L’Eurobaròmetre de primavera, realitzat a partir d’unes 27.000 enquestes que abasten tots els països de la Unió, és, sens dubte, l’aproximació més immediata a com perceben els ciutadans les institucions, les polítiques i les perspectives europees a les portes de les eleccions. Una de les dades més rellevants és que un 71% dels enquestats manifesta que és probable que voti, la qual cosa de confirmar-se reafirmaria el canvi de tendència que es va donar el 2019. Així, si des de 1994 la participació anava a la baixa (1994, 56,7%; 1999, 49,5%; 2004, 45,5%; 2009, 43,0% i 2014, 42,6%), el 2019 es produeix un tomb i l’assistència a les urnes arriba al 50,6%. És del tot improbable que es doni aquest 71% disposat a votar que recull l’eurobaròmetre (seria un màxim històric que fins ara correspon a les primeres eleccions al Parlament Europeu de 1979, 62% de participació), però, en general i només amb tres excepcions (Bèlgica, Estònia i Bulgària) els enquestats havien respost a la mateixa pregunta ara fa cinc anys amb un percentatge força inferior (deu punts menys de mitjana). A Dinamarca, els Països Baixos i Suècia, el percentatge de la intenció d’anar a votar s’enfila per damunt del 80%, mentre Finlàndia, Alemanya, Grècia, Bèlgica, Luxemburg, Romania i Malta se situen per damunt de la mitjana comunitària. És important apuntar que un 81% dels enquestats creu que participar en les eleccions al Parlament Europeu és especialment important en aquests moments donada "la situació geopolítica actual".
Així, quan es pregunta quines són les principals àrees en què la UE hauria de reforçar la seva posició a escala mundial, el 37% respon que en defensa i seguretat (en el cas dels majors de 55 anys aquest percentatge arriba al 41%), la independència energètica i les qüestions de recursos i infraestructures relacionades amb aquest camp són prioritaris pel 30%, el mateix percentatge que sent preocupació per la seguretat alimentària i l’agricultura. També destaquen els temes relacionats amb la competitivitat, l’economia i la indústria (27%), la lluita contra el canvi climàtic (24%), els valors de la UE, que inclouen la democràcia i la protecció dels drets humans (23%), l’educació i la investigació (22%), la demografia, l’envelliment de la població i la migració (19%). Pel que fa als valors que hauria de defensar el Parlament Europeu en els propers cinc anys destaquen la pau (47%), la democràcia (33%), la protecció dels drets humans (24%), la llibertat d'expressió (21%) i el paper de la Llei (20%).
Les respostes prediuen un escenari postelectoral que sembla adaptar-se al pronòstic que es desprenia de l’enquesta realitzada per Ipsos el passat mes de març en què apuntava un increment de la dreta radical, però no la temuda "onada populista" que alguns analistes anuncien. Així, segons els autors de l’enquesta (Oliviero Marchese i Mathieu Gallard), la projecció indica que els dos grups de dreta radical, Identitat i Democràcia (ID) i Conservadors i Reformistes Europeus (CRE), experimentaran un creixement important de tal manera que el primer passaria de 59 a 81 eurodiputats (sobre un total de 720) i el segon de 68 a 76 i, en conjunt, obtindrien una mica més de la cinquena part (21,8%) del Parlament Europeu. És obvi que, en els darrers vint anys, l’avenç ha estat notable, ja que el 2004 només representaven el 8,7% del total dels eurodiputats, per passar al 18,0% el 2019. Progressió, sí, però insuficient per donar el tomb que persegueixen, excepte si el Partit Popular Europeu renuncia a la gran coalició amb socialdemòcrates i Renovar Europa i cau en la temptació de flirtejar amb l’extrema dreta (ull! als possibles moviments d’Ursula Von der Leyen per tal d’assegurar-se la reelecció com a presidenta de la Comissió Europea).
Per acabar, dues qüestions que tenen un punt de contradicció i que afecten de manera especial als grups situats a l’esquerra de la socialdemocràcia: els enquestats creuen que la UE ha de millorar la seva presència a escala mundial (la UE és la tercera potència econòmica, però no té una capacitat d’influència política equivalent) i, per això, una majoria del 37% dels enquestats pensen que cal invertir més en defensa i seguretat. La invasió d’Ucraïna per la Rússia de Vladímir Putin té, sens dubte, molt a veure amb aquesta opinió, de tal manera que els països més preocupats per la defensa i la seguretat són els més pròxims a la guerra, els de l’Europa de l'Est i de la frontera nord de la Unió, mentre que la preocupació disminueix -i fins i tot desapareix del debat electoral- a mesura que ens desplacem cap a l’oest i el sud. Ací, en canvi, preocupa força la guerra de Benjamin Netanyahu contra Hamàs, que ha causat ja més de 36.000 víctimes civils palestines innocents. Al mateix temps, però, una majoria del 47% dels enquestats destaca com principal valor europeu la pau i, a continuació, la protecció dels drets humans i la llibertat d’expressió.
Excepte amb una forta dosi de cinisme, no és fàcil combinar en un mateix discurs electoral aquests dos aspectes, defensa i seguretat versus pau, i no caure en contradiccions. Així, hi ha partits d’esquerra que denuncien, legítimament, el gir de la UE cap a la militarització i el subministrament d’armes a Ucraïna, que fins i tot a partir d’ara es podran utilitzar amb limitacions contra territori rus, la qual cosa comporta un perill evident d’escalada del conflicte. Però enfront de la negativa de Putin -i de Netanyahu- de complir amb el dret internacional, amb les decisions de les Nacions Unides i del Tribunal Internacional de Justícia i davant la inoperativitat dels embargaments -en cas que es produeixin- què és el que cal fer, perquè la no-intervenció pot ser una sentència pels pobles agredits. És el que va passar a la Guerra Civil espanyola amb el criminal Comitè de no Intervenció impulsat per França i el Regne Unit el juliol de 1936, que va deixar les mans lliures als règims feixistes d’Itàlia i Alemanya per donar suport als sosllevats, mentre posava tota mena d’obstacles a l’ajuda mexicana i soviètica destinada al legítim govern de la República.