Quan l'estimat lector hagi fet el tomb a la Setmana Santa, la precampanya electoral ho amararà tot. En el final d'aquest març de tàctica política i primeres pluges, els partits ja han ratificat candidats i les enquestes han començat a dibuixar el contorn del terreny de joc de les eleccions del 12 de maig. I, en els primers comicis arrelats del tot en el post-procés, els sondejos pronostiquen la possibilitat real que es materialitzi un canvi de cicle a Catalunya, després d'una dècada llarga de governs de perfil sobiranista. Una afirmació que sempre ha d'anar acompanyada de la prevenció d'un interrogant -com el del títol-, perquè queda un esprint llarg, tot dependrà dels pactes postelectorals i la política catalana està abonada a les sorpreses, de la mateixa manera que no viu exempta del perill de bloqueig.
Salvador Illa comanda els sondejos amb solvència, també els primers en què queda recollit l'impacte de la figura de Carles Puigdemont, que discuteix les aspiracions d'ERC i pot mobilitzar la dreta constitucionalista que renega de l'amnistia. El PSC parteix, fins ara, com a favorit perquè ha estat capaç superar els anys de sagnia amb un missatge de flirteig al votant d'ordre que es contraposava a l'independentisme, amb l'afegit d'aprofitar el rebuf de Pedro Sánchez a la Moncloa. Els socialistes, que per necessitat o convicció s'han cregut el camí de la desjudicialització del conflicte, també estan ben situats perquè recullen el desgast continuat que han patit ERC i Junts, principals protagonistes d'un procés sense final feliç. La Generalitat ha estat en mans sobiranistes tot aquest temps i el socialisme català demana torn.
Però Illa no té el camí fet. I ho sap. Tot i l'esforç del seu partit per transmetre que l'amnistia és el millor somnífer per les aspiracions independentistes -el repetit bàlsam del retrobament-, el seu electorat no ha rebut amb entusiasme l'operació i el PP amenaça de queixalar suports entre el constitucionalista inquiet. Les expectatives electorals dels populars demostren que aquest és un flanc que el PSC no hauria de desatendre si vol que la seva sigui una victòria no discutida. L'altre maldecap d'Illa són les majories. Una preocupació que seria menor en el cas que el triomf fos incontestable, per molt que les sumes d'escons convidessin a pensar en el bloqueig. És necessari recordar que Junts i ERC ja fa temps que van trencar el precinte dels pactes amb el PSC, amb l'única excepció de la Generalitat. No descarti cap aliança, estimat lector.
El canvi de rasant de la política catalana és, doncs, el principal motiu d'esperança per a Illa, que intentarà una campanya plana que esquivi incomoditats socialistes, com la de reclamació d'un millor finançament. Revisant el trajecte del país des de 2010 és pren prou perspectiva per qüestionar-se si l'independentisme, ara més atomitzat en marques electorals, no ha arribat a un final de cicle, per molt que el conflicte polític estigui per resoldre.
I és pertinent preguntar-se també si l'esquer del referèndum com a continuïtat de l'amnistia encara és una aposta versemblant per al ciutadà que combrega amb el sobiranisme, que té avui més memòria que il·lusió. ERC hi continua jugant per salpebrar d'èpica el moment, com li passa a Puigdemont, conscient que es revaloritza com a candidat quan explota l'emotivitat viscuda fa set primaveres. El post-procés, però, sembla escriure's més en prosa. De moment, és el que diuen les enquestes.
Salvador Illa comanda els sondejos amb solvència, també els primers en què queda recollit l'impacte de la figura de Carles Puigdemont, que discuteix les aspiracions d'ERC i pot mobilitzar la dreta constitucionalista que renega de l'amnistia. El PSC parteix, fins ara, com a favorit perquè ha estat capaç superar els anys de sagnia amb un missatge de flirteig al votant d'ordre que es contraposava a l'independentisme, amb l'afegit d'aprofitar el rebuf de Pedro Sánchez a la Moncloa. Els socialistes, que per necessitat o convicció s'han cregut el camí de la desjudicialització del conflicte, també estan ben situats perquè recullen el desgast continuat que han patit ERC i Junts, principals protagonistes d'un procés sense final feliç. La Generalitat ha estat en mans sobiranistes tot aquest temps i el socialisme català demana torn.
Però Illa no té el camí fet. I ho sap. Tot i l'esforç del seu partit per transmetre que l'amnistia és el millor somnífer per les aspiracions independentistes -el repetit bàlsam del retrobament-, el seu electorat no ha rebut amb entusiasme l'operació i el PP amenaça de queixalar suports entre el constitucionalista inquiet. Les expectatives electorals dels populars demostren que aquest és un flanc que el PSC no hauria de desatendre si vol que la seva sigui una victòria no discutida. L'altre maldecap d'Illa són les majories. Una preocupació que seria menor en el cas que el triomf fos incontestable, per molt que les sumes d'escons convidessin a pensar en el bloqueig. És necessari recordar que Junts i ERC ja fa temps que van trencar el precinte dels pactes amb el PSC, amb l'única excepció de la Generalitat. No descarti cap aliança, estimat lector.
El canvi de rasant de la política catalana és, doncs, el principal motiu d'esperança per a Illa, que intentarà una campanya plana que esquivi incomoditats socialistes, com la de reclamació d'un millor finançament. Revisant el trajecte del país des de 2010 és pren prou perspectiva per qüestionar-se si l'independentisme, ara més atomitzat en marques electorals, no ha arribat a un final de cicle, per molt que el conflicte polític estigui per resoldre.
I és pertinent preguntar-se també si l'esquer del referèndum com a continuïtat de l'amnistia encara és una aposta versemblant per al ciutadà que combrega amb el sobiranisme, que té avui més memòria que il·lusió. ERC hi continua jugant per salpebrar d'èpica el moment, com li passa a Puigdemont, conscient que es revaloritza com a candidat quan explota l'emotivitat viscuda fa set primaveres. El post-procés, però, sembla escriure's més en prosa. De moment, és el que diuen les enquestes.