S'ha de reconèixer que el Brexit ha estat una molt bona notícia per al sistema judicial espanyol. Abans de la pertinença del Regne Unit a la Unió Europea, Espanya tenia fins a 24 estats per davant seu, superant-la en independència judicial, però ara ja només en té 23, després de la sortida britànica de les institucions europees. Ha guanyat, doncs, un lloc en el rànquing i només té rere seu Bulgària, Eslovàquia i Croàcia. Per a un estat que s'entesta a presentar-se com una democràcia seriosa i consolidada, no sembla, francament, que en sigui aquesta la millor carta de presentació.
Però potser ens vam equivocar en negar credibilitat a la independència judicial al Regne d'Espanya, sobretot ara amb el govern més progressista de la història. En realitat, no és que els jutges estiguin al servei d'un govern d'una ideologia determinada i li sotmetin les seves decisions, interpretacions del marc legal, aplicacions de la llei i sentències, no, no. El cert és que els jutges tenen la seva pròpia ideologia política basada, fonamentalment, en la defensa de la unitat d'Espanya, en el manteniment de la integritat territorial de l'Estat, i aquest és un valor suprem que passa pel damunt de qualsevol altre aspecte. Un valor moral suprem, en dirien els bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola, expressant així la coincidència catòlica-judicial en un mateix combat.
És aquesta unitat de destí en l'universal que, l'1 d'octubre, defensava el coronel Diego Pérez de los Cobos, amb procediments que no tenen res a envejar als emprats per Putin a Rússia o Erdogan a Turquia, en comptes de fer prevaler el respecte als valors, drets i llibertats fonamentals, característics de qualsevol sistema democràtic. I el seu germà, Francisco, posseïdor d'un elevat sentit de l'ètica, no va tenir cap mania a amagar que militava al PP quan va accedir a la presidència del Tribunal Constitucional o bé a mentir manifestant el seu domini de l'anglès i el francès, quan aspirava a esdevenir magistrat ni més ni menys que del Tribunal Europeu de Drets Humans, però sent incapaç de contestar cap de les preguntes formulades en aquestes llengües. Anys abans, s'havia despatxat a gust contra Catalunya i contra l'Estatut d'Autonomia que el Parlament havia aprovat per 120 vots a favor i 15 en contra.
El nefast Tribunal de Orden Público franquista es transformà en Audiencia Nacional el 1977, on anaren a parar una part dels magistrats del TOP, com uns altres ho feren al Tribunal Suprem. Així, sense solució de continuïtat, el franquisme judicial es posà la toga democràtica i tal dia farà un any. I això ho explica tot, perquè la famosa amnistia decretada en aquella època va ser, sobretot, una magnífica operació d'imatge per amnistiar els franquistes, perquè el franquisme no fos mai considerat delicte, ni cap franquista anés a parar a la presó pel fet de ser-ne.
De llavors ençà, tot ha estat possible emparant-se en la propietat de l'Estat i en la justificació ideològica de les elits que hi donen suport, com a forma de vida i perpetuació de privilegis. Així patim un Consejo General del Poder Judicial, amb el mandat caducat, com abans vam patir el mateix amb un Tribunal Constitucional reduint a cendres l'Estatut, també amb magistrats que ja havien superat el límit temporal fixat per la llei. Estaven, doncs, fora de la llei, però era la seva llei, la que ells mateixos havien fet i això els donava i els continua donant carta blanca.
No han estat pocs els jutges que, d'ençà de l'inici del procés a Catalunya, han forçat interpretacions de la llei de manera esbiaixada, han acceptat proves sense fonament presentades pels cossos de seguretat estatals, tergiversades, manipulades, exagerades, i n'han rebutjades d'altres que, ni que fos de lluny, poguessin qüestionar el paper de l'Estat, del seu cap, del seu govern, la seva policia i els seus serveis d'intel·ligència.
Ells decideixen qui pot ser president de la Generalitat i qui no, quines lleis poden ser aprovades i quines no, quan es fan unes eleccions i quan no, interferint fins a límits impensables en una democràcia en la vida quotidiana, arribant a extrems increïbles. Per a certs jutges, un llaç groc, una pancarta a favor de drets democràtics fonamentals (expressió, habitatge, manifestació, treball digne, etc.), una bandera amb l'arc de sant Martí, una estelada o un clam pacífic per la pau en un edifici públic resulten ser molt més perillosos que no pas una pandèmia que sembra de mort els cinc continents.
L'arbitrarietat d'algunes decisions queda demostrada amb el fet que mentre el llavors batlle d'Agramunt pot ser condemnat per un pretès delicte de col·laboració no amb banda armada, sinó amb un referèndum, la primera autoritat municipal de Roses en va ser totalment exculpada tot i haver fet exactament el mateix. Clar que, l'antic batlle, ara és membre del Govern de Catalunya. Tot fa pensar que, a les oposicions per a jutge, no sols no són els ciutadans qui trien els membres de la judicatura, sinó que al temari no hi ha proves de sentit comú.
Feliçment, no tots els jutges i magistrats pertanyen al "partit" judicial, ni catalans, ni espanyols. Gràcies a això, sentim veus discrepants de certes decisions judicials per part de persones autoritzades pel seu prestigi i la seva experiència professional. I tant Adrià Carrasco, com abans Tamara Carrasco, es troben en llibertat, després d'haver patit un calvari innecessari. I el 2014, una trentena de magistrats catalans van defensar el dret d'autodeterminació de la nació catalana. Però, malgrat això, la sensació de justícia injusta, en relació a la justícia espanyola, continua sent tan present com la percepció que continuem tenint, avui encara, quan entrem en una dependència judicial: no juguem a casa, ni en territori amic. L'ombra del franquisme continua sent allargada. Però legal.
