Els resultats de diumenge a Euskadi representen una gran victòria del PNB -per resiliència- i d’EH Bildu per un salt que l’ha portat a igualar en 27 escons al partit dels jeltzales. I és un èxit també d'aquells que, des de fa dècades, des de l’interior del món sociològic que envoltava ETA i des del PNB i del sector basquista del PSE, van apostar per la pau i la superació de la violència en el conflicte entre Euskal Herria i l’Estat espanyol. Així, l’esquerra abertzale va obtenir 341.735 vots, el 32,5%, només 28.819 menys que el PNB que en va treure el 35,2%. En conjunt les dues formacions nacionalistes, que són la primera força política a les tres províncies basques (el PNB a Biscaia; i EH Bildu a Àlaba i Guipúscoa), sumen més dels dos terços dels vots emesos a la comunitat autònoma basca i, amb l’excepció del PSE que serà de nou la crossa del PNB per formar govern, la resta de partits resulten irrellevants en el mapa polític basc.
Estem, doncs, davant del parlament més nacionalista/independentista des de 1980. Només hi va haver un parèntesi, la lehendakaritza de Patxi López (2009-2012), que fou escollit gràcies al suport del PP i com a conseqüència de la il·legalització de l’esquerra abertzale en aplicació de la llei de partits de 2002 aprovada durant el govern de majoria absoluta de José María Aznar amb el suport del PSOE. Llei que també es va aplicar per tancar el diari Egunkària. I fou precisament durant el mandat de López quan, el 20 d’octubre de 2011, ETA emetia el comunicat en què anunciava el cessament definitiu de la violència (el darrer atemptat contra l’estat espanyol havia tingut lloc el 30 de juliol de 2009). El 3 de maig de 2018 ETA anunciava la seva dissolució
Darrere els resultats de diumenge hi ha un llarg recorregut i centenars de víctimes, sobretot d’ETA, però també, en expressió de Julen de Madariaga, de la violència originària de l’Estat espanyol i de la parapolicial del Batallón Vasco Español (BVE), dels GAL... És una història de mort i de terror que, afortunadament, comença a formar ja part del passat. Els resultats de diumenge semblen confirmar que, més enllà de la ultradreta del PP-Vox, que sempre ha utilitzat les víctimes amb finalitats partidistes (àdhuc, recordem-ho, les de l’11M de Madrid de 2004 que va intentar vincular amb ETA), les noves generacions semblen disposades a passar pàgina.
El camí de la solució política i de l’entesa entre nacionalistes i socialistes va ser abanderada per Ernest Lluch fa ja gairebé tres dècades, i per això fou assassinat per ETA. També a Catalunya, el 10 de desembre de 1999 es feia públic un Manifest d’Intel·lectuals Catalans per la Pau a Euskadi. I encara, el 12 de juny de 2001, un altre grup d’intel·lectuals catalans creava a Barcelona el Comitè Català de Suport a la Conferència de Pau d’Elkarri. La conferència culminaria deu anys després en la Conferència Internacional de Pau de Donostia del 17 d’octubre de 2011 que propiciarà el comunicat de cessament definitiu de la violència d’ETA abans mencionat. I fou a la Universitat de Barcelona, on, per primera vegada, l’esquerra abertzale, per boca de Pernando Barrena, va reconèixer "el dolor i el patiment que han produït les diverses manifestacions de violència, el generat tant per l'activitat armada d'ETA com per la violència governamental i de guerra bruta des d'instàncies oficials...
L'esquerra abertzale accepta que mitjançant les seves declaracions o actes ha pogut projectar una imatge d’insensibilitat davant del dolor causat per les accions d’ETA. Davant d'això, lamentem el mal que de manera no desitjada haguem pogut ocasionar. I reconeixem que, en la cruesa de la confrontació, ens ha faltat cap a unes víctimes la sensibilitat mostrada amb altres... Voldria deixar constància del nostre profund pesar tant per les conseqüències tràgiques derivades de l'activitat d'ETA com per la nostra posició política amb respecte a les mateixes, en la mesura que aquesta hagi pogut suposar un dolor afegit o un sentiment d'humiliació per a les víctimes" (a Antoni Segura i Antoni Batista, dirs., Hablemos de reconciliación. Un encuentro con víctimas del conflicto vasco, 2013).
