Aquest dimecres 2 de desembre, els presidents Puigdemont i Torra, injustament desposseïts del seu càrrec, han tornat a la Generalitat. I ho han fet per presentar tres títols que l'editorial Tres i Quatre dedica a textos de Ramon Barnils, Xavier Vinader i Joan Fuster, juntament amb els prologuistes i epiloguistes de les obres. En el meu cas, el pròleg al llibre de Joan Fuster. Els textos més compromesos amb la causa lingüística, cultural i nacional catalana surten ara sota el títol Escrits de combat (1962-1983), per més que tots els escrits de Fuster en siguin, inclosos els que no ho semblen.
El 1944 publica, a Las Provincias, Vint-i-cinc anys de poesia valenciana, el seu primer text públic en català. Té 22 anys. Més endavant col·labora a Levante-EMV, Destino, El Correo Catalán, La Vanguardia i a les publicacions mexicanes d'exili Pont Blau i, abans, La Nostra Revista, on el 1950 apareix València en la integració de Catalunya, article ben significatiu pel contingut i pel títol. Als 32 anys, amb El descrèdit de la realitat, editat per Francesc de B.Moll, s'estrena com a assagista.
La lectura dels Escrits de combat permet constatar la vigència dels postulats defensats, l'agreujament actual dels perills presents ja molts anys enrere i el caràcter estimulant de la frescor mordaç del seu estil personal. Qüestió de noms aviat farà sis dècades que va aparèixer, justament, el 1962, any en què també veuen la llum altres títols com Nosaltres, els valencians i El País Valenciano. Es tracta d'obres madures, per l'originalitat de l'anàlisi i la novetat de l'enfocament, però no pas d'obres de maduresa per l'edat, ja que Fuster té llavors, només, 40 anys.
Qüestió de noms, un tractat breu, però de conseqüències cabdals en la presa de consciència nacional de Països Catalans, va guanyar un premi en el concurs literari convocat per l'entitat La Defensa Agrària de La Selva del Camp i fou publicat per les Edicions d'Aportació Catalana, de Joan Ballester Canals. L'opuscle, de tan sols 13 planes de text, amb el mapa dels Països Catalans a la coberta i del qual conservo un exemplar de la primera edició com una relíquia, comprat quan tenia divuit anys a la llibreria Públia de Joan Ballester, ha esdevingut un veritable referent imprescindible en la nostra bibliografia nacional.
Quan Fuster hi parla del fet que valencians i mallorquins, segles enrere, "començaren a covar un amor propi regional, i el mateix Principat es confeccionà el seu. Les organitzacions «estatals» distintes ho fomentaven", he pensat en la funció disgregadora que l'estat espanyol de les autonomies ha tingut en el cas de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, pel que fa a l'afebliment dels elements comuns i vincles compartits i en el seu distanciament institucional i polític. De fet, tant la constitució espanyola republicana de 1931, com la monàrquica de 1978 van establir la prohibició de federació de comunitats autònomes, disposició legal pensada, exclusivament, per als Països Catalans, ja que la mateixa Constitució, en vigor actualment, preveu la integració de Navarra al País Basc, si així és decidit pels ciutadans en un referèndum. Fuster reconeix els nostres propis particularismes, els nostres matisos regionals de perfil decidit, convençut com està que la "«unitat» que som abraça i tolera una pluralitat perceptible".
Un dels textos més combatius és El blau en la senyera (1977), en el qual blasma aquells que "tenen vocació d'agenollats" i que coincideixen, de fet, amb "els que no volen que els valencians siguem, d'entrada, «valencians»". Aquí, afirma, en relació amb el País Valencià i a Catalunya, que la bandera "no és que sigui igual; és la mateixa", tot insistint en el fet que "qualsevol «reivindicació valenciana», i «nacional», possible, passa pel camí d'uns Països Catalans convergents, cada un d'ells partint de la seua especificitat".
Al tercer text, Ara o mai (1981), alerta de la substitució del català pel castellà, tant pel que J.Benet anomenà "intent de genocidi lingüístic", com també pel suïcidi lingüístic inconscient que protagonitzen tants catalanoparlants, allò que defineix com "una obsequiosa predisposició indígena, estimulada per raons polítiques", pràctica d'una actualitat rigorosa.
