Encara que el catalanisme, al llarg de la història, hagi repudiat els efectes nocius del centralisme de l'Estat -la força centrípeta de Madrid-, a Catalunya pequem del mateix defecte. El nostre és un país capgròs, amb un pes enorme de la capital i la seva àrea metropolitana. Les coses passen quan afecten Barcelona. I aquest dimecres els pagesos han fet acte de presència a la ciutat per alçar la veu del camp i traslladar un malestar que s'ha covat durant anys i que no és de resolució senzilla, perquè conflueixen moltes anomalies en una, que és la dificultat del petit agricultor per viure amb uns ingressos dignes.
Caldria, en això sí, evidenciar diferències amb la protesta del camp espanyol. A Catalunya no es manifesten només empresaris agrícoles -com apuntava, des de Madrid, Unai Sordo (CCOO) per retratar amb acidesa el que veia de terratinents de províncies-; més aviat hi ha un desencís estès i general, sobretot en explotacions de matriu familiar. Fora bo no menystenir el detall per comprendre del tot el nus del problema. I mentre a diversos punts d'Espanya s'ha observat el moviment de l'extrema dreta per capitalitzar la indignació dels agricultors -maniobra gens subtil que la Moncloa i també el PP intenen combatre-, en la pagesia catalana no s'hi detecta, de moment, la infiltració de relats polítics perversament interessats. Almenys, encara no. Les mobilitzacions, que ressegueixen el que ja ha passat a Europa, han tingut un caràcter molt assembleari.
Aquest és el 15-M dels pagesos. El sector primari expressa una frustració profunda, com projectaven anys enrere els indignats en fòrums més urbans. La frustració de comprovar com cada dia s'ennegreix el futur de viure de la terra, paisatge de gestació multicausal. Els pagesos s'han atipat de competir en desigualtat de condicions per les imposicions de les grans distribuïdores, que compren el producte per sota de preu de cost esgrimint l'oferta de països tercers mentre Europa colla amb la regulació verda però firma convenis de lliure comerç que faciliten importacions amb menys exigències ambientals. Joan Caball, coordinador nacional d'Unió de Pagesos, ho explicava sense filtres en una entrevista dilluns a Nació.
Els pagesos també n'estan farts de la burocràcia excessiva, que els allunya de la feina mentre s'acumula la paperassa amb l'administració. Pateixen per la inflació -del gasoil, per exemple- mentre veuen que s'estrenyen els seus marges. I noten el càstig afegit de la sequera, que els malmet collites i ara els obliga a sobreviure amb menys aigua. La recepció de tantes espases lesionant l'activitat del camp no es pot capgirar amb moviments legislatius cosmètics. Brussel·les, amb eleccions a la cantonada, ho ha entès a la primera: ha cedit en l'agenda verda mentre intenta evitar que les mobilitzacions es converteixin en una confrontació amb el poder.
Succeeix que les reivindicacions justes del sector estan llaurades sobre algunes contradiccions. Tenen raó els agricultors quan reclamen a Europa que aparqui el cinisme que implica imposar exigències ambientals als productes autòctons a la vegada que mira cap a una altra banda en els requisits a determinades importacions. Però tots plegats som conscients que, en el mig termini, sense una agenda verda ambiciosa -en el conjunt de l'activitat productiva, també al camp-, els primers que patiran seran els pagesos. Un patiment en forma de sequeres més accentuades i males collites.
El suport a la pagesia, que comença actuant com a consumidors conscients per comprar al costat de casa, hauria de ser compatible amb una mirada crítica sobre la indústria agroalimentària i la manera com ens abastim, deslliurant-nos sovint dels efectes sobre l'emergència climàtica. El 15-M dels pagesos ens interpel·la a tots. La cadena que comença amb la seva feina, que veuen en perill, ordena la terra i alimenta el país. Hem d'aconseguir que s'hi puguin guanyar la vida. Sense comprometre reptes compartits.
Caldria, en això sí, evidenciar diferències amb la protesta del camp espanyol. A Catalunya no es manifesten només empresaris agrícoles -com apuntava, des de Madrid, Unai Sordo (CCOO) per retratar amb acidesa el que veia de terratinents de províncies-; més aviat hi ha un desencís estès i general, sobretot en explotacions de matriu familiar. Fora bo no menystenir el detall per comprendre del tot el nus del problema. I mentre a diversos punts d'Espanya s'ha observat el moviment de l'extrema dreta per capitalitzar la indignació dels agricultors -maniobra gens subtil que la Moncloa i també el PP intenen combatre-, en la pagesia catalana no s'hi detecta, de moment, la infiltració de relats polítics perversament interessats. Almenys, encara no. Les mobilitzacions, que ressegueixen el que ja ha passat a Europa, han tingut un caràcter molt assembleari.
Aquest és el 15-M dels pagesos. El sector primari expressa una frustració profunda, com projectaven anys enrere els indignats en fòrums més urbans. La frustració de comprovar com cada dia s'ennegreix el futur de viure de la terra, paisatge de gestació multicausal. Els pagesos s'han atipat de competir en desigualtat de condicions per les imposicions de les grans distribuïdores, que compren el producte per sota de preu de cost esgrimint l'oferta de països tercers mentre Europa colla amb la regulació verda però firma convenis de lliure comerç que faciliten importacions amb menys exigències ambientals. Joan Caball, coordinador nacional d'Unió de Pagesos, ho explicava sense filtres en una entrevista dilluns a Nació.
Els pagesos també n'estan farts de la burocràcia excessiva, que els allunya de la feina mentre s'acumula la paperassa amb l'administració. Pateixen per la inflació -del gasoil, per exemple- mentre veuen que s'estrenyen els seus marges. I noten el càstig afegit de la sequera, que els malmet collites i ara els obliga a sobreviure amb menys aigua. La recepció de tantes espases lesionant l'activitat del camp no es pot capgirar amb moviments legislatius cosmètics. Brussel·les, amb eleccions a la cantonada, ho ha entès a la primera: ha cedit en l'agenda verda mentre intenta evitar que les mobilitzacions es converteixin en una confrontació amb el poder.
Succeeix que les reivindicacions justes del sector estan llaurades sobre algunes contradiccions. Tenen raó els agricultors quan reclamen a Europa que aparqui el cinisme que implica imposar exigències ambientals als productes autòctons a la vegada que mira cap a una altra banda en els requisits a determinades importacions. Però tots plegats som conscients que, en el mig termini, sense una agenda verda ambiciosa -en el conjunt de l'activitat productiva, també al camp-, els primers que patiran seran els pagesos. Un patiment en forma de sequeres més accentuades i males collites.
El suport a la pagesia, que comença actuant com a consumidors conscients per comprar al costat de casa, hauria de ser compatible amb una mirada crítica sobre la indústria agroalimentària i la manera com ens abastim, deslliurant-nos sovint dels efectes sobre l'emergència climàtica. El 15-M dels pagesos ens interpel·la a tots. La cadena que comença amb la seva feina, que veuen en perill, ordena la terra i alimenta el país. Hem d'aconseguir que s'hi puguin guanyar la vida. Sense comprometre reptes compartits.