L’atac de Hamàs als quibuts i les ciutats israelianes (Sederot, Ascaló...) properes a Gaza va ser una salvatjada en què, sens dubte, es van cometre crims de guerra. Els bombardeigs sistemàtics sobre la terroritzada població de Gaza, 2,1 milions de persones encabides en 360 quilòmetres quadrats (menys extensió que la comarca del Maresme que en té 398,5), segons les dades de The World Factbook de la CIA d’enguany, també són una nova salvatjada i crims de guerra aquest cop perpetrats per un estat suposadament de dret i democràtic. Dues salvatjades, en fi, de les quals només es diferencien la magnitud de les víctimes, però arriba un moment en què resulta desesperant i inútil fer una balança, clarament desequilibrada, i contraposar les víctimes d’un horror que no cessa i que dura ja prop d’un segle, ja que la primera confrontació entre les comunitats àrab i jueva es remunta a la Gran Revolta Àrab de 1936-1939 durant el mandat britànic de Palestina.
El passat dimarts, el secretari general de Nacions Unides, António Guterres, va tenir la gosadia de dir una veritat que crema i que tothom coneix, inclosa una gran part de la població israeliana, quan va afirmar que l’atac de Hamàs no sorgeix del "no res", sinó que és el fruit de "56 anys d’ocupació" durant els quals els palestins han vist com proliferaven els assentaments [il·legals segons el dret internacional i els caducats Acords d’Oslo es podria afegir], com la violència de l’ocupació amarava les seves terres, la seva economia era asfixiada, la seva població desplaçada i les seves cases enderrocades alhora que l’esperança d’una solució política i pacífica al conflicte s’esvaïa. Els Acords d’Abraham propiciats per Donald Trump amb el vistiplau de Riad, que van suposar el reconeixement de l’Estat d’Israel per part de Bahrain, Emirats Àrabs Units, Sudan i Marroc, i l’inici de negociacions entre l’Aràbia Saudita i Israel, van acabar de difuminar en el no-res les poques esperances que encara restaven obertes. Prèviament, havia condemnat l’atac de Hamàs i havia fet una "crida a l'alliberament immediat i incondicional de tots els ostatges retinguts a Gaza (...) Res no pot justificar l'assassinat, dany i segrest de civils per Hamàs".
La resposta del govern més escorat cap a l’extrema dreta de tota la història d’Israel es va donar per boca del seu representant a Nacions Unides, Gilad Erdan, que va demanar la dimissió immediata de Guterres, va declarar "non grata" l’ONU, va anunciar la denegació de visats als treballadors de Nacions Unides i, en un to fatxenda molt poc diplomàtic, deia que "ha arribat el moment de donar una lliçó" a l’ONU. En altres paraules, el govern d’Israel contra el món. I la UE, o, en tot cas, els països europeus més sensats, farien bé en prendre distància de determinades posicions difícilment justificables i indefensables. Ací, però, entrem en una altra dimensió que va més enllà de l’actual crisi que amenaça d'implicar també el Líban i Síria com presagien la reunió mantinguda entre els líders de Hamàs, el Gihad Islàmic i Hezbollah i els bombardeigs israelians als aeroports de Damasc i Alep segons han denunciat fonts sirianes.
Es tracta ara d’avaluar la progressiva contestació de l’ordre liberal -alimentada silenciosament per la Xina i explícitament per Vladímir Putin- que cada cop es manifesta amb més força en el denominat Sud Global. I en aquest escenari resulta totalment contradictori i contraproduent defensar els valors democràtics i una governança global inspirada en la Carta fundacional de Nacions Unides i, alhora, mostrar un suport incondicional a un país que conculca sistemàticament les resolucions de l’ONU ja sigui de l’Assemblea General (resolució 194 de desembre de 1948 que estableix el dret al retorn dels refugiats o una indemnització pels que decideixen no tornar) com del Consell de Seguretat -resolucions 242 de novembre de 1967, que insta "les forces armades israelianes a retirar-se dels territoris que van ocupar durant el recent conflicte" [la guerra dels Sis Dies] i 338 i 339 d’octubre de 1973 que exigeix el compliment de la resolució 242 i el retorn de les forces combatents a les posicions que ocupaven quan es va fer efectiu l’alto el foc-. Un país que invoca legítimament el dret a la defensa després d’un atac, però que és incapaç de mantenir-se en els límits d’allò que els clàssics denominaven "guerra justa", perquè, com també recordava Guterres, fins i tot "les guerres tenen regles", és a dir, que la resposta ha de ser proporcional al dany causat, però el govern d’Israel no dubta sovint a usar mètodes de "guerra bruta" (demolicions de cases, empresonaments arbitraris, repressió de menors, execucions extrajudicials...) i en castigar sense mesura a la població civil. En suma, el govern de Benjamin Netanyahu és un mal company de viatge per transitar per l’Orient Pròxim.
