Si un personatge és cabdal per explicar la fundació i els primers anys d’història del Futbol Club Barcelona aquest és sens dubte Hans-Max Gamper Hässig, l’esportista suís que va arribar a la capital catalana el novembre de 1898 amb la intenció d’estar-s’hi una breu temporada per tal d’aprendre castellà i que finalment s’hi va establir de manera permanent convertint el català en la seva llengua i la dels seus fills, fent-se anomenar Joan, i abraçant la causa del catalanisme.

Aquest nou català va llegar a la història la fundació del principal club esportiu del país, un Barça que va néixer al Gimnàs Solé el 29 de novembre de 1899 després de la crida que Gamper havia fet, un mes abans, des de les pàgines del diari Los Deportes, per tal de fundar un nou club i poder practicar el futbol. Tot i ser-ne el màxim impulsor, Gamper no va assumir la presidència de la nova entitat, un càrrec que va recaure en el també suís Walter Gustav Wild, en ser el membre de major edat d’aquella històrica reunió fundacional.

A pesar de no assumir la presidència en el moment de la seva fundació, Joan Gamper va acabar accedint al càrrec el 2 de desembre de 1908, en la que es considera com la segona assemblea fundacional del club en què Gamper va evitar la desaparició de la jove entitat i va assentar les bases de la seva idiosincràsia vinculant el club a la causa catalanista i establint, per tant, el que després seria batejat amb l’encertada divisa de "més que un club". Al marge d’aquesta primera etapa com a president, que es va allargar durant gairebé un any i que va suposar la salvació del club, Gamper va ocupar en quatre altres etapes el màxim càrrec institucional del Barça, convertint-se en una figura clau per explicar l’evolució del club i la seva dimensió catalanista.

La segona de les seves etapes al capdavant de la presidència blaugrana es va tancar el juny de 1913, moment en el qual el club li va voler retre homenatge organitzant la Copa Gamper, en el que podríem considerar com el primer trofeu Joan Gamper de la història. Aquella copa, que va començar a disputar-se l’11 de setembre de 1913, coincidint amb la Diada nacional de Catalunya, al camp del carrer Indústria, en un partit en què el Barça va derrotar el Català per 11-1, agrupava diversos equips locals de l’època entre els quals hi havia, a més dels esmentats, l’Espanyol, l’Universitari, l’Internacional, el Badalona i el Tomás Bracons e Hijos (TBH).

La primera i única Copa Gamper, el principal acte d’homenatge que el Barça va fer a qui havia salvat l’entitat de la desaparició, va tenir una durada inusitadament llarga i la final de la competició no es va celebrar fins més d’un any després del primer partit, el 19 de novembre de 1914, quan els blaugrana es van endur el trofeu després de guanyar l’Internacional per 4-1, de nou a l’estadi del carrer Indústria. El fet que el torneig es perllongués tant en el temps va desvirtuar-lo una mica i va fer que l’experiència no es repetís. Aquell primer homenatge del Barça a Gamper va quedar, doncs, una mica deslluït.

El següent gran reconeixement que el Barça va dedicar al seu fundador va arribar quan aquest ja tornava a ocupar una presidència des de la qual havia inaugurat el nou estadi de les Corts, precisament l’escenari d’un acte d’homenatge que va tenir lloc el 25 de febrer de 1923, pocs mesos abans de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, on es va llegir una glossa del president Gamper escrita per Josep Puig i Cadafalch, el president de la Mancomunitat de Catalunya, que afirmava: «Vós heu sabut donar a les manifestacions esportives del nostre poble un alt sentit de dignitat ciutadana i una eficàcia encoratjadora. Al vostre amor per la cultura física hi heu sabut afegir els mòbils del patriotisme. Estranger per la naixença, us heu compenetrat amb els sentiments i els ideals del nostre poble, i per això els catalans us estimem com un fill de la nostra terra».

