A les dècades dels seixanta i dels setanta del segle passat, la dictadura corrupta del xa Reza Pahlevi, un fidel aliat dels Estats Units des de la seva reposició el 1953 gràcies a un cop d’estat propiciat per la CIA, impulsa una ràpida modernització de l’Iran gràcies a les rendes del petroli. Sorgeixen noves categories socials: una joventut urbana amb estudis i amb una mentalitat diferent de la dels seus pares; unes classes mitjanes vinculades a l'economia petroliera i a l'expansió de l'aparell de l'Estat; una nova classe dominant, enriquida amb el petroli, que feia una ostentació impúdica de la riquesa i es percebia com a parasitària per a la resta de la població. El malestar social és cada cop més acusat i una creixent oposició, vinculada a ideologies liberal-nacionalistes, marxistes o islàmiques, pugna per acabar amb el règim i legitimar la revolució. La dictadura se sosté gràcies a la repressió i mostra un menyspreu per les tradicions religioses i culturals del país, de tal manera que les classes mitjanes i populars es distancien del règim, que és criticat no sols des d'un punt de vista polític sinó també moral.
El 1978, s’estructura un moviment revolucionari en què conflueixen les esquerres, inclòs el Partit Comunista (Tudeh) partidari de la lluita armada; el Front Nacional (FN), que agrupa un sector de les classes mitjanes i dels intel·lectuals occidentalitzats, i els dirigents xiïtes, que lideren un moviment religiós que s’expandeix entre els sectors més desafavorits de la població. Els primers, delmats per la repressió, són molt febles i els segons no tenen prou carisma per aglutinar les classes populars, de tal manera que Ruhol·la Khomeini, líder del clergat xiïta, és reconegut com a guia de la revolució, i, des de l’exili de París, proclama la voluntat d’establir una República Islàmica que garanteixi la democràcia i la independència de l’Iran. El gener de 1979 el xa fuig i poc després Khomeini retorna. La revolució ha triomfat.
En els anys següents es produeix l’allunyament dels Estats Units (crisi dels ostatges de l’ambaixada de Teheran), l’eliminació de totes les forces polítiques laiques que han participat en la revolució, la guerra provocada per Saddam Hussein, amb la connivència dels Estats Units, la Unió Soviètica, la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i les monarquies petrolieres àrabs, que legitima el poder de Khomeini i la instauració d’una teocràcia xiïta, basada en una versió espúria de l’islam, que imposa la discriminació de gènere, els càstigs corporals i les execucions públiques.
A partir de llavors, pel nucli dur dels aiatol·làs els valors democràtics i la llibertat de la dona esdevenen els principals enemics de la nova dictadura i, per tant, com emfasitza l’escriptora Sorour Kasmaï, durant les darreres dècades la violència contra les dones ha estat sistèmica: desfigurar-les amb àcid per negar-se al matrimoni, decapitacions i lapidacions pels suposats delictes de flirteig o adulteri, detencions, presó i violacions per no portar el vel correctament, etc.
En el passat hi ha hagut protestes contra les tupinades electorals (Moviment Verd de 2009) o contra les alces de preus (Primavera Persa de 2019), però les actuals protestes signifiquen un salt qualitatiu que posa contra les cordes la dictadura misògina dels aiatol·làs. L’espurna, la detenció per la policia de la moral d’una jove kurda de 22 anys per no portar el vel ben posat. Dos dies després, Mahsa (Jina en kurd) Amini mor apallissada a mans de la policia. És una mort absurda d’una jove sense filiació política ni activitats opositores. I, com diu la sociòloga Mahnaz Shirali, és l’evidència que ningú està "fora de perill de la violència del règim", ni tan sols els joves que es refugien "en la indiferència". Les protestes, sota el lema Dona, vida, llibertat s’inicien el 17 de setembre durant l’enterrament d’Amini a la seva ciutat natal, Sakkiz, al Kurdistan iranià, on des del 2004 s’enfronta una franquícia del Partit dels Treballadors Kurds (PKK) amb l’exèrcit iranià.
Tot seguit, les protestes s’estenen arreu en un acte d’empoderament polític de les dones iranianes en un país on més del 50% de la població té menys de 30 anys. La repressió (milers de detinguts, centenars de morts, dos executats a la forca -Mohsen Shekari i Majireza Rahnavard- per "lliurar una guerra contra Déu" i diverses penes de mort) no atura les protestes i, per contra, es produeixen esquerdes en el nucli dur de poder que tem per la seva supervivència: divisions en la jerarquia eclesiàstica -fins i tot hi ha qui qüestiona l’actitud de duresa de Khamenei- i un doble allunyament entre, d’una banda, els aiatol·làs i les tropes d’elit de l’Exèrcit i dels Guardians de la Revolució, aliades amb Rússia, a qui subministren drons per bombardejar Ucraïna, la Xina, objectivament interessada en el cru iranià, i compromeses amb la guerra de Síria i el Hezbollah libanès; i, de l’altra, entre aquestes tropes d’elit i les milícies locals més afectades per les protestes.