En aquest context, fins i tot el, a voltes imprevisible, president turc Recep Tayyip Erdoğan acaba de donar una lliçó de pragmatisme polític als líders europeus que aquests dies desfilen per Tel-Aviv per donar-li suport a Benjamin Netanyahu i condemnar l’atac de Hamàs, però no els bombardeigs israelians, i ha anul·lat el viatge que tenia previst a Israel, ha afirmat que "Hamàs no és una organització terrorista, sinó un grup d'alliberament que lluita per protegir les terres i els ciutadans" i ha apostat per convocar una conferència internacional per resoldre el conflicte, abans que sigui massa tard m’atreviria a afegir.
Dolen les víctimes, totes les víctimes, dol la gent de pau que pugna en els dos pobles per arranjar un conflicte que amenaça de destruir les darreres engrunes d’humanitat i de concòrdia que nien en dues societats cada cop més fanatitzades, més militaritzades i més violentes. Alguns membres del Partit Sionista Religiós del govern de Benjamin Netanyahu no tenen recança en definir-se com supremacistes jueus i filo nazis -és difícil concebre una aberració més gran. Però, amb l’actual crisi, sembla que el primer ministre pot escapolir-se un cop més de l’acció de la justícia a pesar de les protestes dels darrers mesos i del descontentament que el seu projecte de reforma del Tribunal Suprem ha provocat entre reservistes i militars en actiu. I, tanmateix, la supervivència política de Netanyahu pot ser la fi moral i social d’Israel. De la mateixa manera que l’anorreament de Gaza i la gota malaia de la repressió a Cisjordània davant de la indiferència occidental pot ser l’espurna que arrossegui a un conflicte de més ampli abast que acabi afectant la zona de confort que sembla haver esdevingut Europa.
Per un cop, té raó Erdogan, cal una conferència internacional amb capacitat per posar fi al conflicte i negociar les fronteres entre un futur Estat palestí i Israel i els assentaments a Cisjordània, l’Estatut i la capitalitat de Jerusalem, la qüestió dels refugiats i la seguretat mútua. I estaria bé que alguns països europeus (pel conjunt de la UE és impossible) fessin un primer pas per reconèixer l’Estat palestí, no en detriment d’Israel, sinó com a mostra de voluntat política de situar en un mateix nivell les dues parts en conflicte i facilitar així la mediació internacional que hauria de comptar amb l’aquiescència dels Estats Units, de la UE, de la Xina, l’Índia, Turquia i els principals països àrabs. Sens dubte un impossible, però caldria intentar-ho, perquè tots ens hi juguem més que no pas ens pensem.
El passat dimarts, el secretari general de Nacions Unides, António Guterres, va tenir la gosadia de dir una veritat que crema i que tothom coneix, inclosa una gran part de la població israeliana, quan va afirmar que l’atac de Hamàs no sorgeix del "no res", sinó que és el fruit de "56 anys d’ocupació" durant els quals els palestins han vist com proliferaven els assentaments [il·legals segons el dret internacional i els caducats Acords d’Oslo es podria afegir], com la violència de l’ocupació amarava les seves terres, la seva economia era asfixiada, la seva població desplaçada i les seves cases enderrocades alhora que l’esperança d’una solució política i pacífica al conflicte s’esvaïa. Els Acords d’Abraham propiciats per Donald Trump amb el vistiplau de Riad, que van suposar el reconeixement de l’Estat d’Israel per part de Bahrain, Emirats Àrabs Units, Sudan i Marroc, i l’inici de negociacions entre l’Aràbia Saudita i Israel, van acabar de difuminar en el no-res les poques esperances que encara restaven obertes. Prèviament, havia condemnat l’atac de Hamàs i havia fet una "crida a l'alliberament immediat i incondicional de tots els ostatges retinguts a Gaza (...) Res no pot justificar l'assassinat, dany i segrest de civils per Hamàs".
La resposta del govern més escorat cap a l’extrema dreta de tota la història d’Israel es va donar per boca del seu representant a Nacions Unides, Gilad Erdan, que va demanar la dimissió immediata de Guterres, va declarar "non grata" l’ONU, va anunciar la denegació de visats als treballadors de Nacions Unides i, en un to fatxenda molt poc diplomàtic, deia que "ha arribat el moment de donar una lliçó" a l’ONU. En altres paraules, el govern d’Israel contra el món. I la UE, o, en tot cas, els països europeus més sensats, farien bé en prendre distància de determinades posicions difícilment justificables i indefensables. Ací, però, entrem en una altra dimensió que va més enllà de l’actual crisi que amenaça d'implicar també el Líban i Síria com presagien la reunió mantinguda entre els líders de Hamàs, el Gihad Islàmic i Hezbollah i els bombardeigs israelians als aeroports de Damasc i Alep segons han denunciat fonts sirianes.