En definitiva, els resultats de diumenge cal veure’ls com una victòria de molts esforços i de la voluntat de molta gent, sovint anònima, per superar una situació de violència física i política i d’enfrontament social insuportables. I també alguns noms propis decisius, especialment el d’aquelles víctimes o familiars de víctimes que han tingut el coratge de reunir-se amb els victimaris penedits -o no- per afavorir la reconciliació que predica Monsenyor Juan Maria Uriarte per superar definitivament el conflicte. És el cas de Maixabel Lasa (vídua de Juan María Jáuregui, assassinat l’any 2000), de l’empresari Emiliano Revilla, que va patir un segrest de 249 dies el 1988, d’Iñaki García Arrizabalaga a qui els Comandos Autònoms van assassinar el pare el 1980 i del bon amic Robert Manrique, una de les víctimes d’Hipercor (1987).
Però també cal fer menció d’aquells que van tenir el coratge d’iniciar el procés que conduiria al final de la violència: Francisco (Paco) Egea (exconseller socialista d'Ocupació del Govern basc), nascut a Elgoibar el 1950, coetani i conciutadà d’Arnaldo Otegi a qui va posar en contacte amb Jesús Eguiguren que el 2002 van prendre la decisió d’intentar el camí del diàleg i la negociació en reunions discretes i secretes en el caseriu Txillarre. Posteriorment, José Luis Rodríguez Zapatero, ja com a president del govern espanyol, aposta per les negociacions com a solució al conflicte i Eguiguren inicia les reunions amb ETA (Josu Urrutikoetxea), primer a Ginebra i, més tard, a Oslo. El sector dur de l’organització armada basca no estava disposat a deixar de tutelar la política basca i va torpedinar el procés negociador amb l’atemptat de Barajas del 30 de desembre de 2006 (2 víctimes equatorianes). Però tampoc l’esquerra abertzale després d’una llarga reflexió tampoc volia deixar passar l’oportunitat d’arribar a un final dialogat de la violència. Va forçar una assemblea, en què participen els militants d’ETA inclosos els empresonats, per prendre una decisió.
De nou Otegi juga un paper decisiu en aquesta nova fase del procés i, a finals de 2009 ja s’havia pres la decisió a favor de la fi de la violència i la negociació. Això no obstant, Otegi fou detingut l’octubre d’aquell any i acusat -amb altres militants de l’esquerra abertzale- de l’intent de reorganitzar la direcció de la il·legalitzada Batasuna (cas Bateragune) i condemnat a deu anys de presó i d’inhabilitació per pertinença a ETA. Sentència que fou anul·lada pel Tribunal Europeu de Drets Humans deu anys més tard per manca d'imparcialitat de la magistrada Ángela Murillo que presidia l’Audiència Nacional.
Ara, gairebé tretze anys després de la fi de la violència a Euskadi, sembla que per fi es pot parlar de normalitat i d’una esquerra abertzale que, d’una banda, ha deixat molt clar que en cap cas està en joc el suport a Pedro Sánchez a Madrid, perquè l’alternativa és molt pitjor per Euskadi i els ciutadans bascos, i, de l’altra, més que en els temes identitaris i la independència, ha basat la seva campanya en les qüestions socials i econòmiques i es els aspectes que més preocupen a les joves generacions com l’autosuficiència energètica, alimentària, econòmica, comercial, turística, fiscal i digital del territori per tal de recuperar així el projecte nacional d’Euskal Herria (de fet en les eleccions de 2023 a Nafarroa ja van superar al PNB). Pur pragmatisme per competir exitosament en un camp que sempre ha estat propici als jeltzales. Ben segur que la campanya catalana serà molt diferent i més en propostes de gestió política basades en els problemes de la ciutadania com a camí per l’autogovern i la independència s’enfarfegarà en discursos d’agitprop plens de paraules transcendentals però buits de continguts reals. Però aquesta és una altra història.