En definitiva, a pesar d’una certa indiferència internacional, l’empoderament polític i el protagonisme de les dones, la massiva incorporació dels joves i dels "indiferents" a les protestes, la divisió en el nucli del poder, la denúncia del sistema patriarcal, els dubtes sobre la salut i la capacitat de Khamenei, el rebuig que provoca l’ultraconservador president Ebrahim Raïssi -que va guanyar amb una abstenció rècord les eleccions de 2021-, els crits de mort al dictador i fora els clergues, i el malestar socioeconòmic fan de les actuals protestes una veritable revolució protagonitzada per les dones iranianes que pot canviar no sols el futur del país, sinó també la geopolítica d’una regió tan complexa com l’Orient Mitjà. Això és, en darrera instància, el que està en joc.
El 1978, s’estructura un moviment revolucionari en què conflueixen les esquerres, inclòs el Partit Comunista (Tudeh) partidari de la lluita armada; el Front Nacional (FN), que agrupa un sector de les classes mitjanes i dels intel·lectuals occidentalitzats, i els dirigents xiïtes, que lideren un moviment religiós que s’expandeix entre els sectors més desafavorits de la població. Els primers, delmats per la repressió, són molt febles i els segons no tenen prou carisma per aglutinar les classes populars, de tal manera que Ruhol·la Khomeini, líder del clergat xiïta, és reconegut com a guia de la revolució, i, des de l’exili de París, proclama la voluntat d’establir una República Islàmica que garanteixi la democràcia i la independència de l’Iran. El gener de 1979 el xa fuig i poc després Khomeini retorna. La revolució ha triomfat.
En els anys següents es produeix l’allunyament dels Estats Units (crisi dels ostatges de l’ambaixada de Teheran), l’eliminació de totes les forces polítiques laiques que han participat en la revolució, la guerra provocada per Saddam Hussein, amb la connivència dels Estats Units, la Unió Soviètica, la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i les monarquies petrolieres àrabs, que legitima el poder de Khomeini i la instauració d’una teocràcia xiïta, basada en una versió espúria de l’islam, que imposa la discriminació de gènere, els càstigs corporals i les execucions públiques.
A partir de llavors, pel nucli dur dels aiatol·làs els valors democràtics i la llibertat de la dona esdevenen els principals enemics de la nova dictadura i, per tant, com emfasitza l’escriptora Sorour Kasmaï, durant les darreres dècades la violència contra les dones ha estat sistèmica: desfigurar-les amb àcid per negar-se al matrimoni, decapitacions i lapidacions pels suposats delictes de flirteig o adulteri, detencions, presó i violacions per no portar el vel correctament, etc.
En el passat hi ha hagut protestes contra les tupinades electorals (Moviment Verd de 2009) o contra les alces de preus (Primavera Persa de 2019), però les actuals protestes signifiquen un salt qualitatiu que posa contra les cordes la dictadura misògina dels aiatol·làs. L’espurna, la detenció per la policia de la moral d’una jove kurda de 22 anys per no portar el vel ben posat. Dos dies després, Mahsa (Jina en kurd) Amini mor apallissada a mans de la policia. És una mort absurda d’una jove sense filiació política ni activitats opositores. I, com diu la sociòloga Mahnaz Shirali, és l’evidència que ningú està "fora de perill de la violència del règim", ni tan sols els joves que es refugien "en la indiferència". Les protestes, sota el lema Dona, vida, llibertat s’inicien el 17 de setembre durant l’enterrament d’Amini a la seva ciutat natal, Sakkiz, al Kurdistan iranià, on des del 2004 s’enfronta una franquícia del Partit dels Treballadors Kurds (PKK) amb l’exèrcit iranià.
Tot seguit, les protestes s’estenen arreu en un acte d’empoderament polític de les dones iranianes en un país on més del 50% de la població té menys de 30 anys. La repressió (milers de detinguts, centenars de morts, dos executats a la forca -Mohsen Shekari i Majireza Rahnavard- per "lliurar una guerra contra Déu" i diverses penes de mort) no atura les protestes i, per contra, es produeixen esquerdes en el nucli dur de poder que tem per la seva supervivència: divisions en la jerarquia eclesiàstica -fins i tot hi ha qui qüestiona l’actitud de duresa de Khamenei- i un doble allunyament entre, d’una banda, els aiatol·làs i les tropes d’elit de l’Exèrcit i dels Guardians de la Revolució, aliades amb Rússia, a qui subministren drons per bombardejar Ucraïna, la Xina, objectivament interessada en el cru iranià, i compromeses amb la guerra de Síria i el Hezbollah libanès; i, de l’altra, entre aquestes tropes d’elit i les milícies locals més afectades per les protestes.
En definitiva, a pesar d’una certa indiferència internacional, l’empoderament polític i el protagonisme de les dones, la massiva incorporació dels joves i dels "indiferents" a les protestes, la divisió en el nucli del poder, la denúncia del sistema patriarcal, els dubtes sobre la salut i la capacitat de Khamenei, el rebuig que provoca l’ultraconservador president Ebrahim Raïssi -que va guanyar amb una abstenció rècord les eleccions de 2021-, els crits de mort al dictador i fora els clergues, i el malestar socioeconòmic fan de les actuals protestes una veritable revolució protagonitzada per les dones iranianes que pot canviar no sols el futur del país, sinó també la geopolítica d’una regió tan complexa com l’Orient Mitjà. Això és, en darrera instància, el que està en joc.