És amb aquest nom poètic de “vaixells de la llibertat” que es coneixen les diferents menes d’embarcacions que van dur cap a l’exili milers de refugiats republicans. A les Pitiüses i a Mallorca l’exili ja va començar el mateix estiu de 1936, en quedar aquests territoris sota control franquista. Des de la balear major, la destinació més immediata va ser Menorca com a pas cap a Barcelona i també Algèria, mentre que des d’Eivissa i Formentera el sud valencià i el nord d’Àfrica van ser els ports més sovintejats, de vegades amb simples barques de pesca, fugint de la repressió iniciada pels militars colpistes. D’aquest exili algerià en vam parlar ja en el primer article d’aquesta sèrie.
Abans de 1939, però, es va produir l’exili infantil. L’expedició més important va ser la dels coneguts com a “nens de Morelia”, la ciutat mexicana on van arribar 456 nens fills de soldats republicans o orfes de guerra, majoritàriament de Catalunya i el País Valencià, a bord del vaixell Mexique, el juny de 1937. Ja el 1939, el 9 de febrer va sortir del port de Maó el destructor Devonshire de la marina britànica amb 450 refugiats a bord rumb al port de Marsella i, també el mateix dia, 39 civils i 28 militars de Maó a Alger, amb el motoveler Carmen Picó. El creuer lleuger HMS Galatea de la Royal Navy salpà de Gandia cap a Marsella el 30 de març, amb 194 passatgers entre els quals el coronel S. Casado.
El 12 del mateix mes, el vaixell britànic Ronwyn amb 623 refugiats va fer la ruta Alacant-Orà, recorregut repetit una setmana després per l’African Trader, amb 859 persones a bord i, el dia 29, el Maritime transportà 29 republicans d’Alacant a Marsella. Aquells dies va tenir lloc també l’odissea del Stanbrook, ja comentada en l’article esmentat, alhora que tot de barques de pesca sortien a la desesperada des de Santa Pola, Torrevella i altres ports valencians del sud cap a la costa algeriana, com setmanes abans havien fet el mateix tants republicans, amb tot tipus d’embarcacions, des del litoral empordanès fins als ports rossellonesos de Banyuls i Port Vendres. Durant tot el conflicte bèl·lic, tots els ports del Principat i el País Valencià van ser objectius de l’aviació feixista italiana, aliada dels militars espanyols colpistes.
El 6 de maig de 1939 deixava el port holandès de Rotterdam el vaixell Veendam en direcció a Nova York, on arribà onze dies després. Hi viatjaven una quinzena de famílies republicanes, entre els quals el poeta Josep Carner, l’artista plàstic Josep Renau i el filòsof Joaquim Xirau. Nova York com a port final va rebre, el 1940, els vaixells De Grasse i Westerland, com a pas cap a Mèxic amb tren. Un dels viatges més emblemàtics el va dur a terme el Winnipeg, noliejat pel poeta xilè Pablo Neruda, llavors cònsol del seu país a França, comissionat per a l’ajut als refugiats republicans. Va ser el que més exiliats va acollir, més de 2.000, si bé el comunisme ortodox del promotor en deixà fora trotskistes i anarquistes, és a dir, membres del POUM i de la CNT-FAI. El tenor mataroní Joan Arnó hi feia cantar peces com Els Segadors, La Santa Espina, L’Emigrant i L’Empordà. Partí del port de Trompeloup-Paulhac, prop de Bordeus, el 4 d’agost de 1939 i arribà a Valparaíso el 2 de setembre següent, després d’haver passat pel canal de Panamà. Entre les autoritats que els esperaven hi havia un jove ministre de Sanitat, de nom Salvador Allende.
