Sembla que cada cop es fa més difícil entendre alguns episodis de la política institucional. Què ha passat amb l’escó de Pau Juvillà? La presidenta Borràs ha volgut fer allò que ningú abans havia fet i l’han deixat sola davant del perill? La presidenta Borràs ha actuat com el president Torrent abans? Ni una cosa ni l’altra? Què ha passat? Sembla que hi hagi una voluntat per no poder aclarir els fets i que s’imposin les opinions, els sentiments, les identitats... Si no podem aclarir els fets només ens queden les nostres preferències, “els nostres”, fer cas a allò que diu qui ens genera confiança... Una confiança que no necessàriament sorgeix dels fets, que no aconseguim aclarir. Una confiança que poc té a veure amb la raó i molt amb els prejudicis, amb els sentiments, amb les emocions...
Mentre anem buscant les peces d’aquest trencaclosques, sense saber si les tindrem, ens les amaguen o les deformen, molt es va perdent. Hi ha moltes víctimes: la veritat, la confiança... També la desobediència. Tot sembla girar sobre la desobediència. Sobre qui té o no voluntat de desobeir. Qui ha volgut desobeir i qui ho ha impedit... La desobediència civil per passat i futur, per tot allò que representa i pot representar, és massa important per banalitzar-la d’aquesta manera. La desobediència civil s’exerceix des d’una autoritat moral que qüestiona una llei, un govern, un poder, que es vol canviar. La desobediència civil no es pot exercici des de l’engany, des de la mentida, des de la disputa partidista...
Artur Mas tot just ara fa cinc anys, per evitar parlar de desobediència i poder quedar al marge d’alguns debats que es plantejaven i de l’acusació pel 9-N va afirmar: "La desobediència és un marc mental que ha intentat imposar la CUP". Era una manera de dir que la culpa de què estiguéssim parlant de desobediència i que no es pensessin formes d’actuació fora de la desobediència era responsabilitat d’un dels partits independentistes, del minoritari, de l’anticapitalista... Dit això, podia reclamar la figura de Rosa Parks com a referent... Tothom ja parlava de desobediència, ningú volia passar per ser menys que desobedient. Tampoc Mas.
Fa un anys també, perquè aquest procés ja fa anys que dura, vam començar a parlar del joc del gallina o de la gallina, el “chicken run”. Aquella cursa de cotxes cap a un abisme que guanya, suposadament, qui abandona més tard. Guanya qui aguanta més, qui queda més a prop del precipici. Un joc, o xoc, de masculinitats amb record de James Dean a Rebel sense causa... Fa sis anys ho veiem en la negociació entre Junts pel Sí i la CUP, i dins de Junts pel Sí que incorporava a ERC... Ho continuem veient, també en qui és més capaç d’aguantar abans de retirar un escó...
La desobediència en la nostra actualitat política s’ha convertit en massa ocasions en una medalla, en un distintiu de puresa, en un trofeu que vull passar per la cara de qui considero la meva competència... La desobediència civil no és possessió de ningú, és una acció que s’exerceix en l’intent de construir una societat que es considera més justa un cop s’han esgotat els camins establerts per assolir-ho. En nom dels drets civils, de l’antimilitarisme, del feminisme, del dret a l’habitatge... La desobediència civil no té res a veure amb la disputa partidista, amb la competició entre partits o fronts. La desobediència civil té tanta potència destituent i constituent (la història ens ho ensenya) que queda en no res si s’intenta utilitzar amb un altre objectiu de curta volada.
Cal tenir present que no sempre estem preparades per desobeir, no sempre podem desobeir, per diferents raons... No serem pitjors si no ho podem fer. No sempre les circumstàncies ens ho permetran. No sempre haurem fet tota la feina necessària per poder desobeir, per poder exercir aquesta eina tan potent. La desobediència és una eina que resulta molt atractiva per aquesta potència que té, però que queda en no-res si no es té cura de tot allò que li ofereix aquesta potència. Queda en res i queda desautoritzada, l’anem banalitzant, pervertint...
Allò contrari a la desobediència és fer veure que desobeeixes, no haver d'obeir. Hi ha una tendència, molt comprensible, a pensar que allò contrari a desobeir és obeir. Sembla que si no desobeïm estem obeint. Convindria pensar-hi una mica més. No desobeir no significa estar obeint. Podem seguir les normes, les lleis, les indicacions de persones superiors, i això no ha de significar que les estiguem obeint. Es pot complir amb les normes de moltes maneres, també sabent-les injustes. Es pot complir amb les normes mentre es mostra la seva injustícia, mentre es busca la manera de canviar-les, amb desobediència o sense.
