La tarda del 22 de març, quatre homes emmascarats armats amb rifles automàtics irrompien en la sala de concerts Crocus City Hall de Krasnogorsk -una localitat de la perifèria de Moscou- i obrien foc contra els assistents a l’actuació d’un grup de rock. Fou una acció sistemàtica i brutal, que va incloure rematar alguns ferits i incendiar el local abans d’abandonar-lo i fugar-se. Un balanç horrorós de 137 morts i uns dos-cents ferits.
Poc després, l’Estat Islàmic (ISIS) reivindicada l’acció criminal, la qual cosa semblava plausible perquè el modus operandi no diferia molt del que havia usat l’organització gihadista en l’atac a la sala d’espectacles Bataclan de París del 13 de novembre de 2015 o en l’atemptat suïcida ISIS-Khorasan o ISIS-K (el Khorasan és una denominació del període sassànida que es refereix al territori que comprenia parts dels actuals Iran, Afganistan, Turkmenistan i Tadjikistan). L’acció es correspon amb les advertències que fa dues setmanes havien fet algunes ambaixades occidentals sobre la possibilitat d’un atac terrorista imminent a Moscou i aconsellaven evitar les grans concentracions. Al mateix temps, els serveis de seguretat russos abatien en un enfrontament dos ciutadans kazakhs o avortaven un atemptat contra una sinagoga. El 19 de març Vladímir Putin menystenia les advertències occidentals per considerar que formaven part d’un xantatge i d’una maniobra "per intimidar i desestabilitzar la nostra societat".
L’ISIS havia assolit la seva màxima extensió territorial l’estiu de 2014 després de la conquesta de Mossul el 10 de juny, la quarta ciutat més poblada de l’Iraq que fou abandonada per un exèrcit espaordit, i el setembre quan els EUA intensifiquen les seves operacions aèries a Síria, mentre Rússia, que competeix amb Washington per la influència a l’Orient Mitjà, sosté al règim de Baixar al-Assad bombardejant les posicions de l’ISIS des de les bases militars sirianes de la regió de Latakia (Tartus i Jmeimin). El 29 de juny de 2014 Abu Bakr al-Baghdadi es proclama califa a Mossul. És la reinstauració del Califat, institució sorgida en l’origen de l’islam en què el cap polític és també alhora el cap religiós. El darrer Califat havia estat abolit per Mustafa Kemal el 1924 amb la creació de la República de Turquia. En aquells moments, l’ISIS ocupa un territori que va des de la frontera de l'Iraq amb l'Iran fins al Kurdistan iraquià i la perifèria d'Alep, la ciutat més gran de Síria. Això equival a una superfície similar a la d’Anglaterra i crea un pseudoestat que disposa d’armes, de finançament i d’un esbós de serveis i d'administració sota la llei de la xaria i el més brutal dels somnis gihadistes.
Així doncs, l’ISIS responsabilitza de la desfeta del Califat tant als occidentals com a Rússia i, a diferència d’Al-Qaida, amb qui manté una pugna per l’hegemonia gihadista des de la divisió sorgida a l’Iraq arran de la guerra de Síria, no dubta a atemptar en països en què Al-Qaida mai ho faria com l’Afganistan, on manté una aliança amb els talibans que dura ja més de tres dècades, o com l’Iran, on resideix des del 2001 una part de la direcció d’Al-Qaida. Així, l’ISIS realitza atemptats a l’Afganistan contra els talibans (atac del 26 d’agost de 2021 a l’aeroport de Kabul durant l’evacuació amb un total de prop de dues-centes víctimes, 13 de les quals soldats estatunidencs), combat el règim dels aiatol·làs a l’Iran (considera els xiïtes apòstates) i l’ISIS-K s’atribueix l’atemptat més sagnant de la història de la República de l’Iran, les dues explosions al cementeri de Kerman que el 3 de gener d’aquest any maten 84 persones que homenatjaven al general Qasem Soleimani, que havia combatut contra l’ISIS a l’Iraq i havia estat assassinat per un míssil nord-americà a Bagdad quatre anys abans. En suma, l’ISIS està disposat a combatre i colpejar a tots aquells països que, en un moment o altre, considera que han combatut contra l’islam i en aquesta relació la Rússia de Putin ocupa un lloc destacat: Afganistan a la dècada dels vuitanta; Txetxènia i Daguestan, a les dècades dels noranta del segle passat i a la primera d’aquest; el Sahel (Burkina Faso, Níger, Mali) a través del Grup Wagner, en els darrers anys...
I, tanmateix, després de tres reivindicacions de l’ISIS, la primera el mateix divendres a Telegram, acompanyades de vídeos de l’atac i dels executors fent el signe de la victòria i d’una ràpida detenció i d’unes apressades declaracions de culpabilitat -amb signes d’haver estat obtingudes sota tortura- dels suposats autors de la massacre, Putin, sense mencionar l’ISIS, com tampoc ho fan els mitjans de comunicació russos, s’entossudeix, contra tota evidència, en responsabilitzar a Ucraïna (disposava d’una finestra de fugida cap a Ucraïna afirma, en una frontera que és front actiu de guerra!), com irònicament ja havia pronosticat Volodímir Zelenski. Els tadjiks a qui s’acusa de l’atac van ser detinguts a Brianks, a uns 350 quilòmetres als sud-oest de Moscou i a uns 175 de la frontera ucraïnesa.