Aquell mateix estadi de les Corts on la Mancomunitat havia agraït a Gamper la seva tasca esportiva, va ser, dos anys després, el teatre d’uns fets que marcarien l’esdevenir del president blaugrana. En un partit d’homenatge a l’Orfeó Català que enfrontava el Barça i el Júpiter, campions, respectivament, de les dues principals categories estatals, el públic va xiular ostensiblement l’himne espanyol provocant la sanció de les autoritats dictatorials que van provocar la dimissió de Gamper com a dirigent del club al mateix temps que el forçaven a l’exili i tancaven l’estadi i tota l’activitat blaugrana.

Aquells fets van condicionar per sempre més la història tant de Joan Gamper com del FC Barcelona. El president va refugiar-se durant un temps a la seva Suïssa natal on va patir diversos problemes de salut que van accentuar-se un cop va retornar a Barcelona. El 30 de juliol de 1930, cinc anys després d’aquella històrica xiulada a la Marxa Reial, Gamper va posar fi a la seva vida enmig d’una Gran Depressió fruit dels seus problemes econòmics i de salut, motivada també, en bona part, per la prohibició dictada per les autoritats que van impedir-li mantenir qualsevol vincle amb el Barça dels seus amors.

El tràgic destí de Gamper, afegit a l’adveniment de la dictadura franquista, que abominava tot allò que aquell suís esdevingut català representava, va convertir la seva en una figura proscrita per un règim que considerava el Barça com una entitat desafecta i com un «nido de rojo-separatistas». Així i tot, Gamper no havia estat esborrat de la memòria dels barcelonistes que tenien la seva figura ben present com ho demostra el fet que quan el 1953 l’aleshores president Francesc Miró-Sans, home molt afí al règim i de profundes conviccions nacionalcatòliques, va promoure la construcció d’un nou estadi el projecte va ser batejat amb el nom d’Estadi Gamper. El règim franquista, però, no volia ni sentir a parlar d’aquesta idea i va prohibir terminantment aquesta denominació pel nou estadi, que acabaria sent popularment conegut com a Camp Nou, un nom que no adoptaria oficialment fins al 2001, més de quatre dècades després de la seva inauguració.

El gran homenatge a Gamper que hagués suposat que el nou estadi culer dugués el seu nom va ser, doncs, frustrat per la dictadura franquista que no volia recordar una figura que el règim abominava. De fet, en una trobada entre el president Miró-Sans i el tinent general José Moscardó, que va tenir lloc el 1955 quan aquest darrer ocupava el càrrec de delegat nacional d’esports, el militar franquista va «aconsellar» al mandatari culer que li marxés la idea del cap de reconèixer la figura de Gamper posant el seu nom al nou estadi, com així finalment va ser fruit de la prohibició dictatorial.

El que sí que va permetre la dictadura gairebé una dècada després de la inauguració del Camp Nou, el frustrat Estadi Gamper, que es va estrenar el dia de la Mercè de 1957, és que l’aleshores president Enric Llaudet pogués posar el nom de Gamper al torneig estiuenc de presentació de la plantilla que el Barça va començar a organitzar el 1966. Això sí, amb una versió castellanitzada del nom del fundador del Barça, convertint-lo en un Joan Gamper que ell mai va utilitzar.

El Gamper, amb un atractiu format de dues eliminatòries i quatre partits, va permetre veure durant més de 30 anys els millors equips del planeta fins que el 1997, fruit dels canvis que es produïen en el món del futbol, cada cop més mercantilitzat i globalitzat, va passar a disputar-se a partit únic. Avui, el Gamper Fest, que té un nom oficial anglòfon que potser caldria revisar d’acord amb la política de catalanització del club per tornar a parlar del Trofeu Joan Gamper o, com a mínim, de la Festa del Gamper, arriba a la seva seixantena edició retent així homenatge a aquell suís agosarat que va fer de Catalunya la seva terra i que va fundar el seu principal club esportiu.