L’espectacle donaria per a una pel·lícula de clarobscurs i picades d’ullet a la novel.la Moby Dick.El jutge Llarena no es resigna a perdre la peça més cobejada, el catxalot blanc dels seus somnis: ara vol provar d’estirar el fil de la malversació al màxim, tot per poder posar Carles Puigdemont a la presó. L’advocat Boye ja ha avisat que, en tot cas, l’extradició del líder de Junts no és avui més fàcil que ahir. El president del Primer d’Octubre torna a estar sota els focus i el seu partit -que aquest dissabte celebra consell nacional extraordinari- ho aprofita per sortir a la foto, que a l’oposició no es llueix gaire.
Tota la política de Junts es basa en una idea: el retorn. “Dia vindrà que el president Puigdemont tornarà a trepitjar la catalana terra i, llavors, les coses canviaran”. Aquest és el legítim pensament dels dirigents i dels militants de Junts, també dels seus votants. Si Clara Ponsatí tornés aviat a Catalunya (a ella no se l’acusa de malversació), el moviment ajudaria a fer créixer les expectatives en aquest sentit. El capital polític del president exiliat és alt i no es pot deslligar de l’estratègia de Junts. De fet, com he escrit diverses vegades, el partit que dirigeixen Jordi Turull i Laura Borràs ha decidit no tenir altre plantejament estratègic que aquell que es deriva del recorregut judicial de la seva figura principal, que és qui dicta (els seus tuits en són un bon exemple) el que toca dir i fer a cada moment; en el cas de la protesta prevista en coincidència amb la cimera hispanofrancesa de la setmana que ve, Waterloo va assenyalar el camí abans que la cúpula juntaire manifestés cap posició oficial.
Tornar, tornar, tornar. Però no de qualsevol manera. Perquè Puigdemont ha creat un marc narratiu que l’obliga a tornar de manera èpica i, per tant, guanyadora (donant a aquesta paraula el contingut concret que ell i els seus seguidors estimin en funció del moment). No pot tornar per la porta del darrere, no pot tornar en silenci, no pot tornar com una ombra. Què vol dir tot això, si ens posem a parlar de coses concretes? Malgrat les indefinicions, les apel·lacions a un hipotètic retorn de Puigdemont suggereix la promesa d’aquell “ho tornarem a fer” que Jordi Cuixart va popularitzar, amb una correcció d’estil important: “ho tornarem a fer sota el lideratge del president destituït pel 155”. Puigdemont apareix -a ulls d’un sector de l’independentisme- com l’únic que pot jugar un partit de tornada amb l’Estat espanyol per provar de revertir el resultat de l’octubre del 2017.
No cal ser molt perspicaç per concloure que el retorn de Puigdemont, en el context actual, impactaria damunt l’aposta d’ERC pel pragmatisme, el diàleg i la participació en la política de Madrid. Dit això, no soc capaç de preveure si seria un impacte episòdic o de llarg abast. Junts, avui per avui, és el partit que s’ha especialitzat a repetir que el possibilisme no serveix per a res. La paradoxa és que els seus dirigents -com va passar amb els indults- també s’acaben beneficiant dels darrers canvis legislatius que produeix la col·laboració entre ERC i el PSOE.
Mentre Puigdemont és l’home de la tornada, Junqueras és l’home de la cadira a la taula de negociació (també quan no hi ha ningú més assegut). Tot és molt incert, però avui només el segon fa política. Es pot fer altra cosa en un país com el nostre? Junts ha deixat tota la política en mans d’ERC i això és molt arriscat. Perquè, si la tornada de Puigdemont triga o no s’esdevé exactament com imaginen a Waterloo, el projecte que avui ofereix Jordi Turull es fondrà com un bolado.
Tota la política de Junts es basa en una idea: el retorn. “Dia vindrà que el president Puigdemont tornarà a trepitjar la catalana terra i, llavors, les coses canviaran”. Aquest és el legítim pensament dels dirigents i dels militants de Junts, també dels seus votants. Si Clara Ponsatí tornés aviat a Catalunya (a ella no se l’acusa de malversació), el moviment ajudaria a fer créixer les expectatives en aquest sentit. El capital polític del president exiliat és alt i no es pot deslligar de l’estratègia de Junts. De fet, com he escrit diverses vegades, el partit que dirigeixen Jordi Turull i Laura Borràs ha decidit no tenir altre plantejament estratègic que aquell que es deriva del recorregut judicial de la seva figura principal, que és qui dicta (els seus tuits en són un bon exemple) el que toca dir i fer a cada moment; en el cas de la protesta prevista en coincidència amb la cimera hispanofrancesa de la setmana que ve, Waterloo va assenyalar el camí abans que la cúpula juntaire manifestés cap posició oficial.
Tornar, tornar, tornar. Però no de qualsevol manera. Perquè Puigdemont ha creat un marc narratiu que l’obliga a tornar de manera èpica i, per tant, guanyadora (donant a aquesta paraula el contingut concret que ell i els seus seguidors estimin en funció del moment). No pot tornar per la porta del darrere, no pot tornar en silenci, no pot tornar com una ombra. Què vol dir tot això, si ens posem a parlar de coses concretes? Malgrat les indefinicions, les apel·lacions a un hipotètic retorn de Puigdemont suggereix la promesa d’aquell “ho tornarem a fer” que Jordi Cuixart va popularitzar, amb una correcció d’estil important: “ho tornarem a fer sota el lideratge del president destituït pel 155”. Puigdemont apareix -a ulls d’un sector de l’independentisme- com l’únic que pot jugar un partit de tornada amb l’Estat espanyol per provar de revertir el resultat de l’octubre del 2017.
No cal ser molt perspicaç per concloure que el retorn de Puigdemont, en el context actual, impactaria damunt l’aposta d’ERC pel pragmatisme, el diàleg i la participació en la política de Madrid. Dit això, no soc capaç de preveure si seria un impacte episòdic o de llarg abast. Junts, avui per avui, és el partit que s’ha especialitzat a repetir que el possibilisme no serveix per a res. La paradoxa és que els seus dirigents -com va passar amb els indults- també s’acaben beneficiant dels darrers canvis legislatius que produeix la col·laboració entre ERC i el PSOE.
Mentre Puigdemont és l’home de la tornada, Junqueras és l’home de la cadira a la taula de negociació (també quan no hi ha ningú més assegut). Tot és molt incert, però avui només el segon fa política. Es pot fer altra cosa en un país com el nostre? Junts ha deixat tota la política en mans d’ERC i això és molt arriscat. Perquè, si la tornada de Puigdemont triga o no s’esdevé exactament com imaginen a Waterloo, el projecte que avui ofereix Jordi Turull es fondrà com un bolado.