Aquests dies es parla molt de l'oli. És ben lògic atès que, arreu del país, són moltes les poblacions on fan fires per presentar-hi l'oli nou, dit "del primer raig" en alguns indrets, o bé "oli de bigues" o "oli de primera". Als Països Catalans tenim, de dalt a baix, les denominacions d'origen de l'oli de l'Empordà (varietats d'argudell, corivell, verdal i arbequina), de Siurana (arbequina, rojal i morruda), de les Garrigues (arbequina), del Baix Ebre-Montsià (morruda, sevillenca i farga), de la Terra Alta (empeltre, arbequina, morruda i farga), de la "Comunitat Valenciana" (alfafara o grossal, arbequina, argudell, blanqueta, borriolenca, canetera nana, corivell, cornicabra, cuquillo, empeltre, farga, mançanenca, millarenca, morruda, rojal, serrana d'Espadà, sollana, verdal, vilallonga i xanglot reial), de Menorca (arbequina, picual, koroneiki i empeltre) i de Mallorca (arbequina, mallorquina i picual).
Per la nostra situació geogràfica, pertanyem a la cultura de l’oli, comuna a tota l’Europa mediterrània, en contrast amb l’Europa de la mantega. L’oli forma part inseparable de la nostra cuina quotidiana i de la nostra vida, de manera que és força habitual que, en un restaurant, mentre esperem el primer plat, tinguem tendència a enganyar la gana amb un bon raig d’oli sobre una llesca o un crostó de pa, acompanyant-ho amb un polsim de sal. Hi estem tan avesats que, potser, no valorem prou el que tenim. Potser per això, quan ens referim a quelcom inconsistent o de poca importància, diem que és “de pa sucat amb oli”, com de fireta. Recordo que, fa molts anys, en un restaurant de Nova York, abans de començar l’àpat, ens comparegué un cambrer i, seguint talment un ritual, ens abocà una mica d’oli en una terrina minúscula que teníem davant de cadascú, ens informà que d’aquell líquid de color verd daurat que ens servia se’n deia “oli” i que calia sucar-hi pa, lentament, i dur-lo als llavis per a fruir d’aital exquisidesa. Ens vam quedar sense badar boca...
Joan Amades facilita una fórmula per mesurar la quantitat d’oli que cal emprar en una amanida convencional. Es tracta de pronunciar la frase “Torredembarra i Martorell, Altafulla i el Vendrell” i anar amollant oli del setrill, mentre en dura la recitació, tot i que, feta la llei feta la trampa, es pot anar dient més de pressa o bé lentament per adequar-ne la porció al gust més personal. Una cançó popular és “Volem pa amb oli”, que, amb una lletra molt simple coneix tothom: “Volem pa amb oli, pa amb oli volem. Volem pa amb oli, pa amb oli volem, si no ens el donen, si no ens el donen, no callarem”, si bé el darrer vers és substituït, sovint, per “si no ens el donen, ens el prendrem” amb un caire més reivindicatiu i pragmàtic. El grup manacorí Ocults, el 1990, va enregistrar la cançó “Pa amb oli nacional” i també van fer-ne versions pròpies grups com La Trinca, Esquirols o el mateix Peret.
A Menorca anomenen “oliaigo”, aglutinació dels mots “oli” i “aigua”, les sopes de pa escaldades amb aigua i amanides amb un bon raig d’oli, ceba i, a vegades, altres ingredients com l'"oliaigo amb tomàtigues, amb ous, amb col", etc.). El plat simple, amb els elements bàsics, es l'"oliaigo broix". A Mallorca, el “pamboli”, aglutinament de “pa” i “oli”, equival al “pa amb tomaca/tomata/tomàquet” de Catalunya, és a dir, un àpat de caràcter informal. Es tracta de pa moreno ben sucat amb tomàtiga de ramellet, oli i sal, opcionalment fregat abans amb all per la llesca. Acostuma a tenir la companyia d’olives trencades, fonoll marí i pebres verds coents. De companatge, és a dir acompanyant el pa, sobrassada, botifarró picant o dolç, formatge, camallot (pernil), arengada torrada, etc., segons temporada de l’any i gustos de cadascú.
L’Església catòlica anomena “els sants olis o l'oli sagrat” l’oli consagrat que serveix per a les uncions sacramentals.I no fa gaires dècades que tenia una certa prèdica, com a reconstituent infal·lible, l’”oli de bacallà”, extret del fetge d’aquest peix. Com a purgant tradicional s’emprava “oli de ricí”, barreja d’extracte de ricí amb oli d’oliva. Quan algú o alguna cosa no té gaire sentit, o és un ximplet, “no té sal ni oli”. I una “pintura a l’oli” és feta amb colorants preparats amb un oli especial, generalment de nous o de lli. L’expressió “fer oli” s’utilitza per referir-se la pressió lateral que es fa des de cada banda d’un banc, per part dels que hi seuen, amb l’objectiu de forçar algun dels altres acompanyants a aixecar-se i sortir del banc. Mentre que “fer oli amb dues bigues” vol dir fer un gran negoci o treballar obtenint un gran profit.
Es diu que és “pitjor que taca d’oli” quan es tracta d’una desgràcia o d’un mal al qual és difícil de posar remei. I s’escampa “com una taca d’oli” es fa servir per indicar la facilitat per difondre alguna idea o rumor. En canvi, quan ens volem referir a una situació calmada, en plena tranquil·litat, diem que és o està “com una bassa d’oli”. I quan trobem un remei ràpid i perfecte a un problema, tècnic o psicològic, assegurem que la solució ha estat “oli en un llum”. Quan preveiem el final negatiu imminent d’algú o d’alguna cosa, assegurem que “ja ha begut oli”. I diem d’algú que “es porta l’oli” quan és molt espavilat o molt viu, que és capaç de fer-ne de tots colors o que ja pot anar sol.
El refranyer popular assegura que “oli, vi i amic, és millor com més antic”. I per indicar les grans propietats medicinals que, tradicionalment, s’han atribuït a l’oli d’oliva, es diu que “oli d’oliva, tot mal esquiva”. En una època en què la corrupció continua farcint els noticiaris, és de creença general que “qui oli remena, els dits se n’unta”, és a dir, que qui administra diners públics, d’una entitat o bé d’un particular, d’altri, doncs, és força fàcil que pugui caure en la temptació de fer-los servir per a benefici propi o ús personal. Quan un fet excedeix tots els límits assegurem que ja “passa de taca d’oli”, sentència que el poeta Vicent Andrés Estellés ha resumit molt bé en un vers: “Hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”. Que així sigui...