Aprofitant que tants partits diuen estar a favor de la desobediència, hauríem de tenir un debat seriós i profund, en seu parlamentària i fora d’ella, per decidir com a societat quin lloc hauria de tenir la desobediència en les nostres institucions i lleis. També en això anem tard i estem desaprofitant l’ocasió, si veritablement aquests partits estan disposats a defensar la desobediència civil. Ho va proposar Hanna Arendt als EUA a principis dels setanta veient la importància de la desobediència civil en les mobilitzacions socials de la dècada anterior i de les crisis existents. Si tanta importància li donem a la desobediència civil el millor que podem fer és no banalitzar-la i tenir aquest debat sobre el seu paper a la nostra societat, fins i tot sobre el seu lloc a les nostres lleis.
Mentre anem buscant les peces d’aquest trencaclosques, sense saber si les tindrem, ens les amaguen o les deformen, molt es va perdent. Hi ha moltes víctimes: la veritat, la confiança... També la desobediència. Tot sembla girar sobre la desobediència. Sobre qui té o no voluntat de desobeir. Qui ha volgut desobeir i qui ho ha impedit... La desobediència civil per passat i futur, per tot allò que representa i pot representar, és massa important per banalitzar-la d’aquesta manera. La desobediència civil s’exerceix des d’una autoritat moral que qüestiona una llei, un govern, un poder, que es vol canviar. La desobediència civil no es pot exercici des de l’engany, des de la mentida, des de la disputa partidista...
Artur Mas tot just ara fa cinc anys, per evitar parlar de desobediència i poder quedar al marge d’alguns debats que es plantejaven i de l’acusació pel 9-N va afirmar: "La desobediència és un marc mental que ha intentat imposar la CUP". Era una manera de dir que la culpa de què estiguéssim parlant de desobediència i que no es pensessin formes d’actuació fora de la desobediència era responsabilitat d’un dels partits independentistes, del minoritari, de l’anticapitalista... Dit això, podia reclamar la figura de Rosa Parks com a referent... Tothom ja parlava de desobediència, ningú volia passar per ser menys que desobedient. Tampoc Mas.
Fa un anys també, perquè aquest procés ja fa anys que dura, vam començar a parlar del joc del gallina o de la gallina, el “chicken run”. Aquella cursa de cotxes cap a un abisme que guanya, suposadament, qui abandona més tard. Guanya qui aguanta més, qui queda més a prop del precipici. Un joc, o xoc, de masculinitats amb record de James Dean a Rebel sense causa... Fa sis anys ho veiem en la negociació entre Junts pel Sí i la CUP, i dins de Junts pel Sí que incorporava a ERC... Ho continuem veient, també en qui és més capaç d’aguantar abans de retirar un escó...
La desobediència en la nostra actualitat política s’ha convertit en massa ocasions en una medalla, en un distintiu de puresa, en un trofeu que vull passar per la cara de qui considero la meva competència... La desobediència civil no és possessió de ningú, és una acció que s’exerceix en l’intent de construir una societat que es considera més justa un cop s’han esgotat els camins establerts per assolir-ho. En nom dels drets civils, de l’antimilitarisme, del feminisme, del dret a l’habitatge... La desobediència civil no té res a veure amb la disputa partidista, amb la competició entre partits o fronts. La desobediència civil té tanta potència destituent i constituent (la història ens ho ensenya) que queda en no res si s’intenta utilitzar amb un altre objectiu de curta volada.
Cal tenir present que no sempre estem preparades per desobeir, no sempre podem desobeir, per diferents raons... No serem pitjors si no ho podem fer. No sempre les circumstàncies ens ho permetran. No sempre haurem fet tota la feina necessària per poder desobeir, per poder exercir aquesta eina tan potent. La desobediència és una eina que resulta molt atractiva per aquesta potència que té, però que queda en no-res si no es té cura de tot allò que li ofereix aquesta potència. Queda en res i queda desautoritzada, l’anem banalitzant, pervertint...
Allò contrari a la desobediència és fer veure que desobeeixes, no haver d'obeir. Hi ha una tendència, molt comprensible, a pensar que allò contrari a desobeir és obeir. Sembla que si no desobeïm estem obeint. Convindria pensar-hi una mica més. No desobeir no significa estar obeint. Podem seguir les normes, les lleis, les indicacions de persones superiors, i això no ha de significar que les estiguem obeint. Es pot complir amb les normes de moltes maneres, també sabent-les injustes. Es pot complir amb les normes mentre es mostra la seva injustícia, mentre es busca la manera de canviar-les, amb desobediència o sense.
Aprofitant que tants partits diuen estar a favor de la desobediència, hauríem de tenir un debat seriós i profund, en seu parlamentària i fora d’ella, per decidir com a societat quin lloc hauria de tenir la desobediència en les nostres institucions i lleis. També en això anem tard i estem desaprofitant l’ocasió, si veritablement aquests partits estan disposats a defensar la desobediència civil. Ho va proposar Hanna Arendt als EUA a principis dels setanta veient la importància de la desobediència civil en les mobilitzacions socials de la dècada anterior i de les crisis existents. Si tanta importància li donem a la desobediència civil el millor que podem fer és no banalitzar-la i tenir aquest debat sobre el seu paper a la nostra societat, fins i tot sobre el seu lloc a les nostres lleis.