El moment d'actuar

Han passat més de cinquanta anys des que Umberto Eco va publicar l'assaig Apocalípticsi integrats per parlar de les repercussions socials que generaven els mitjans de comunicació de masses. Ara que els mitjans de comunicació de masses ja amb prou feines fan la funció uniformadora, li robarem el concepte. Resulta que en la nostra societat els qui més integrats estan són els apocalíptics. 

Hi ha una dèria per mostrar-nos un món que se'n va en orris. El canvi climàtic es presenta com una fatalitat bíblica, imparable. Fins i tot tenim huracans amb nom, morts en inundacions, caos als aeroports i vinga passar imatges de desastres. Crec que he vist com unes deu vegades l'autobús de la Teisa travessant temeràriament el Ter. Només els faltava posar una música de thriller de fons. L'únic uniformitzador que ens queda són aquestes imatges virals de pocs segons. Els mitjans, àvids d'una audiència perduda, no paren de metrallar-nos amb elles. Arbres caiguts damunt de cotxes, teulades esfondrades, carrers que semblen rieres... Imatges buides de paraules, d'explicacions, d'esperança.

Al feixisme li va de conya tenir-nos ben atemorits amb aquest futur tan negre. Les solucions fàcils medren quan no es veu cap possibilitat de posar remei a un món ple d'amenaces. I el capitalisme, sempre tan hàbil per absorbir el que toqui, també sap que la incertesa, per contra del que es pensa, afavoreix el consum. És allò de "Comprem, comprem, que el món s'acaba". Els fabricants de refugis antinuclears es van fer d'or durant la Guerra Freda. Ja triguen a inventar aixoplucs per superar els huracans que assolaran Europa en breu.

Ho veuríem d'una altra manera si aquestes imatges apocalíptiques s'acompanyessin de paraules. Hi ha molta gent treballant per evitar el desastre: pensadors, activistes, inventors, enginyers, polítics (sí, hi ha polítics de bona fe). També hi ha molt a fer. Per començar: canviar la manera de consumir, de relacionar-nos amb el planeta, de viure. Aquella funció uniformadora que tan es criticava als mitjans als anys 60, ara ens aniria de conya per canviar els hàbits que estan desequilibrant la Terra.

El 2009, a Copenhaguen, es va fer una conferència sobre el canvi climàtic en què encara es creia que els països serien capaços de posar-se d'acord per lluitar contra aquest enemic comú. Va ser un fracàs i ja no se'n parla. No s'assenyala als qui van ser uns inútils a l'hora de frenar la contaminació. És com si els desastres climàtics no tinguessin res a veure amb el nostre comportament col·lectiu (i, punyeta, també individual). Si no fem un esforç per buscar informació de manera activa, ens quedem en la superfície de les imatges espectaculars. Per això són els apocalíptics els qui més integrats estan en el sistema, els qui més xalen. La fatalitat és addictiva i genera passivitat. Tot el contrari del que es necessita en aquest moment: actuar.