Kennedyana, el llibre pòstum de Vicenç Pagès Jordà, és un treball del tot recomanable. No només pel retrat calidoscòpic de la nissaga Kennedy, prenent com a punt de partida l'assassinat de JFK a Dallas, sinó perquè és un manual de com construir un text literari. L'autor amara el lector d'informació per polir el retrat familiar i determinar que el món imaginat els anys 60 va començar a canviar amb els trets a Dealey Plaza. Però el lector no s'empatxa. Ressegueix connexions i s'imagina escenes amb els Kennedy, clan icònic per a una generació, a Hyannis Port, la mansió que va servir per a casaments i episodis de dol.
A diferència de l'obra de Pagès Jordà, l'anàlisi saturada dels resultats de les eleccions gallegues sí que amenaça d'empatxar el lector amb derivades sobre la política espanyola. Per no embafar més, caldria concentrar-se més en les certeses del nord que en les conjectures que miren cap a Madrid. El PP està tan empeltat amb el paisatge gallec que ha construït una oferta electoral que no reclama ni un líder carismàtic. De fet, ni tan sols un líder. I el BNG ha sublimat la proposta sobiranista, amb un recorregut llarg i persistent, que mescla reivindicació nacional i discurs d'arrel progressista, més creïble per als gallecs que el de Sumar o Podem. Al racó de pensar queda el cartell socialista, percebut com a menys útil que el sobiranista.
Per molts esforços que s'hi dediquin, el motlle gallec no serveix per interpretar la segona cita electoral de l'any, les eleccions basques de la primavera, amb unes altres singularitats. I encara menys per enfocar el terreny de joc de les europees de l'estiu, marcades per l'amenaça de la ultradreta. Però es podria convenir, sense alimentar la digestió pesada del lector que busca terra ferma, que hi ha dues mirades madures dels comicis a Galícia que poden servir per a l'escenari espanyol: la primera, que a Alberto Núñez Feijóo no li convé una interpretació eufòrica dels resultats de diumenge, perquè ha salvat un match-ball més que no pas ha afermat la credibilitat de la seva alternativa a Pedro Sánchez, lesionat per cops de volant discursius com el de l'amnistia; i la segona, que el PSOE acumula prou forats al mapa autonòmic per començar a preocupar Ferraz.
El patriarca Kennedy, tant faldiller i promiscu com ambiciós, va pensar que els seus fills podien arribar a la presidència dels Estats Units. El gran va morir a la guerra (Joseph), el segon ho va aconseguir però el van assassinar abans de completar el primer mandat (John), el tercer també va morir a trets quan tothom el situava a la Casa Blanca (Robert) i el petit només va tenir ascendent per ser senador quasi 50 anys (Edward). Un balanç incomplet per a tanta ambició, amb massa pes de la tragèdia, perfectament retratada per Pagès Jordà. Si les càbales no es compleixen ni pels qui tenien la força dels diners i el glamur del poder, com els Kennedy, la prudència recomana rebaixar expectatives si els atributs no acaben de brillar. A Feijóo n'hi falta un de capital per enlluernar, la fiabilitat. Com l'analista que interpreta per sobre de les seves possibilitats o el lector àvid de tesis, al líder del PP també li convé no empatxar-se amb Galícia.
A diferència de l'obra de Pagès Jordà, l'anàlisi saturada dels resultats de les eleccions gallegues sí que amenaça d'empatxar el lector amb derivades sobre la política espanyola. Per no embafar més, caldria concentrar-se més en les certeses del nord que en les conjectures que miren cap a Madrid. El PP està tan empeltat amb el paisatge gallec que ha construït una oferta electoral que no reclama ni un líder carismàtic. De fet, ni tan sols un líder. I el BNG ha sublimat la proposta sobiranista, amb un recorregut llarg i persistent, que mescla reivindicació nacional i discurs d'arrel progressista, més creïble per als gallecs que el de Sumar o Podem. Al racó de pensar queda el cartell socialista, percebut com a menys útil que el sobiranista.
Per molts esforços que s'hi dediquin, el motlle gallec no serveix per interpretar la segona cita electoral de l'any, les eleccions basques de la primavera, amb unes altres singularitats. I encara menys per enfocar el terreny de joc de les europees de l'estiu, marcades per l'amenaça de la ultradreta. Però es podria convenir, sense alimentar la digestió pesada del lector que busca terra ferma, que hi ha dues mirades madures dels comicis a Galícia que poden servir per a l'escenari espanyol: la primera, que a Alberto Núñez Feijóo no li convé una interpretació eufòrica dels resultats de diumenge, perquè ha salvat un match-ball més que no pas ha afermat la credibilitat de la seva alternativa a Pedro Sánchez, lesionat per cops de volant discursius com el de l'amnistia; i la segona, que el PSOE acumula prou forats al mapa autonòmic per començar a preocupar Ferraz.
El patriarca Kennedy, tant faldiller i promiscu com ambiciós, va pensar que els seus fills podien arribar a la presidència dels Estats Units. El gran va morir a la guerra (Joseph), el segon ho va aconseguir però el van assassinar abans de completar el primer mandat (John), el tercer també va morir a trets quan tothom el situava a la Casa Blanca (Robert) i el petit només va tenir ascendent per ser senador quasi 50 anys (Edward). Un balanç incomplet per a tanta ambició, amb massa pes de la tragèdia, perfectament retratada per Pagès Jordà. Si les càbales no es compleixen ni pels qui tenien la força dels diners i el glamur del poder, com els Kennedy, la prudència recomana rebaixar expectatives si els atributs no acaben de brillar. A Feijóo n'hi falta un de capital per enlluernar, la fiabilitat. Com l'analista que interpreta per sobre de les seves possibilitats o el lector àvid de tesis, al líder del PP també li convé no empatxar-se amb Galícia.