En suma, Putin nega l'evidència de la més que probable responsabilitat de l’ISIS-K, ja que aquesta deixaria en evidència un forat enorme en la seguretat que comprometria la pretesa invulnerabilitat d’un règim i d’un autòcrata capaç d’aniquilar per la via ràpida i l’assassinat els opositors i dissidents (Aleksei Navalni). Podria, en definitiva, posar en qüestió l’aclaparadora victòria electoral de fa quinze dies i la seva capacitat per garantir la seguretat de la població russa. Però, Putin és també mestre en capgirar o utilitzar les adversitats en benefici propi en una societat sense possibilitat de contrastar les informacions. Ho va fer a l’inici de la seva carrera política amb uns atemptats mai aclarits del tot a Moscou i Volgondonsk el setembre de 1999, que van causar més de 300 morts i que foren atribuïts a les milícies txetxenes. El 31 de desembre d’aquell any accedia a la presidència de Rússia després de la renúncia de Boris Ieltsin, que l’havia nomenat primer ministre l’agost anterior. Al mateix temps havia començat la segona guerra de Txetxènia, guerra que inicia la "degradació moral de Rússia" i que, segons la periodista Anna Politkóvskaia, assassinada en circumstàncies no esclarides el 7 d’octubre del 2006, no "s’hagués iniciat si el tinent coronel Putin, poc conegut de l'opinió pública, no hagués necessitat augmentar les quotes de popularitat per a les eleccions presidencials" de 2000.
Ara potser pretén usar la massacre de Krasnogorsk per insistir en la via ucraïnesa i mobilitzar sense oposició noves lleves de joves per tapar el gran fracàs militar d’una guerra que segons estimacions del ministeri de Defensa britànic havia causat fins al 31 de desembre de 2023 unes 70.000 baixes a l’exèrcit rus i segons oficials d’intel·ligència dels EUA unes 120.000 (The Economist, 24 de febrer de 2024). I ara, l’altra hora exoficial del KGB surt a la televisió russa amb ulls plorosos posant una espelma i senyant-se en record de les víctimes de la massacre. Un reclam per futures mobilitzacions? De moment, una de les primeres conseqüències de l’atac és que, apel·lant a la seguretat, el partit de Putin, Rússia Unida, ja ha demanat la restitució de la pena de mort suspesa des dels noranta. Conclusió, vivim en un món cada cop més tèrbol, enrevessat i perillós i les relacions internacionals sembla que s’estan convertint en una nova cursa d’armament i de testosterona.
Poc després, l’Estat Islàmic (ISIS) reivindicada l’acció criminal, la qual cosa semblava plausible perquè el modus operandi no diferia molt del que havia usat l’organització gihadista en l’atac a la sala d’espectacles Bataclan de París del 13 de novembre de 2015 o en l’atemptat suïcida ISIS-Khorasan o ISIS-K (el Khorasan és una denominació del període sassànida que es refereix al territori que comprenia parts dels actuals Iran, Afganistan, Turkmenistan i Tadjikistan). L’acció es correspon amb les advertències que fa dues setmanes havien fet algunes ambaixades occidentals sobre la possibilitat d’un atac terrorista imminent a Moscou i aconsellaven evitar les grans concentracions. Al mateix temps, els serveis de seguretat russos abatien en un enfrontament dos ciutadans kazakhs o avortaven un atemptat contra una sinagoga. El 19 de març Vladímir Putin menystenia les advertències occidentals per considerar que formaven part d’un xantatge i d’una maniobra "per intimidar i desestabilitzar la nostra societat".
L’ISIS havia assolit la seva màxima extensió territorial l’estiu de 2014 després de la conquesta de Mossul el 10 de juny, la quarta ciutat més poblada de l’Iraq que fou abandonada per un exèrcit espaordit, i el setembre quan els EUA intensifiquen les seves operacions aèries a Síria, mentre Rússia, que competeix amb Washington per la influència a l’Orient Mitjà, sosté al règim de Baixar al-Assad bombardejant les posicions de l’ISIS des de les bases militars sirianes de la regió de Latakia (Tartus i Jmeimin). El 29 de juny de 2014 Abu Bakr al-Baghdadi es proclama califa a Mossul. És la reinstauració del Califat, institució sorgida en l’origen de l’islam en què el cap polític és també alhora el cap religiós. El darrer Califat havia estat abolit per Mustafa Kemal el 1924 amb la creació de la República de Turquia. En aquells moments, l’ISIS ocupa un territori que va des de la frontera de l'Iraq amb l'Iran fins al Kurdistan iraquià i la perifèria d'Alep, la ciutat més gran de Síria. Això equival a una superfície similar a la d’Anglaterra i crea un pseudoestat que disposa d’armes, de finançament i d’un esbós de serveis i d'administració sota la llei de la xaria i el més brutal dels somnis gihadistes.
