Dissabte a la nit tenia lloc l’atac militar de l’Iran contra Israel amb el llançament de més de 200 drons i míssils de creuer i balístics que tenien com a objectiu atènyer objectius en diverses ciutats del país i llocs estratègics. Ha estat un atac sense precedents, però el 99% dels projectils van ser abatuts molt abans d’arribar als seus objectius per l’escut de defensa israelià -bateries antimíssils i avions-amb l’ajuda dels Estats Units, del Regne Unit, de França i de Jordània.
En bona part, ha estat un atac que s’esperava des de fa dies, quan Teheran amenaçà de respondre amb contundència el bombardeig israelià de l’1 d’abril contra el consolat de l’Iran a Damasc (Síria) en què van morir una desena de persones entre les quals hi havia el general Mohamed Reza Zahedi, un dels màxims responsables de les operacions de la Guàrdia Revolucionària a Síria i Líban i dos alts comandaments més del mateix cos. Una acció que recordava la dels Estats Units quan el 3 de gener de 2020 destruïa a Bagdad la vida de Qasem Soleimani, comandant de la Força Quds i segon home fort del règim dels aiatol·làs.
El de dissabte era, tanmateix, un atac anunciat que feia preveure que la pluja de drons i míssils, atesa la distància que havien de recórrer (uns 1.700 quilòmetres sobrevolant l’Iraq, Síria i Jordània), difícilment arribarien als seus objectius indemnes (i encara menys els llançats per les milícies xiïtes aliades de l’Iran a l’Iraq i el Iemen). Ali Khamenei i el règim teocràtic de l’Iran necessitaven donar una resposta convincent, però mesurada i limitada pel que fa als seus efectes, ja que la seva capacitat militar no és comparable a la d’Israel i els seus aliats i cada cop es troben més contestats i amb menys suports interns arran de l’assassinat en una comissària de la policia de la moral de la jove kurda-iraniana Jina Aminiel 13 de setembre de 2022 per dur el vel mal posat i, per motius i circumstàncies similars, quedava en mort cerebral l’adolescent Armita Geravand l’octubre de 2023.
D’altra banda, els països sunnites de la regió, especialment l’Aràbia Saudita, aliats de Washington i alguns que àdhuc mantenen relacions diplomàtiques amb Israel, no és probable que moguin un sol dit en defensa de l’Iran més enllà de la por a un conflicte que impliqui tota la regió.
Líders qüestionats i fugides endavant
La "guerra", sempre que no tingui greus conseqüències, es presentava com una "taula de salvació" per a un règim que en les recents eleccions del passat mes de març havia assolit el mínim històric de participació des del 1979, un 40%. De la mateixa manera que la continuació de la guerra de Gaza és una desesperada "taula de salvació" per a un assetjat Benjamin Netanyahu que s’enfronta a una creixent oposició política i, quan deixi el govern, a un judici per corrupció. Dos líders polítics qüestionats que insensatament utilitzen el conflicte armat com una fugida endavant per no afrontar les seves responsabilitats, encara que això signifiqui incendiar l’Orient Mitjà i el perill d’endegar una conflagració internacional de gran abast.
Els mitjans occidentals s’han afanyat a condemnar l’acció militar de l’Iran i han advertit del perill d’una escalada de la violència. Tenen raó, perquè és un perill real i no negligible, però tampoc es pot oblidar que, d’una banda, no tot comença dissabte, i, de l’altra, que el que ha fet l’Iran és el que sovint fan alguns països occidentals (s’acaba de mencionar l’assassinat de Soleimani) i reiteradament Israel, que porta 30 atacs en territori sirià des d'inicis d'any. En aquests casos, la reacció dels mitjans occidentals no és ni de lluny igual de contundent.
És igualment cert que posats en aquesta línia argumental podríem iniciar una discussió interminable sobre com fer front a les amenaces terroristes que assolen la regió i a les pulsions supremacistes i genocidis d’alguns colons armats a Cisjordània i d’alguns partits que formen part de l'executiu de coalició d’extrema dreta de Netanyahu.
La cadena d'errors que apunten al desastre
Potser a hores d’ara resulta més útil recordar que el que va passar dissabte té una seqüència que denota una cadena d’errors que apunten cap al desastre. L’element estructural que defineix el context actual, cal no oblidar-ho, és l'ocupació de Cisjordània i, malgrat la denominada desconnexió unilateral del 2005, de Gaza amb tot el que això suposa de sotmetiment, d’humiliació i de desesperació dels palestins que se senten maltractats i progressivament expulsats del seu país. I, des de 1967 (per no remuntar-nos a 1948) són ja diverses generacions de palestins que pateixen aquesta situació.
A partir d’ací, cal sumar els errors polítics i els crims de guerra que s’han produït des del 7 d’octubre. L’error del brutal atac i els crims de guerra perpetrats per Hamàs contra la població civil israeliana de les proximitats de la Franja. A continuació, l’error i els crims de guerra comesos durant la brutal i desproporcionada resposta de les Forces de Defensa d’Israel (FDI). Segueix, en aquesta escalada de disbarats, l’atac al consolat iranià, i la resposta de les forces territorials que, d'alguna manera, se salda amb una victòria militar d’Israel i els seus aliats que impedeixen que els projectils arribin als seus objectius.
Potser el més sensat a hores d’ara seria posar fi a la cadena d’errors i provocacions que només poden conduir a una situació que contagiï tota la regió i deixi de ser controlable. Llavors ningú guanya i arribem al carreró sense sortida en què tothom perd.
El bon seny demanaria que Netanyahu -i en això sembla que se centra la pressió del president dels Estats Units, Joe Biden, i també ho ha aconsellat l'exministre d'Assumptes Exteriors israelià, Shlomo Ben-Ami- no intentés respondre l’atac iranià, la qual cosa implicaria immediatament l’entrada de Hezbollah a la guerraamb tota la intensitat i perillositat d’un front nord -el somni del líder de Hamàs a Gaza, Yahya Sinwar-, i trobar una sortida a una guerra que no pot guanyar.
Cal "dir el que no es pot dir: Israel ha estat derrotat: una derrota total", escrivia Chaim Levinson fa només tres dies a Haaretz. "Els objectius de la guerra no s'aconseguiran, els ostatges no seran retornats per pressió militar, la seguretat no es restablirà i l'ostracisme internacional d'Israel no s'acabarà", afegia el conegut periodista local. Certament, l’atac de l’Iran modifica parcialment la seva darrera asseveració, però, alhora, si tots plegats fóssim prou intel·ligents, obre la porta a tancar definitivament una escalada militar i un conflicte que només perviuen per les necessitats de dos protagonistes nefastos.
Urgeix trobar una solució al conflicte de Palestina basada en l’acceptació dels dos actors polítics -d’ací l’encert del govern espanyol i d’altres països europeus en demanar el reconeixement de l’estat palestí- i la negociació d’una pau justa i segura per a tots dos pobles, perquè el somni de Netanyahu d’una Palestina sense palestins és irreal; una ocupació permanent, impossible, perquè les guerres es guanyen, però les ocupacions es perden; i una solució basada en la força de les armes condueix l’Orient Mitjà -i potser a tots- a un desastre col·lectiu. I, de rerefons, restarà encara viu l’enfrontament caïnita entre xiisme i sunnisme, personificat en l’Aràbia Saudita i l’Iran. Cal frenar com sigui les actituds testosteròniques a l’Orient Mitjà perquè ens condueixen a les portes de l’infern... I podrien obrir-se.
És catedràtic d'Història Contemporània de la UB, president del CIDOB i expert en el món àrab