostra les evidències científiques que condueixen al decreixement. En aquest llibre ho actualitza i aporta nous elements per al debat necessari. Els combustibles fòssils provoquen el canvi climàtic, i l'horitzó del seu exhauriment ja és visible. Defensa la necessitat d'un altre model energètic, que ara de ser de fonts renovables. Però aquestes fonts no poden proporcionar tanta energia com l'ara utilitzada. Som una societat que hem crescut a partir de l'energia barata que s'està acabant i està acabant amb el planeta. Sempere defensa que caldrà viure d'una altra manera, anar a una economia de dimensions menors, amb menys impactes ambientals. A la mateixa Icària, fa uns mesos es va publicar també una obra imprescindible de Jorge Riechmann. Riechmann forma part de la generació que ha donat el
relleu a la primera. Avui la Fiscalia, com a Bordera, li demana 21 mesos de presó per l'acte al Congrés. Aquest recent llibre de Riechmann té un llarg títol que és tota una declaració del moment que vivim: Bailar encadenados. Pequeña filosofía de la libertad (y sobre los conflictos en el ejercicio de las libertades en tiempos de restricciones ecológicas).
Més enllà de les interpretacions que puguin sorgir de les paraules dites per Ortiz, i de com van ser dites, caldria no acceptar el tancament de la pregunta que suposa la resposta d'Escrivá. La realitat està més a prop dels possibles dubtes d'Ortiz que de les creences d'Escrivá. Fernández Buey el 2007 ja escrivia sobre el decreixement en un article a la revista Papeles de relaciones ecosociales y cambio global (nº100). Allà explicava que en els cursos que estava fent a la universitat dos temes eren els que més entusiasme despertaven: el paper dels mitjans de comunicació en les nostres societats i la idea del decreixement. 15 anys després d'aquest article convindria pensar fins a quin punt aquestes dues preocupacions estan connectades. La idea del creixement és hegemònica a les nostres societats, en bona part gràcies a la feina de mitjans de comunicació. També de partits polítics, del món econòmic i empresarial... Paraules com les de la reina, encara que només siguin paraules, formen part de la crisi d'aquesta idea de creixement hegemònica que des de fa dècades és totalment insostenible. Necessitem aprofundir en la crítica del creixement, per insostenible, i obrir públicament ja el debat sobre com farem un decreixement que és inevitable i hem d'aconseguir que sigui just. El decreixement com a solució a la crisi ecològica ens portarà a viure millor si el practiquem creant democràcia i responent a les necessitats de totes les vides.