A finals de la dècada dels seixanta del segle passat, Martin Luther King s'adona que les lleis (llei de drets civils de 1964, llei de drets electorals, 1965 i llei de l'habitatge just de 1968) no són suficients per acabar amb la segregació i, encara menys, amb les desigualtats. La minoria afroamericana dels EUA representava entorn de l’11% de la població, però el 31% dels soldats destinats al Vietnam eren afroamericans. D’altra banda, el govern havia restablert el servei militar obligatori i el 1967 ja hi havia més de 500.000 joves nord-americans que combatien a Vietnam. És una guerra bruta i embrutidora en què l’aviació estatunidenca usa napalm per bombardejar localitats que suposadament amaguen o donen suport a guerrillers del Viet Cong. També bombardegen conreus i duen matances com la de Mỹ Lai (16 de març de 1968) on una unitat de l’exèrcit dels EUA va violar dones i nenes, va matar el bestiar, va destruir el poblat i va assassinar entre 400 i 500 persones entre les quals no hi havia guerrillers.
Aquell 1968 fou un punt d’inflexió en la visió mediàtica internacional i la participació dels EUA en la guerra del Vietnam. D’una banda, el president Johnson veu com les protestes universitàries, liderades per grups com el Youth International Party o els Students for a Democracy Society, s’estenen de costa a costa del país i conflueixen a més amb activistes i grups del Black Power. Les universitats nord-americanes s’inflamen i, finalment, Johnson suspèn els bombardeigs, convoca una reunió de pau a París amb Hanoi, Saigon, EUA i el Viet-cong (maig de 1968) i renuncia a la reelecció. Més tard, el president Richard Nixon reprendrà l’aportació d’armes i efectius militars a Vietnam, però la guerra ja estava perduda. De l’altra, a mesura que es coneixen les atrocitats de la guerra es produeix una reacció internacional en contra i les protestes s’estenen com una taca d’oli, París, Itàlia, Alemanya, Mèxic...
Set mesos després de l’atac de Hamàs a Israel, la intervenció militar israeliana a Gaza s’està convertint en una massacre incommensurable, més de 35.000 civils palestins morts i hospitals, escoles, centres d’acollida i habitatges anorreats. Una massacre amb trets genocides impossible de digerir per l’opinió pública internacional. També és un maldecap de difícil gestió per l’administració de Joe Biden que, a pesar de ser l’aliat incondicional d’Israel i proporcionar-li ajuda militar i econòmica i suport polític en el Consell de Seguretat de Nacions Unides, Netanyahu no sembla disposat a fer cas de les recomanacions del secretari d’Estat dels EUA, Antony Blinken, i es nega a aturar l’ofensiva contra Rafah encara que s’arribi a un acord sobre una treva temporal i un intercanvi d’ostatges per presos palestins.
I, mentre es perpetua la massacre a Gaza, les protestes internacionals cada cop són més intenses, l’Aràbia Saudita afirma que, contràriament al que s’havia anunciat el passat setembre, no establirà relacions diplomàtiques amb Israel sense que es reconegui prèviament un estat palestí independent i alguns països trenquen o amenacen de trencar relacions amb Israel (Bolívia, Colòmbia, Xile...), perquè, segons el president xilè Gabriel Boric, tot i "condemnar els atemptats i segrestos perpetrats per Hamàs" creu que Netanyahu està "violant obertament el dret internacional" per les accions de l'exèrcit en contra de Hamàs i dels civils de Gaza i "seguirem buscant vies de col·laboració per aturar aquesta massacre... la humanitat no se sosté en empats que deshumanitzen. Res no justifica aquesta barbàrie a Gaza. Res". Paral·lelament, segons publicava el diari israelià Haaretz el passat 28 d’abril, la Cort Penal Internacional estava sospesant la possibilitat d’emetre ordres de detenció contra el primer ministre Benjamin Netanyahu, el ministre de Defensa Yoav Gallant i el cap de l’exèrcit Herzl Halevi per haver comès crims de guerra a Gaza.
Però, sens dubte, el que més preocupa en aquests moments a l’administració Biden són les protestes contra la guerra i a favor de l’embargament d’armes a Israel que, al crit de "Stop the War" i "Stop the Genocide" han incendiat les universitats nord-americanes a escassos dies de celebrar-se la festa de graduació d’enorme tradició en els països anglosaxons i a set mesos de les eleccions presidencials. Les imatges de les protestes recorden les de 1968 contra la guerra de Vietnam. Un primer campament de suport als palestins es va muntar a la Universitat de Columbia a Nova York. Successivament, segons detallava la CNN el dia 29 d’abril, una darrere l’altra, diferents universitats es van afegir a les protestes a pesar dels desallotjaments, sovint violents, de les acampades i els centenars de detencions fetes per la policia a diferents universitats: Columbia (Nova York); Yale (Connecticut); Texas (Austin); Emory (Georgia); Harvard i Emerson College (Massachusetts); Indiana (Indiana); George Washington (Washington); California i State Polytechnic University, Humboldt (Califòrnia); Brown (Rhode Island); Michigan (Michigan) i un llarg etcètera... En alguns casos, a la contundent acció policial s’han afegit enfrontaments violents entre els estudiants acampats i grups d’estudiants partidaris d’Israel. També s’han produït protestes en universitats franceses (SciencesPo), australianes (Melbourne), canadenques (McGill), del Regne Unit (Newcastle, Bristol, Leeds, Warwick, Birmingham)... Com el 1968, les protestes han començat a desbordar les autoritats acadèmiques i l’acció de la policia és cada cop més contundent.
El 1968 va suposar un punt d’inflexió en la plàcida, conformista i acrítica societat de classes mitjanes aburgesades sorgida durant el creixement sostingut dels mercats i la producció de les dues dècades anteriors. Les protestes irrompen el mateix any que l'URSS esclafava la Primavera de Praga. A França, EUA, Itàlia, Mèxic, Alemanya occidental els joves es disposen a canviar el món a través de la revolta i, ben segur, devem molt a les generacions rebels d’aquells anys. Però, després de la tempesta, el juny de 1968, la gaullista i conservadora Unió de Demòcrates per la República (UDR) guanyava per majoria absoluta les eleccions franceses. El novembre d’aquell mateix any era el republicà Richard Nixon qui guanyava les presidencials als EUA. Esperem, tanmateix, que aquest cop les protestes universitàries serveixin si no "per canviar" el món, per aturar la massacre de Gaza i pel reconeixement d’un estat palestí que signifiqui el primer graó per trobar una solució definitiva i justa a un conflicte i uns crims que haurien d’avergonyir a la comunitat internacional i a les nostres consciències.