El 20 de febrer, Martin Indyk publicava un article a Foreing Affairs sobre la teoria dels dos estats per solucionar el conflicte palestí-israelià després del brutal atac de Hamàs del 7 d’octubre que es va saldar amb 1.200 israelians morts i de la desproporcionada i no menys brutal resposta del govern de Benjamin Netanyahu que no ha respectat ni hospitals, ni escoles ni centres d’acollida de la UNRWA i que ha causat fins ara més de 33.000 víctimes palestines.

La solució dels dos estats, un de jueu i un d’àrab, va ser la proposta inicial contemplada en el Pla de Partició de Nacions Unides de 1947, rebutjat pels Estats àrabs perquè suposava transferir el 55% de la superfície de Palestina a la minoritària comunitat jueva. La proposta dels dos estats s’ha post de nou damunt la taula pel president Joe Biden i els seus assessors que creuen "que representa l'única manera de crear una pau duradora entre els israelians, els palestins i els països àrabs de l'Orient Mitjà". Una solució que també defensa Josep Borrell, l’Alt representant de la UE per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat, i de la que s’han fet ressò "líders de tot el món àrab, països de la UE, potències mitjanes com Austràlia i Canadà, i fins i tot el principal rival de Washington, la Xina".

La solució dels dos estats era també la base dels Acords d’Oslo (1993 i 1995) que van fracassar per la impossibilitat d’arribar a un acord sobre l’estatut final que havia de donar pas a la declaració d’independència de Palestina. Tampoc van prosperar els esforços de Bill Clinton que el juliol de 2000 va reunir a Camp David durant quinze dies a Ehud Barak i Iàssir Arafat i encara el novembre d’aquell any feia arribar noves propostes als dos dirigents per trobar una sortida als temes més espinosos: dret al retorn dels refugiats palestins -o els seus descendents- tal com estableix la resolució 194 de Nacions Unides de l’11 de desembre de 1948; traçat dels límits definitius dels dos estats d'acord amb les fronteres d’Israel reconegudes per la comunitat internacional que són prèvies a la guerra de 1967 (amb possibles petits intercanvis de territoris per afavorir l’acostament de les colònies israelianes il·legalment establertes a Cisjordània); la possible doble capitalitat de Jerusalem. Encara hi va haver un nou intent a Taba (Egipte) impulsat pel llavors Alt Representant de la UE pel procés de pau àrab-israelià Miguel Ángel Moratinos, en plena Segona Intifada i quan Barak, segons totes les enquestes, tenia les eleccions de febrer de 2001 perdudes.

La creació de dos estats és avui encara més difícil d’implementar, perquè el nombre de colons israelians instal·lats a Cisjordània se situa ja entorn dels 750.000 -240.000 a Jerusalem Est. Són la punta de llança del Partit Sionista Religiós, dels ultraortodoxos i, llevant l’expressió de Shlomo Ben Ami, dels messiànics que fixen les directrius de l'actual govern del cínic i oportunista Benjamin Netanyahu que és capaç de provocar un genocidi a Gaza i de dur Israel al desastre -i de retruc a gran part de l’Orient Mitjà- per tal de mantenir-se en el poder i eludir així l’acció de la justícia per corrupció.

D’altra banda, el centreesquerra israelià, el Partit Laborista, després de les eleccions de 2022, és irrellevant (4 escons sobre 120) i el denominat camp de la pau, el Mérets, ha desaparegut després de no obtenir representació en el Parlament israelià. Tampoc els 10 escons dels partits àrabs són un obstacle per una coalició de govern en què alguns dels seus membres es defineixen com antiàrabs i supremacistes jueus. En aquest context, els colons, fortament armats, cada cop actuen amb més impunitat a Cisjordània contra els palestins i, el 2023, segons diverses organitzacions internacionals (UNRWA, Save the Children...) el nombre de morts a mans de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) o dels colons s’aproximava als 500, la xifra més elevada des de la Segona Intifada.

L’aposta dels darrers presidents demòcrates (Clinton, Barack Obama i Biden) del principal aliat d’Israel, Estats Units, sembla a hores d’ara gairebé impossible d’implementar. Però, encara sembla més difícil en les actuals circumstàncies la solució més lògica i democràtica com han defensat intel·lectuals jueus israelians com Michel Warschawski (Mikado) o Ilan Pappé: un estat binacional plenament democràtic, amb igualtat de drets civils per tots els seus ciutadans, laic i bilingüe. Una solució a la sud-africana, perquè ací l’apartheid també és manifesta en els territoris ocupats i, àdhuc a Israel, on els àrabs israelians representen el 21% d’una població de poc més de 9 milions i, tot i disposar de drets civils -amb algunes limitacions com formar part de l’Exèrcit-, es queixen sovint de ser considerats com a ciutadans de segona en un Estat que es defineix com jueu i democràtic.

La proposta de l’estat binacional, després d’una llarga història d’ocupació, té un suport escàs entre els palestins (5,5 milions entre Gaza i Cisjordània, dels quals 2,5 milions són refugiats als quals cal sumar els prop de 3,5 milions que viuen en els camps de refugiats de Jordània, el Líban i Síria) i gairebé cap entre els israelians.

En definitiva, persisteix la brutal massacre del govern de Netanyahu a Gaza davant d’una horroritzada opinió pública mundial que sembla que, finalment, ha començat a reaccionar, fins i tot Biden, pressionat per les bases demòcrates en any electoral, s’allunya cada cop més del genocida Netanyahu. El dilluns 25 de març s’aprovava, per fi, amb l’abstenció dels EUA, la resolució 2728 del Consell de Seguretat que exigia un "alto el foc immediat" durant el mes del Ramadà i també que es garantís l’accés humanitari a la franja per atendre les necessitats alimentàries i sanitàries. Avui és el darrer dia del Ramadà i Netanyahu segueix sense complir la resolució del Consell de Seguretat.

Netanyahu repeteix que l’objectiu de l’actual guerra a Gaza és acabar amb Hamàs i alliberar els ostatges. No ha aconseguit ni una cosa ni l’altre, a pesar de matar desenes de milers de persones indefenses. El que no diu és que l’únic camí que té per conservar el poder és continuar la guerra, ja que té una oposició creixent -inclús entre alts comandaments de l’Exèrcit pel forat de seguretat que va posar al descobert l’atac del 7 d’octubre- i uns càrrecs de corrupció que no prescriuen. Sens dubte, aquell atac va ser una barbàrie sense cap mena de justificació com també ho és ni tampoc en té de justificació el que estan fent a Gaza les FDI.

En els conflictes asimètrics, la superioritat i la intel·ligència militar garanteixen la victòria en el camp de batalla o l’eficàcia en els assassinats selectius fora del país, però fan perdre les ocupacions (Afganistan, Iraq...). Per això l’objectiu del primer ministre israelià és inassolible, perquè, més enllà dels models (un o dos estats), la definitiva solució al conflicte només pot venir per la via de la negociació política. D’ací la importància de reconèixer l’Estat palestí i posar en peu d’igualtat política els dos actors del conflicte. Lamentablement, mentre s’arriba a aquest punt, se segueixen amuntegant les víctimes, Netanyahu persevera en la destrucció moral d’Israel i els governs occidentals només semblen reaccionar quan són assassinats set cooperants del World Central Kichen -tres britànics, un australià, un polonès, un canadenc-estatunidenc i un palestí. Però abans de l’1 d’abril no hi havia hagut una reacció igual de contundent davant la mort, segons Nacions Unides, de 200 cooperants, 171 de l’UNRWA, 14 de la Mitjà Lluna Roja i 5 de Metges sense Fronteres. Eren palestins.