I, com si ens veiés avui, fins i tot en sectors que es defineixen "independentistes", denuncia que si "als Països Catalans, l'idioma fos fàcilment extirpable -com un queixal deteriorat-, la «classe política» hauria optat per extirpar-lo. La llengua és incòmoda, per als uns i per als altres".
A País Valencià, per què?"(1982) fa una defensa brillant del terme "País Valencià", com una solució «regional» i de cara a les vel·leïtats segregacionistes de les províncies" i les dels més partidaris de Levante, la Región o el Regne. Aquesta fórmula subratlla la substància del territori valencià com a "País", motiu pel qual incomoda tant els seus adversaris, "sense les connotacions arcaiques del «regne», ni les despectives de «región»", ni, encara menys la "imbecil·litat" de la denominació oficial actual de "Comunitat Valenciana", com reconeixia Emilio Attard, el seu artífex. Arribats aquí, potser és l'hora de preguntar-se sobre les raons de la intensitat del suïcidi, per part d'elements endògens, en acceptar, precisament, com a oficials i normals, el nom del país dels valencians, la denominació de la llengua i els colors de la bandera defensats, justament, pels que en són radicalment contraris a l'ús, l'existència i l'exhibició.
A Cultura nacional i cultures regionals als Països Catalans (1983), Fuster diu que els límits nacionals d'una cultura nacional venen definits per la llengua, també en el cas dels Països Catalans, i confessa que "Encara que no m'agradi parlar de "pàtries", podem dir que, per a nosaltres, la nostra pàtria és la nostra llengua" i que "només és "nacional" allò que abraça tots els Països Catalans". Fuster va ser un intel·lectual sòlid, polièdric, europeu, un ciutadà transgressor de l'ordre mental establert, d'una vastitud cultural enorme i d'una fermesa de reflexió veritablement colossal.
La robustesa de pensament, l'originalitat expressiva i d'anàlisi i el seu atractiu intel·lectual fan de Fuster el personatge més destacat i amb una influència més gran, que encara perdura, sobre els sectors intel·lectuals, cívics i polítics, bàsicament progressistes, però no exclusivament, no pas a nivell regional, d'aquí dalt, d'allà baix o de mar endins, sinó a nivell nacional de tots els Països Catalans. Les dones fusterianes que se'n reivindiquen en un llibre i el fet que el seu nom honori espais públics arreu dels Països Catalans són l'evidència esperançada que el combat de Fuster per la cultura, la llibertat i la dignitat continua viu. I la seva influència intel·lectual i cívica, també.
El 1944 publica, a Las Provincias, Vint-i-cinc anys de poesia valenciana, el seu primer text públic en català. Té 22 anys. Més endavant col·labora a Levante-EMV, Destino, El Correo Catalán, La Vanguardia i a les publicacions mexicanes d'exili Pont Blau i, abans, La Nostra Revista, on el 1950 apareix València en la integració de Catalunya, article ben significatiu pel contingut i pel títol. Als 32 anys, amb El descrèdit de la realitat, editat per Francesc de B.Moll, s'estrena com a assagista.
La lectura dels Escrits de combat permet constatar la vigència dels postulats defensats, l'agreujament actual dels perills presents ja molts anys enrere i el caràcter estimulant de la frescor mordaç del seu estil personal. Qüestió de noms aviat farà sis dècades que va aparèixer, justament, el 1962, any en què també veuen la llum altres títols com Nosaltres, els valencians i El País Valenciano. Es tracta d'obres madures, per l'originalitat de l'anàlisi i la novetat de l'enfocament, però no pas d'obres de maduresa per l'edat, ja que Fuster té llavors, només, 40 anys.
Qüestió de noms, un tractat breu, però de conseqüències cabdals en la presa de consciència nacional de Països Catalans, va guanyar un premi en el concurs literari convocat per l'entitat La Defensa Agrària de La Selva del Camp i fou publicat per les Edicions d'Aportació Catalana, de Joan Ballester Canals. L'opuscle, de tan sols 13 planes de text, amb el mapa dels Països Catalans a la coberta i del qual conservo un exemplar de la primera edició com una relíquia, comprat quan tenia divuit anys a la llibreria Públia de Joan Ballester, ha esdevingut un veritable referent imprescindible en la nostra bibliografia nacional.
