Catalunya estima Espanya!, així resumia, apel·lant als sentiments, un exultant Pedro Sánchez els resultats del 12-M en el míting celebrat dissabte a Palau de Congressos de Barcelona per celebrar que el PSC de Salvador Illa havia guanyat, per primera vegada en vots i escons, les eleccions al Parlament de Catalunya. Una victòria que es convertia en el tret de sortida per unes eleccions europees en què la dreta i l’extrema dreta intentaran guanyar posicions en detriment de les polítiques europeistes i a favor de "més Europa" que sempre ha caracteritzat l’acció dels principals grups del Parlament Europeu, des dels conservadors als socialdemòcrates als liberals i els verds o els membres de l’Aliança Lliure d’Europa.
Certament, un 28% dels vots i 42 escons són un bon resultat, que iguala el nombre de diputats obtinguts el 1988 i el 2003, tot i que queda molt lluny dels 52 de 1999 quan el PSC concorregué en coalició amb Ciutadans pel Canvi (CpC) a la demarcació de Barcelona (36 escons) i també amb ICV a les altres tres circumscripcions (16 escons). Un bon resultat no garanteix, però, el govern, ja que Illa depèn ara de la decisió que finalment adopti ERC, que té la clau de la governabilitat i que, de moment, ha de pair l’ensulsiada fortíssima que ha patit (pèrdua de 13 escons). Derrota especialment injusta pel que fa al MHP de la Generalitat, Pere Aragonès, que va retornar la dignitat a la institució en uns moments especialment complicats, va impulsar un diàleg fruit del qual van ser els indults, la reforma del Codi Penal (eliminació del delicte de sedició i modificació del de malversació) i la llei d’amnistia, alhora va intentar governar amb una minoria precària després de la sortida del Govern de Junts i, finalment, va veure com "l’esquerra", aquella que no s’equivoca mai, però que tampoc assumeix responsabilitats quan perd un 25% dels escons, li tombava els pressupostos més socials que mai s’havien presentat.
Però, en fi, aigua passada no mou molí i ara l’independentisme haurà d’anar al racó de pensar i reflexionar quins errors s’han comès per passar, a través del desencís, el cansament i l’abstenció sectorial (sobretot dels votants d’ERC i de la CUP), d’una majoria parlamentària que el 2021 s’enfilava per damunt del 50% i més d’1,4 milions de vots (amb el PDeCAT) al poc menys del 40% dels vots actuals i poc més d’1,2 milions de vots (òbviament i lògica sense incloure l’extrema dreta de l’Aliança Catalana) amb un cens electoral que s’ha incrementat en gairebé 400.000 votants.
El procés, tal com se l’ha denominat, va ser el resultat d’uns ciutadans que creien en una identitat projecte i que van demostrar una capacitat de cohesió, d’organització i de voluntat de decidir el futur de la qual, sens dubte, se senten orgullosos. Tanmateix, llavors (2017) no es va considerar que no es disposava d’una majoria social suficient per tirar endavant la independència i s’estava molt lluny de les majories parlamentàries que s’havien donat a Lituània o Eslovènia a la dècada dels noranta (dos processos independentistes que en un determinant moment es van posar com a exemples). D’altra banda, no es va tenir en compte el context geopolític internacional que no era el més favorable. En els dos casos citats hi havia potències que, per motius diferents, no veien amb mals ulls accelerar la implosió de l'URSS, o de Iugoslàvia. Al mateix temps, el referèndum del Brexit del juny del 2016 havia predisposat Brussel·les en contra de qualsevol moviment que pogués trasbalsar l’estabilitat de la Unió. Per últim, no es va valorar prou bé la capacitat de resposta i la força coercitiva d’un govern espanyol que no era un exemple de democràcia plena i que va preferir judicialitzar el repte polític amb l’aplicació de l’article 155 -i en això va tenir el suport del PSOE amb la lloable excepció del MHP José Montilla- en lloc de resoldre’l políticament. La repressió va amarar la política catalana i tots els esforços es van dirigir a combatre-la, deixant molt poc espai per l’acció política que exigia la ciutadania en moments de crisi pandèmica, econòmica i necessitada d’uns serveis cada vegada més deficients ja que ni els recursos, ni les inversions, ni el grau de compliment de l’Estat espanyol havien augmentat al mateix ritme que una població que, gràcies a la immigració, venia registrant un increment sense precedents, de tal manera que dels 6.174.547 habitants de l’any 2000 hem passat als 8.016.606 actuals (Idescat).
I ara què? La realitat és que més enllà de propostes impossibles, com la investidura de Carles Puigdemont basada en una abstenció del PSOE, només queden dues opcions: investidura d’Illa o repetició electoral que, sens dubte, l’electorat penalitzaria. Potser sí que ja arribat el moment de deixar-se estar de discursos messiànics i eixorcs, d’assumir responsabilitats i deixar pas a nous dirigents polítics i seure i fer política amb majúscules. Les peces són les que són: amb independència de l’actual distribució parlamentària, l’independentisme segueix comptant amb una sòlida base al voltant del 40% dels votants en les passades eleccions; una base que encara és més àmplia quan es pregunta a la ciutadania si vol decidir la forma d’encaix a l’Estat espanyol mitjançant un referèndum prèviament acordat. No és tan difícil d’entendre hi ha models on inspirar-se (Irlanda del Nord-Regne Unit, Quebec-Canadà, Escòcia-Regne Unit, Txèquia-Eslovàquia...) i hi ha camins per transitar mentre s’arriba: negociació real d’un sistema de finançament propi, protecció i respecte de la llengua -a nivell de la UE cal reconèixer que el ministre José Manuel Albares ha fet esforços encomiables-, manteniment de les delegacions exteriors de representació de Catalunya com ens polític diferenciat, perquè té interessos exportadors i de llengua i cultura propis que malda per mostrar al món al mateix temps que manté els lligams amb les comunitats catalanes disperses pel món (el món dels casals, abans físics i amb seus i ara, a voltes, virtuals).
Veurem en els propers dies si, més enllà de les paraules grandiloqüents, s’imposa la política. Hi ha recorregut, sense necessitat de fer renúncies però amb voluntat d’acord. El socialisme català hauria de reconèixer sense embuts que el fonament de tota democràcia plena és el dret dels ciutadans a decidir lliurement el seu futur polític i el marc en el qual volen realitzar-lo, de la mateixa manera que els socialistes catalans i espanyols tenen dret legítimament a defensar el marc que consideren més convenient, sense negar altres opcions. Des d’aquest punt de partida el diàleg és possible, sense més línies vermelles que les que marquen els drets humans. I és clar que Catalunya estima Espanya, però una Espanya capaç de fer patrimoni de les diferències, de ser respectuosa amb el dret a decidir dels ciutadans i de reconèixer-se en la seva diversitat. Cal veure ara si l’Espanya que defensa Sánchez és capaç d’estimar Catalunya fins a l’extrem de desprendre-se’n si així ho decideixen en un futur la majoria dels seus ciutadans. Les cartes són doncs damunt la taula i ERC -i potser Junts- poden començar a parlar sobre la investidura d’Illa a partir d’aquestes premisses de futur. L’altra opció, repetir les eleccions i donar opcions a la internacional de l’extrema dreta que s’ha reunit a Madrid, és obrir la porta al feixisme de nou encunyament del segle XXI, l’infern.