En els resultats de les eleccions al Parlament Europeu del passats 6 a 9 de juny el primer que cal posar en relleu és el moderat nivell de participació (51,1%) que, no obstant, confirma lleugerament el canvi de tendència a la baixa que es va produir el 2019 (50,7%), quan, per primera vegada des del 1999, es tornava a superar el 50%. És clar que les diferències per països són molt acusades. Així, mentre països com Bèlgica (89,8%), Luxemburg (82,3%), Malta (73%) o Alemanya (64,8%) s’enfilaven per damunt del 60% de participació i Àustria, Xipre, Dinamarca, Romania i Suècia superaven la mitjana europea, a l’Europa Mediterrània (Portugal, Espanya, França, Itàlia i Grècia), a gran part de l’Europa de l’Est (Bulgària, Croàcia, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, i Polònia) i a Irlanda, Països Baixos i Finlàndia, es quedaven per sota d’aquesta mitjana i, a vegades, ni tan sols arribaven al 30% (Croàcia i Lituània) o al 35% (Bulgària, Eslovàquia, Letònia).

Els resultats concorden amb l’Eurobaròmetre de primavera: ascens de l’extrema dreta, però sense arribar a convertir-se en un tsunami. De forma global i a l’espera de veure què fan els no adscrits (el 12,4% dels 720 europarlamentaris), entre els quals hi havia Junts per Catalunya en l’anterior legislatura, la dreta extrema i l’extrema dreta (Grups Identitat i Democràcia i dels Conservadors i els Reformistes Europeus) sumen un total de 134 escons, que suposen el 18,6% del Parlament (que pot arribar al 21-22% amb la incorporació d’alguns no adscrits), mentre van acabar la legislatura amb 118 escons (d’un total de 705 i sense els britànics que sortien del Parlament el gener de 2020), això és el 16,7% dels escons (18% amb alguns dels no adscrits). Que la cinquena o la quarta part del Parlament Europeu opti per posicions d’extrema dreta és un gir important respecte a 2004 quan representaven el 8,7%. Cal fer, doncs, algunes consideracions.

En primer lloc, el bloc central (Populars, 190 escons i 176 el 2019, Socialdemòcrates, 136 i 139 i els liberals de Renovar Europa, 80 i 102) amb un total de 406 eurodiputats encara superen àmpliament la majoria absoluta. I, resten, tot i que a la baixa, famílies que no sumaran mai amb l’extrema dreta. És el cas dels Verds-Aliança Lliure Europea (52 escons, 71 el 2019), on s’adscriu ERC, i de l’Esquerra (39 i 37).

En segon lloc, l’apropament entre certs sectors del centredreta i la dreta radical pot ser a mitjà termini letal pel projecte europeu. És el cas d’Ursula von der Leyen, que pretén la reelecció al capdavant de la Comissió Europea, que, en al·lusió a Giorgia Meloni, proclama que està disposada a parlar amb les forces "pro-OTAN, pro-estat de dret i pro-Ucraïna". Meloni ha guanyat les eleccions europees i ha fet la seva presentació internacional conduint la cimera del G7 celebrada a Itàlia davant d’uns líders en moments baixos (Emmanuel Macron, Rishi Sunak i Joe Biden pendents d’unes eleccions incertes; Macron i Olaf Scholz afeblits pels resultats europeus). La cimera ha reafirmat la condemna a Vladímir Putin per la guerra d’Ucraïna, ha aprovat concedir un gran préstec a aquest país que es pagarà amb els interessos dels actius russos congelats, i ha pressionat i amenaçat a la Xina per la seva ajuda a Rússia i per les pràctiques comercials deslleials. Al mateix temps, la primera ministra italiana feia una picada d'ullet al Sud Global al rebre en el marc de la cimera a Narendra Modi (Índia), Luiz Inácio Lula da Silva (Brasil), Javier Milei (Argentina), Volodímir Zelenski  (Ucraïna) i al Papa Francesc. En suma, Meloni, com altres líders de l’extrema dreta, ja no reneguen ni pretenen abandonar la UE -la mala experiència britànica amb el Brexit ha contribuït a aquest gir-, sinó que volen canviar-la des de dins combatent el que denominen la burocràcia de Brussel·les i retornant competències als Estats. També des del centreesquerra determinades actituds enfront de la immigració s’aproximen als postulats de la dreta radical: el govern socialdemòcrata danès de Mette Frederiksen va aprovar el 2021 una llei migratòria que permet externalitzar les sol·licituds d’asil i el setembre del 2023 signava un conveni amb Ruanda per transferir al país africà els futurs sol·licitants. El mateix pretenen els Països Baixos i, fora de la UE, el Regne Unit.

Per últim, els resultats de l’extrema dreta varien d’un país a un altre. En tres dels països fundadors de la CCE el 1957, un partit d’extrema dreta ha estat el més votat: el Reagrupament Nacional a França (31,4% dels vots); els Germans d’Itàlia a Itàlia (28,8%); i l’Interès Flamenc a Bèlgica (14,5%). També el Partit de la Llibertat a Àustria ocupava el primer lloc amb el 25,4% dels vots. En els tres altres països fundadors, el Partit de la Llibertat (17,7% vots) i Alternativa per Alemanya (15,9%) ocupaven el segons lloc als Països Baixos i Alemanya respectivament i només a Luxemburg l’extrema dreta quedava lluny dels primers llocs. Per contra, a l’Europa de l’Est, excepte a Hongria i Polònia, i en països mediterranis i del nord d’Europa, l’extrema dreta era relegada al tercer (Txèquia, Croàcia, Eslovàquia, Espanya, Portugal), quart (Bulgària, Xipre, Estònia, Grècia, Suècia), cinquè o sisè lloc (Dinamarca, Irlanda, Finlàndia, Lituània, Romania).

En conclusió, els resultats són un sever toc d’atenció i visualitzen un ascens de l’extrema dreta en aquells països on la Unió hauria d’estar més consolidada i tenen més tradició europea, mentre la baixa participació, una altra manera de manifestar l’escàs entusiasme per la UE, sembla allunyar-la dels primers llocs. Cal, doncs, recuperar la iniciativa política si es vol salvar el projecte europeu, sorgit arran de la barbàrie de dues guerres mundials-europees, basat en els valors democràtics, les llibertats i els drets humans i civils i en uns ideals d’igualtat i solidaritat que són amenaçats per l’ascens de l’extrema dreta que alhora desacredita els partits tradicionals (sovint corcats per la inèrcia i mancats de saba nova) i nega el passat (només oblidant el feixisme pot crèixer el neofeixisme). Es tracta, doncs, de recuperar també un desprestigiat Estat del Benestar i fer-lo eficaç per combatre el model de l’Europa Fortalesa, les fake news, la manipulació informativa, els grups de pressió econòmics i els seus interessos espuris i les pràctiques de lawfare. D’apostar novament per la convivència i per la UE, en el ben entès que aquesta no pot ser només una potència econòmica sinó que hauria de ser també una potència política amb capacitat d’influir per fer un món més igualitari i just.