Així doncs, l’ISIS responsabilitza de la desfeta del Califat tant als occidentals com a Rússia i, a diferència d’Al-Qaida, amb qui manté una pugna per l’hegemonia gihadista des de la divisió sorgida a l’Iraq arran de la guerra de Síria, no dubta a atemptar en països en què Al-Qaida mai ho faria com l’Afganistan, on manté una aliança amb els talibans que dura ja més de tres dècades, o com l’Iran, on resideix des del 2001 una part de la direcció d’Al-Qaida. Així, l’ISIS realitza atemptats a l’Afganistan contra els talibans (atac del 26 d’agost de 2021 a l’aeroport de Kabul durant l’evacuació amb un total de prop de dues-centes víctimes, 13 de les quals soldats estatunidencs), combat el règim dels aiatol·làs a l’Iran (considera els xiïtes apòstates) i l’ISIS-K s’atribueix l’atemptat més sagnant de la història de la República de l’Iran, les dues explosions al cementeri de Kerman que el 3 de gener d’aquest any maten 84 persones que homenatjaven al general Qasem Soleimani, que havia combatut contra l’ISIS a l’Iraq i havia estat assassinat per un míssil nord-americà a Bagdad quatre anys abans. En suma, l’ISIS està disposat a combatre i colpejar a tots aquells països que, en un moment o altre, considera que han combatut contra l’islam i en aquesta relació la Rússia de Putin ocupa un lloc destacat: Afganistan a la dècada dels vuitanta; Txetxènia i Daguestan, a les dècades dels noranta del segle passat i a la primera d’aquest; el Sahel (Burkina Faso, Níger, Mali) a través del Grup Wagner, en els darrers anys...
I, tanmateix, després de tres reivindicacions de l’ISIS, la primera el mateix divendres a Telegram, acompanyades de vídeos de l’atac i dels executors fent el signe de la victòria i d’una ràpida detenció i d’unes apressades declaracions de culpabilitat -amb signes d’haver estat obtingudes sota tortura- dels suposats autors de la massacre, Putin, sense mencionar l’ISIS, com tampoc ho fan els mitjans de comunicació russos, s’entossudeix, contra tota evidència, en responsabilitzar a Ucraïna (disposava d’una finestra de fugida cap a Ucraïna afirma, en una frontera que és front actiu de guerra!), com irònicament ja havia pronosticat Volodímir Zelenski. Els tadjiks a qui s’acusa de l’atac van ser detinguts a Brianks, a uns 350 quilòmetres als sud-oest de Moscou i a uns 175 de la frontera ucraïnesa.
En suma, Putin nega l'evidència de la més que probable responsabilitat de l’ISIS-K, ja que aquesta deixaria en evidència un forat enorme en la seguretat que comprometria la pretesa invulnerabilitat d’un règim i d’un autòcrata capaç d’aniquilar per la via ràpida i l’assassinat els opositors i dissidents (Aleksei Navalni). Podria, en definitiva, posar en qüestió l’aclaparadora victòria electoral de fa quinze dies i la seva capacitat per garantir la seguretat de la població russa. Però, Putin és també mestre en capgirar o utilitzar les adversitats en benefici propi en una societat sense possibilitat de contrastar les informacions. Ho va fer a l’inici de la seva carrera política amb uns atemptats mai aclarits del tot a Moscou i Volgondonsk el setembre de 1999, que van causar més de 300 morts i que foren atribuïts a les milícies txetxenes. El 31 de desembre d’aquell any accedia a la presidència de Rússia després de la renúncia de Boris Ieltsin, que l’havia nomenat primer ministre l’agost anterior. Al mateix temps havia començat la segona guerra de Txetxènia, guerra que inicia la "degradació moral de Rússia" i que, segons la periodista Anna Politkóvskaia, assassinada en circumstàncies no esclarides el 7 d’octubre del 2006, no "s’hagués iniciat si el tinent coronel Putin, poc conegut de l'opinió pública, no hagués necessitat augmentar les quotes de popularitat per a les eleccions presidencials" de 2000.
Ara potser pretén usar la massacre de Krasnogorsk per insistir en la via ucraïnesa i mobilitzar sense oposició noves lleves de joves per tapar el gran fracàs militar d’una guerra que segons estimacions del ministeri de Defensa britànic havia causat fins al 31 de desembre de 2023 unes 70.000 baixes a l’exèrcit rus i segons oficials d’intel·ligència dels EUA unes 120.000 (The Economist, 24 de febrer de 2024). I ara, l’altra hora exoficial del KGB surt a la televisió russa amb ulls plorosos posant una espelma i senyant-se en record de les víctimes de la massacre. Un reclam per futures mobilitzacions? De moment, una de les primeres conseqüències de l’atac és que, apel·lant a la seguretat, el partit de Putin, Rússia Unida, ja ha demanat la restitució de la pena de mort suspesa des dels noranta. Conclusió, vivim en un món cada cop més tèrbol, enrevessat i perillós i les relacions internacionals sembla que s’estan convertint en una nova cursa d’armament i de testosterona.