Fèlix Millet va morir el 16 març de 2023. Tenia 87 anys. Daniel Osàcar ho ha fet just un any després. En tenia 88. Millet s'havia convertit en un patrici repudiat -per l'obscenitat del lladronici que va perpetrar quan presidia el Palau de la Música- i sempre més serà el nom associat al final de la innocència, la d'un país que es creia immaculat i no ho era. Osàcar, en canvi, va exercir com a operari qualificat de l'engranatge de l'estafa del 3%, un servidor fidel del partit que va permetre dopar les sigles de Convergència des de la tasca de tresorer, amb l'ajuda del Palau i el concurs de Ferrovial. Com Millet, Osàcar ha mort aquesta setmana sense condol públic.
Designat per Artur Mas i amb coneixement de la maquinària de les finances convergents en anys de fastos, Osàcar va viure totes les etapes de qui disposa d'informació i després molesta. Va defensar la formació amb disciplina fèrria -als jutjats i en comissions d'investigació parlamentària-, va comprovar com el partit hi marcava distàncies en públic durant la instrucció del cas Palau per controlar els danys col·laterals del finançament irregular -tot i que el seu contacte amb CDC persistia-, va pagar amb una condemna les males praxis col·lectives -fins al punt d'entrar a presó en plena pandèmia- i va acabar col·laborant amb la Fiscalia en la causa instruïda a l'Audiència Nacional, per la qual ja no podrà ser jutjat. Culpa i desgreuge.
El d'Osàcar és l'adeu que es dispensa a la fruita macada, sense reconeixements en veu alta dels excompanys de partit pels serveis prestats, perquè són incòmodes de verbalitzar. Amb el seu comiat també fa la sensació que se'n va una època en què el poder tenia una penombra que pretenia continuar sense ser explicada. I que va acabar emergint, entre d'altres motius, perquè les dimensions i la naturalesa de l'espoli ja no permetien amagar-la. La caiguda en desgràcia de Millet i d'altres actors del repartiment en la trama -com el tresorer de CDC- constata com els apèndixs de les històries d'engany acostumen a deixar mal regust.
L'aroma caduc d'aquella Convergència del finançament tèrbol, en què Osàcar va exercir de protagonista i víctima al mateix temps, és el que va motivar una refundació per actes. Les sigles -les originals i les refundades, com les del PDECat- ja han mort. Ara, el tresorer que era a l'ull de l'huracà també s'ha acomiadat. En el més absolut silenci.
Designat per Artur Mas i amb coneixement de la maquinària de les finances convergents en anys de fastos, Osàcar va viure totes les etapes de qui disposa d'informació i després molesta. Va defensar la formació amb disciplina fèrria -als jutjats i en comissions d'investigació parlamentària-, va comprovar com el partit hi marcava distàncies en públic durant la instrucció del cas Palau per controlar els danys col·laterals del finançament irregular -tot i que el seu contacte amb CDC persistia-, va pagar amb una condemna les males praxis col·lectives -fins al punt d'entrar a presó en plena pandèmia- i va acabar col·laborant amb la Fiscalia en la causa instruïda a l'Audiència Nacional, per la qual ja no podrà ser jutjat. Culpa i desgreuge.
El d'Osàcar és l'adeu que es dispensa a la fruita macada, sense reconeixements en veu alta dels excompanys de partit pels serveis prestats, perquè són incòmodes de verbalitzar. Amb el seu comiat també fa la sensació que se'n va una època en què el poder tenia una penombra que pretenia continuar sense ser explicada. I que va acabar emergint, entre d'altres motius, perquè les dimensions i la naturalesa de l'espoli ja no permetien amagar-la. La caiguda en desgràcia de Millet i d'altres actors del repartiment en la trama -com el tresorer de CDC- constata com els apèndixs de les històries d'engany acostumen a deixar mal regust.
L'aroma caduc d'aquella Convergència del finançament tèrbol, en què Osàcar va exercir de protagonista i víctima al mateix temps, és el que va motivar una refundació per actes. Les sigles -les originals i les refundades, com les del PDECat- ja han mort. Ara, el tresorer que era a l'ull de l'huracà també s'ha acomiadat. En el més absolut silenci.