Però la destinació majoritària dels vaixells de la llibertat va ser Mèxic, gràcies a la política d’acolliment duta a terme pel president Lázaro Cárdenas. La primera nau que s’hi adreçà fou el mercant Flandre que arribà a Veracruz el primer de juny de 1939, després de sortir del port de Saint-Nazaire, a Nantes. Després li seguí el Sinaia, que salpà de Seta el 26 de maig de 1939 i arribà a Veracruz el 13 de juny, amb 1.599 viatgers a bord, entre els quals el diputat Salvador Armendares, el pintor Francesc Camps i Ribera, el metge Rossend Carrasco i Formiguera o el periodista Pere Matalonga. L’Ipanema deixà Trompeloup-Paulhac el 12 de juny i entrà a Veracruz el 7 de juliol. A bord hi anava l’escriptor i dibuixant Avel·lí Artís-Gener, Tísner. El capità Marot, nord-català, destacà pel seu tracte excel·lent amb els seus compatriotes refugiats durant tot el viatge. Del mateix port sortí el Mexique, el 13 de juliol, amb més de dos mil refugiats, amb una destinació idèntica, on arribà el 27 de juliol.
El port de Nuevo Laredo va ser el destí final del transatlàntic Volendam i el vaixell Statendam, procedents dels Països Baixos, com el Champlain, amb exiliats republicans en cerca d’una vida nova, el 1939, any en què el Siboney arribà a Veracruz. El 1940, hi arribaren el Colonial, l’Orinoco, l’Orizaba, el Foz de Moura, l’Iberia i el Monterrey i, a Nuevo Laredo, el New Amsterdam. L’embarcació Quança, el 1942, recollí a Dakar els refugiats arribats a bord de l’Alsina mesos abans, entre els quals R. Llorens i Jordana i l’expresident de la República, N. Alcalá-Zamora, per dur-los a Mèxic, com feren també, des de Lisboa, el Serpa Pinto II, en dos viatges i el São Tomé, amb centenars de republicans, com el Guinea que atracà a Veracruz el juny de 1942 amb una vuitantena de refugiats.
Un altre dels vaixells més destacats en la memòria col·lectiva dels catalans de Mèxic és el Nyassa que, al llarg de 1942, feu diversos viatges cap a Veracruz, des de Casablanca. Un primer grup de 136 exiliats travessà l’Atlàntic entre el 30 de gener i el 3 de març. Una segona expedició, en la qual sembla que hi anava Olga Tareeva, vídua d’Andreu Nin, i les seves dues filles Ira i Nora, seguí la mateixa ruta del 30 d’abril al 22 de maig. I, finalment, un tercer viatge va tenir lloc entre el 22 de setembre i el 16 d’octubre, amb uns 800 exiliats a bord. Entre els passatgers del Nyassa trobem Antoni M. Sbert, Baltasar Samper, Marcel·lí Perelló, Josep M. Murià, A. Bladé i Desumvila, Josep Bartolí o N. Molins i Fàbrega. En les naus amb un grup prou nombrós de catalans, aquests s’organitzaven a banda dels altres republicans i creaven corals, feien concerts, programaven conferències i cursos diversos i saludaven amb emoció continguda el país, en albirar la costa catalana, de la mar estant, pel camí d'Amèrica.
El Flandre anà també a la República Dominicana i el novembre de 1939 arribava a Santo Domingo amb 288 refugiats. Un grup de 140 més atracà a bord a Puerto Plata a bord del Saint Domingue i dalt del La Salle foren 771 els refugiats acollits en terres dominicanes, el mateix any. Aquest darrer vaixell hi tornà l’any següent amb 900 republicans i també el Cuba, amb 547 que hi feren nous viatges. Un total de 847 refugiats eren catalans, com el pintor Joan Junyer, l’escriptor Agustí Bartra o el polític mallorquí Francesc de S. Aguiló. En realitat, aquest país no fou destinació final per a ningú, sinó simple terra de pas, provisional, cap a altres països, sobretot Mèxic. Finalment, l’Argentina fou un altre punt d’esperança a l’horitzó. El 20 de maig de 1939 arribà el Formose a Buenos Aires i el 5 de novembre el Massilia, sortit de La Rochelle el 19 d’octubre, amb Pere Coromines i l’escriptor i dibuixant Andreu Dameson. La II Guerra Mundial posà fi a les rutes dels vaixells de la llibertat. Una nova vida començava per a molts catalans, a milers de quilòmetres de distància de la pàtria deixada enrere, en força casos, per sempre.
Per a saber-ne més: Breu història de l’exili republicà als Països Catalans, Pelai Pagès, col·lecció divÈrsia, núm. 7, Pagès editors, Lleida, 2023.
