Fa una certa angúnia esperar que us anunciïn quin dia mundial és cada dia. Perquè mira, els va agafar per aquí als organitzadors de commemoracions de caràcter universal: dia de la mare, de les papallones, de l’artrosi, dels rats-penats, dia de la meteorologia, dels museus, dels nens afamats de l’Àfrica, del romànic, dels paraplègics i dels sense sostre. Ho commemoren i ja es veu per l’enunciat que o bé és per celebrar el caràcter positiu del cas o la lluita que cal menar en contra.
Quan escric això anuncien que avui és el Dia Mundial contra el suïcidi; en aquest cas fan constar el mot “contra”, pel caràcter destructiu del fet, i perquè els suïcidis augmenten arreu: haver anunciat “dia mundial del suïcidi” semblaria quasi una invitació, com si diguessin “dia mundial de l’aperitiu”. El suïcidi ens sembla incomprensible fins que arriba un moment que pensem què passaria si jo posava el cap a la via del tren… un pensament que esborrem de seguida, però que hem elaborat, ni que sigui una única vegada. Confesseu que us esborroneu cada cop que sabeu d’un suïcidi, feu esforços per no pensar en una mort tan extrema. Tanmateix, queda escrit adés que el suïcidi augmenta arreu del món.
La mort sempre és extrema: però llevar-se la vida no és producte d’un sobtat impuls –llevat d’alguns exemples-, sinó que, segons els estudiosos d’aquest camp, és fruit d’una elaboració de molta durada. En conec un cas en què la família del suïcida confessa que la víctima feia anys que remugava que no valia la pena viure, i que no li’n feien cas de tant de temps que durava aquella cançoneta, que ja semblava una rondina oblidable. Finalment, el fet es va produir quan menys alterada o estranya es mostrava la persona, un dia lluminós, d’invitació a la vida.
Els psiquiatres, els filòsofs, els neuròlegs, els especialistes de la policia científica, els moralistes i els novel·listes han escrit llargament sobre llevar-se la vida, aquest gest tan inevitablement personal i definitiu. Darrere un suïcida què hi ha? Quina fantasma l’ha acompanyat potser des que va néixer? La tenim tots, aquesta acompanyant?
Quan escric això anuncien que avui és el Dia Mundial contra el suïcidi; en aquest cas fan constar el mot “contra”, pel caràcter destructiu del fet, i perquè els suïcidis augmenten arreu: haver anunciat “dia mundial del suïcidi” semblaria quasi una invitació, com si diguessin “dia mundial de l’aperitiu”. El suïcidi ens sembla incomprensible fins que arriba un moment que pensem què passaria si jo posava el cap a la via del tren… un pensament que esborrem de seguida, però que hem elaborat, ni que sigui una única vegada. Confesseu que us esborroneu cada cop que sabeu d’un suïcidi, feu esforços per no pensar en una mort tan extrema. Tanmateix, queda escrit adés que el suïcidi augmenta arreu del món.
La mort sempre és extrema: però llevar-se la vida no és producte d’un sobtat impuls –llevat d’alguns exemples-, sinó que, segons els estudiosos d’aquest camp, és fruit d’una elaboració de molta durada. En conec un cas en què la família del suïcida confessa que la víctima feia anys que remugava que no valia la pena viure, i que no li’n feien cas de tant de temps que durava aquella cançoneta, que ja semblava una rondina oblidable. Finalment, el fet es va produir quan menys alterada o estranya es mostrava la persona, un dia lluminós, d’invitació a la vida.
Els psiquiatres, els filòsofs, els neuròlegs, els especialistes de la policia científica, els moralistes i els novel·listes han escrit llargament sobre llevar-se la vida, aquest gest tan inevitablement personal i definitiu. Darrere un suïcida què hi ha? Quina fantasma l’ha acompanyat potser des que va néixer? La tenim tots, aquesta acompanyant?