Quan Fuster hi parla del fet que valencians i mallorquins, segles enrere, "començaren a covar un amor propi regional, i el mateix Principat es confeccionà el seu. Les organitzacions «estatals» distintes ho fomentaven", he pensat en la funció disgregadora que l'estat espanyol de les autonomies ha tingut en el cas de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, pel que fa a l'afebliment dels elements comuns i vincles compartits i en el seu distanciament institucional i polític. De fet, tant la constitució espanyola republicana de 1931, com la monàrquica de 1978 van establir la prohibició de federació de comunitats autònomes, disposició legal pensada, exclusivament, per als Països Catalans, ja que la mateixa Constitució, en vigor actualment, preveu la integració de Navarra al País Basc, si així és decidit pels ciutadans en un referèndum. Fuster reconeix els nostres propis particularismes, els nostres matisos regionals de perfil decidit, convençut com està que la "«unitat» que som abraça i tolera una pluralitat perceptible".
Un dels textos més combatius és El blau en la senyera (1977), en el qual blasma aquells que "tenen vocació d'agenollats" i que coincideixen, de fet, amb "els que no volen que els valencians siguem, d'entrada, «valencians»". Aquí, afirma, en relació amb el País Valencià i a Catalunya, que la bandera "no és que sigui igual; és la mateixa", tot insistint en el fet que "qualsevol «reivindicació valenciana», i «nacional», possible, passa pel camí d'uns Països Catalans convergents, cada un d'ells partint de la seua especificitat".
Al tercer text, Ara o mai (1981), alerta de la substitució del català pel castellà, tant pel que J.Benet anomenà "intent de genocidi lingüístic", com també pel suïcidi lingüístic inconscient que protagonitzen tants catalanoparlants, allò que defineix com "una obsequiosa predisposició indígena, estimulada per raons polítiques", pràctica d'una actualitat rigorosa.
I, com si ens veiés avui, fins i tot en sectors que es defineixen "independentistes", denuncia que si "als Països Catalans, l'idioma fos fàcilment extirpable -com un queixal deteriorat-, la «classe política» hauria optat per extirpar-lo. La llengua és incòmoda, per als uns i per als altres".
A País Valencià, per què?"(1982) fa una defensa brillant del terme "País Valencià", com una solució «regional» i de cara a les vel·leïtats segregacionistes de les províncies" i les dels més partidaris de Levante, la Región o el Regne. Aquesta fórmula subratlla la substància del territori valencià com a "País", motiu pel qual incomoda tant els seus adversaris, "sense les connotacions arcaiques del «regne», ni les despectives de «región»", ni, encara menys la "imbecil·litat" de la denominació oficial actual de "Comunitat Valenciana", com reconeixia Emilio Attard, el seu artífex. Arribats aquí, potser és l'hora de preguntar-se sobre les raons de la intensitat del suïcidi, per part d'elements endògens, en acceptar, precisament, com a oficials i normals, el nom del país dels valencians, la denominació de la llengua i els colors de la bandera defensats, justament, pels que en són radicalment contraris a l'ús, l'existència i l'exhibició.
A Cultura nacional i cultures regionals als Països Catalans (1983), Fuster diu que els límits nacionals d'una cultura nacional venen definits per la llengua, també en el cas dels Països Catalans, i confessa que "Encara que no m'agradi parlar de "pàtries", podem dir que, per a nosaltres, la nostra pàtria és la nostra llengua" i que "només és "nacional" allò que abraça tots els Països Catalans". Fuster va ser un intel·lectual sòlid, polièdric, europeu, un ciutadà transgressor de l'ordre mental establert, d'una vastitud cultural enorme i d'una fermesa de reflexió veritablement colossal.
La robustesa de pensament, l'originalitat expressiva i d'anàlisi i el seu atractiu intel·lectual fan de Fuster el personatge més destacat i amb una influència més gran, que encara perdura, sobre els sectors intel·lectuals, cívics i polítics, bàsicament progressistes, però no exclusivament, no pas a nivell regional, d'aquí dalt, d'allà baix o de mar endins, sinó a nivell nacional de tots els Països Catalans. Les dones fusterianes que se'n reivindiquen en un llibre i el fet que el seu nom honori espais públics arreu dels Països Catalans són l'evidència esperançada que el combat de Fuster per la cultura, la llibertat i la dignitat continua viu. I la seva influència intel·lectual i cívica, també.