Es tracta ara d’avaluar la progressiva contestació de l’ordre liberal -alimentada silenciosament per la Xina i explícitament per Vladímir Putin- que cada cop es manifesta amb més força en el denominat Sud Global. I en aquest escenari resulta totalment contradictori i contraproduent defensar els valors democràtics i una governança global inspirada en la Carta fundacional de Nacions Unides i, alhora, mostrar un suport incondicional a un país que conculca sistemàticament les resolucions de l’ONU ja sigui de l’Assemblea General (resolució 194 de desembre de 1948 que estableix el dret al retorn dels refugiats o una indemnització pels que decideixen no tornar) com del Consell de Seguretat -resolucions 242 de novembre de 1967, que insta "les forces armades israelianes a retirar-se dels territoris que van ocupar durant el recent conflicte" [la guerra dels Sis Dies] i 338 i 339 d’octubre de 1973 que exigeix el compliment de la resolució 242 i el retorn de les forces combatents a les posicions que ocupaven quan es va fer efectiu l’alto el foc-. Un país que invoca legítimament el dret a la defensa després d’un atac, però que és incapaç de mantenir-se en els límits d’allò que els clàssics denominaven "guerra justa", perquè, com també recordava Guterres, fins i tot "les guerres tenen regles", és a dir, que la resposta ha de ser proporcional al dany causat, però el govern d’Israel no dubta sovint a usar mètodes de "guerra bruta" (demolicions de cases, empresonaments arbitraris, repressió de menors, execucions extrajudicials...) i en castigar sense mesura a la població civil. En suma, el govern de Benjamin Netanyahu és un mal company de viatge per transitar per l’Orient Pròxim.
En aquest context, fins i tot el, a voltes imprevisible, president turc Recep Tayyip Erdoğan acaba de donar una lliçó de pragmatisme polític als líders europeus que aquests dies desfilen per Tel-Aviv per donar-li suport a Benjamin Netanyahu i condemnar l’atac de Hamàs, però no els bombardeigs israelians, i ha anul·lat el viatge que tenia previst a Israel, ha afirmat que "Hamàs no és una organització terrorista, sinó un grup d'alliberament que lluita per protegir les terres i els ciutadans" i ha apostat per convocar una conferència internacional per resoldre el conflicte, abans que sigui massa tard m’atreviria a afegir.
Dolen les víctimes, totes les víctimes, dol la gent de pau que pugna en els dos pobles per arranjar un conflicte que amenaça de destruir les darreres engrunes d’humanitat i de concòrdia que nien en dues societats cada cop més fanatitzades, més militaritzades i més violentes. Alguns membres del Partit Sionista Religiós del govern de Benjamin Netanyahu no tenen recança en definir-se com supremacistes jueus i filo nazis -és difícil concebre una aberració més gran. Però, amb l’actual crisi, sembla que el primer ministre pot escapolir-se un cop més de l’acció de la justícia a pesar de les protestes dels darrers mesos i del descontentament que el seu projecte de reforma del Tribunal Suprem ha provocat entre reservistes i militars en actiu. I, tanmateix, la supervivència política de Netanyahu pot ser la fi moral i social d’Israel. De la mateixa manera que l’anorreament de Gaza i la gota malaia de la repressió a Cisjordània davant de la indiferència occidental pot ser l’espurna que arrossegui a un conflicte de més ampli abast que acabi afectant la zona de confort que sembla haver esdevingut Europa.
Per un cop, té raó Erdogan, cal una conferència internacional amb capacitat per posar fi al conflicte i negociar les fronteres entre un futur Estat palestí i Israel i els assentaments a Cisjordània, l’Estatut i la capitalitat de Jerusalem, la qüestió dels refugiats i la seguretat mútua. I estaria bé que alguns països europeus (pel conjunt de la UE és impossible) fessin un primer pas per reconèixer l’Estat palestí, no en detriment d’Israel, sinó com a mostra de voluntat política de situar en un mateix nivell les dues parts en conflicte i facilitar així la mediació internacional que hauria de comptar amb l’aquiescència dels Estats Units, de la UE, de la Xina, l’Índia, Turquia i els principals països àrabs. Sens dubte un impossible, però caldria intentar-ho, perquè tots ens hi juguem més que no pas ens pensem.