En Jacob és el fill de la Liseth Manuela i en Wilson David. Va néixer en el primer minut del 2024, a la Seu d'Urgell. Com la pràctica totalitat dels primers catalans de l'any, en Jacob té pares d'origen estranger. La identitat dels nadons més matiners del curs que acabem d'estrenar va generar, com malauradament és habitual, una riuada de comentaris xenòfobs a les xarxes socials, que en qüestionaven la catalanitat. Missatges poc tolerants que mostraven la part fosca del país, la que integren aquells que són incapaços d'assimilar un paisatge canviant i opten per discursos que no aporten solucions.
El naixement d'en Jacob convida a una reflexió tan transcendent com les referències bíbliques del seu nom: el debat sobre la digestió social de la immigració en la Catalunya dels 8 milions -que creix al mateix ritme que en l'anterior gran onada migratòria, de fa dues dècades-, discussió que enllaça amb el govern d'una societat diversa i la preservació dels trets culturals del país. Aquesta és una qüestió estretament lligada als canvis en la natalitat, que estan modificant el perfil demogràfic, perquè un terç dels nous catalans són de mare estrangera.
El país d'en Jacob necessita solucionar una equació complexa: disposar de mà d'obra per al conjunt del teixit productiu que permeti sostenir els serveis públics i la guardiola de les pensions mentre assegura l'estat del benestar als seus ciutadans i projecta la singularitat del territori, cap de tan sagrada com la llengua. Tot plegat sense les eines polítiques completes per legislar i disposar dels recursos suficients, i amb carències notables en el terreny econòmic i social. Les més flagrants, un mercat laboral excessivament decantat cap al sector terciari, salaris baixos en comparació amb la mitjana europea, i pressió excessiva sobre la sanitat i l'escola en les àrees més poblades, on també es detecten dificultats manifestes per garantir un habitatge a un preu raonable.
Les solucions per a la nova Catalunya, doncs, han de tenir una confecció més rica i complexa que les que presenten els missatges populistes, alguns d'arrel espanyola i d'altres d'encuny sobiranista. Perquè les dreceres de l'extrema dreta no funcionen quan s'instal·la al poder i els missatges que s'hi acosten des de la dreta, com els que vinculen immigració i inseguretat, tampoc serveixen per atendre el repte general del país, que és la construcció d'una societat que sàpiga avançar sense ser víctima de les seves desigualtats. I no sembla que es puguin aplicar les receptes que despleguen els veïns del nord, una França que busca aplacar la ultradreta amb mesures que casen amb el seu ideari, com l'encariment de l'accés a les ajudes socials a les noves fornades de migrants.
El que en Jacob hauria de descobrir quan es faci gran és que el seu país ha trobat un equilibri just entre drets i deures, perquè en lloc d'assenyalar la diferència ha perseguit treure'n profit. Per exemple, alimentant un mercat laboral més estable i suficientment diversificat, ben connectat amb el sistema educatiu, que transiti cap a una ocupació amb menys sous raquítics. Per exemple, facilitant uns serveis públics robustos a partir d'un sistema impositiu progressiu, que reajusti les desigualtats, i contribuint a fer de l'accés a l'habitatge un pas assumible i no un privilegi inabastable. Per exemple, garantint que el coneixement de la llengua pròpia és una eina d'identificació amb la comunitat i d'utilitat a la feina.
En aquest país, en Jacob i també els seus futurs amics de famílies autòctones hi voldrien tenir fills, perquè l'estabilitat i el progrés sempre esperonen la natalitat. Ara que comença l'any i s'acumulen els bons propòsits, desitgem que la Catalunya del 2024 abraci el camí correcte, el que s'ha de fer al costat de nous catalans com en Jacob.
El naixement d'en Jacob convida a una reflexió tan transcendent com les referències bíbliques del seu nom: el debat sobre la digestió social de la immigració en la Catalunya dels 8 milions -que creix al mateix ritme que en l'anterior gran onada migratòria, de fa dues dècades-, discussió que enllaça amb el govern d'una societat diversa i la preservació dels trets culturals del país. Aquesta és una qüestió estretament lligada als canvis en la natalitat, que estan modificant el perfil demogràfic, perquè un terç dels nous catalans són de mare estrangera.
El país d'en Jacob necessita solucionar una equació complexa: disposar de mà d'obra per al conjunt del teixit productiu que permeti sostenir els serveis públics i la guardiola de les pensions mentre assegura l'estat del benestar als seus ciutadans i projecta la singularitat del territori, cap de tan sagrada com la llengua. Tot plegat sense les eines polítiques completes per legislar i disposar dels recursos suficients, i amb carències notables en el terreny econòmic i social. Les més flagrants, un mercat laboral excessivament decantat cap al sector terciari, salaris baixos en comparació amb la mitjana europea, i pressió excessiva sobre la sanitat i l'escola en les àrees més poblades, on també es detecten dificultats manifestes per garantir un habitatge a un preu raonable.
Les solucions per a la nova Catalunya, doncs, han de tenir una confecció més rica i complexa que les que presenten els missatges populistes, alguns d'arrel espanyola i d'altres d'encuny sobiranista. Perquè les dreceres de l'extrema dreta no funcionen quan s'instal·la al poder i els missatges que s'hi acosten des de la dreta, com els que vinculen immigració i inseguretat, tampoc serveixen per atendre el repte general del país, que és la construcció d'una societat que sàpiga avançar sense ser víctima de les seves desigualtats. I no sembla que es puguin aplicar les receptes que despleguen els veïns del nord, una França que busca aplacar la ultradreta amb mesures que casen amb el seu ideari, com l'encariment de l'accés a les ajudes socials a les noves fornades de migrants.
El que en Jacob hauria de descobrir quan es faci gran és que el seu país ha trobat un equilibri just entre drets i deures, perquè en lloc d'assenyalar la diferència ha perseguit treure'n profit. Per exemple, alimentant un mercat laboral més estable i suficientment diversificat, ben connectat amb el sistema educatiu, que transiti cap a una ocupació amb menys sous raquítics. Per exemple, facilitant uns serveis públics robustos a partir d'un sistema impositiu progressiu, que reajusti les desigualtats, i contribuint a fer de l'accés a l'habitatge un pas assumible i no un privilegi inabastable. Per exemple, garantint que el coneixement de la llengua pròpia és una eina d'identificació amb la comunitat i d'utilitat a la feina.
En aquest país, en Jacob i també els seus futurs amics de famílies autòctones hi voldrien tenir fills, perquè l'estabilitat i el progrés sempre esperonen la natalitat. Ara que comença l'any i s'acumulen els bons propòsits, desitgem que la Catalunya del 2024 abraci el camí correcte, el que s'ha de fer al costat de nous catalans com en Jacob.