Però potser ens vam equivocar en negar credibilitat a la independència judicial al Regne d'Espanya, sobretot ara amb el govern més progressista de la història. En realitat, no és que els jutges estiguin al servei d'un govern d'una ideologia determinada i li sotmetin les seves decisions, interpretacions del marc legal, aplicacions de la llei i sentències, no, no. El cert és que els jutges tenen la seva pròpia ideologia política basada, fonamentalment, en la defensa de la unitat d'Espanya, en el manteniment de la integritat territorial de l'Estat, i aquest és un valor suprem que passa pel damunt de qualsevol altre aspecte. Un valor moral suprem, en dirien els bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola, expressant així la coincidència catòlica-judicial en un mateix combat.
És aquesta unitat de destí en l'universal que, l'1 d'octubre, defensava el coronel Diego Pérez de los Cobos, amb procediments que no tenen res a envejar als emprats per Putin a Rússia o Erdogan a Turquia, en comptes de fer prevaler el respecte als valors, drets i llibertats fonamentals, característics de qualsevol sistema democràtic. I el seu germà, Francisco, posseïdor d'un elevat sentit de l'ètica, no va tenir cap mania a amagar que militava al PP quan va accedir a la presidència del Tribunal Constitucional o bé a mentir manifestant el seu domini de l'anglès i el francès, quan aspirava a esdevenir magistrat ni més ni menys que del Tribunal Europeu de Drets Humans, però sent incapaç de contestar cap de les preguntes formulades en aquestes llengües. Anys abans, s'havia despatxat a gust contra Catalunya i contra l'Estatut d'Autonomia que el Parlament havia aprovat per 120 vots a favor i 15 en contra.
El nefast Tribunal de Orden Público franquista es transformà en Audiencia Nacional el 1977, on anaren a parar una part dels magistrats del TOP, com uns altres ho feren al Tribunal Suprem. Així, sense solució de continuïtat, el franquisme judicial es posà la toga democràtica i tal dia farà un any. I això ho explica tot, perquè la famosa amnistia decretada en aquella època va ser, sobretot, una magnífica operació d'imatge per amnistiar els franquistes, perquè el franquisme no fos mai considerat delicte, ni cap franquista anés a parar a la presó pel fet de ser-ne.
De llavors ençà, tot ha estat possible emparant-se en la propietat de l'Estat i en la justificació ideològica de les elits que hi donen suport, com a forma de vida i perpetuació de privilegis. Així patim un Consejo General del Poder Judicial, amb el mandat caducat, com abans vam patir el mateix amb un Tribunal Constitucional reduint a cendres l'Estatut, també amb magistrats que ja havien superat el límit temporal fixat per la llei. Estaven, doncs, fora de la llei, però era la seva llei, la que ells mateixos havien fet i això els donava i els continua donant carta blanca.
No han estat pocs els jutges que, d'ençà de l'inici del procés a Catalunya, han forçat interpretacions de la llei de manera esbiaixada, han acceptat proves sense fonament presentades pels cossos de seguretat estatals, tergiversades, manipulades, exagerades, i n'han rebutjades d'altres que, ni que fos de lluny, poguessin qüestionar el paper de l'Estat, del seu cap, del seu govern, la seva policia i els seus serveis d'intel·ligència.
Ells decideixen qui pot ser president de la Generalitat i qui no, quines lleis poden ser aprovades i quines no, quan es fan unes eleccions i quan no, interferint fins a límits impensables en una democràcia en la vida quotidiana, arribant a extrems increïbles. Per a certs jutges, un llaç groc, una pancarta a favor de drets democràtics fonamentals (expressió, habitatge, manifestació, treball digne, etc.), una bandera amb l'arc de sant Martí, una estelada o un clam pacífic per la pau en un edifici públic resulten ser molt més perillosos que no pas una pandèmia que sembra de mort els cinc continents.
L'arbitrarietat d'algunes decisions queda demostrada amb el fet que mentre el llavors batlle d'Agramunt pot ser condemnat per un pretès delicte de col·laboració no amb banda armada, sinó amb un referèndum, la primera autoritat municipal de Roses en va ser totalment exculpada tot i haver fet exactament el mateix. Clar que, l'antic batlle, ara és membre del Govern de Catalunya. Tot fa pensar que, a les oposicions per a jutge, no sols no són els ciutadans qui trien els membres de la judicatura, sinó que al temari no hi ha proves de sentit comú.
Feliçment, no tots els jutges i magistrats pertanyen al "partit" judicial, ni catalans, ni espanyols. Gràcies a això, sentim veus discrepants de certes decisions judicials per part de persones autoritzades pel seu prestigi i la seva experiència professional. I tant Adrià Carrasco, com abans Tamara Carrasco, es troben en llibertat, després d'haver patit un calvari innecessari. I el 2014, una trentena de magistrats catalans van defensar el dret d'autodeterminació de la nació catalana. Però, malgrat això, la sensació de justícia injusta, en relació a la justícia espanyola, continua sent tan present com la percepció que continuem tenint, avui encara, quan entrem en una dependència judicial: no juguem a casa, ni en territori amic. L'ombra del franquisme continua sent allargada. Però legal.