El Govern ja ha aprovat el projecte de pressupostos per al 2024 i els comptes han iniciat el tràmit parlamentari sense que n'estigui garantida l'aprovació. Pere Aragonès ha exhibit un acord amb Salvador Illa, però per validar els comptes necessita un tercer actor que sumi amb el PSC, els comuns. I ara mateix, l'equació falla, perquè els comuns han posat com a condició aparcar el Hard Rock i tenir la certesa, garantida per l'executiu, que el pla director urbanístic que ha de permetre desenvolupar el macrocomplex d'oci no es tramitarà. Una premissa inicialment incompatible amb el plantejament dels socialistes, que van condicionar els pressupostos del 2023 al Hard Rock i que han rubricat l'acord dels d'aquest any després de certificar que, en públic, Aragonès ja no s'oposa al projecte ubicat al Camp de Tarragona.

El Hard Rock, doncs, és al centre de la discussió de pressupostos per segon any consecutiu. Una ruleta que no para de girar en la política catalana, tot i que la iniciativa té més interrogants que certeses, començant per la determinació de l'inversor privat, que ha esperat més d'una dècada de tràmits administratius. Desencallar el Hard Rock és una decisió política, encara que el Govern ho redueixi a la categoria de procés tècnic. Tant és així que en pengen els pressupostos. 

ERC, que en temps d'Oriol Junqueras al Departament d'Economia va validar el que llavors s'anomenava BCN World, ha assumit la incomoditat de no oposar-se al macrocomplex per tenir els vots d'Illa. I ara pertoca als comuns decidir fins on volen marcar perfil ideològic. La pressió que implica vetar els pressupostos sembla difícil de sostenir. La contundència dels comuns s'explica per la voluntat de marcar distàncies amb el PSC, amb qui té vot fronterer camí de les eleccions catalanes. L'erosió al Govern té un pes relatiu en la seva estratègia. 

El temps ens dirà si Aragonès aprova pressupostos per tercer any consecutiu i el temps -el meteorològic- també ens certifica que el Hard Rock és un projecte extemporani. No només perquè la sequera extraordinària que vivim ens convida a repensar un país que es gestiona amb menys aigua, pels efectes de l'emergència climàtica. També perquè una inversió fonamentada en un gran casino envia un missatge d'explotació del model turístic que contrasta amb tots els bons propòsits en matèria econòmica, els que sostenen que s'ha de diversificar el teixit productiu amb apostes que defugin salaris precaris i aportin valor afegit.  

Però el del Hard Rock és sobretot un projecte extemporani perquè col·lideix amb tot el que sabem que hem de cuidar, des dels recursos naturals fins a la salut mental dels ciutadans. És compatible promoure un macrocomplex d'oci dedicat al joc -amb vincle evident amb el foment de les addiccions- i, alhora, projectar que es posa el focus en el benestar emocional dels ciutadans? És compatible projectar que l'emergència climàtica guia l'actuació del poder públic i, al mateix temps, avalar una infraestructura turística que exigiria un consum d'aigua equivalent al d'una ciutat mitjana? La resposta no pot ser, només, que el Hard Rock ha de veure la llum perquè compta amb l'aval majoritari de l'empresariat i el poder polític locals. S'hauria de reclamar més perspectiva.

Aragonès va ser investit amb un missatge que conjugava la revolució verda, un discurs difuminat per l'acumulació de contradiccions. En els darrers tres anys ha encadenat l'aposta fallida pels Jocs d'Hivern i l'aparició continuada a l'aparador del Hard Rock, encara que des de Palau es vengui la feina feta per respondre a la sequera, que ha existit més del que sosté l'oposició. De fet, ERC ha perdut l'oportunitat de reforçar des del Govern la marca progressista amb una agenda verda inequívoca mentre el seu gran adversari, Salvador Illa -ara aliat circumstancial fins que s'imposi el clima electoral- afermava el gir del PSC cap al vot d'ordre. Sabent que el Hard Rock és difícil de sostenir des de la perspectiva de l'esquerra, ja es pot intuir a qui lesiona més el debat públic associat als pressupostos.