Feia pocs minuts que Juanfran Pérez Llorca, secretari general del PPCV, havia estat investit com a president de la Generalitat Valenciana. A la bancada dretana de les Corts Valencianes, s'havien reunit tres persones: l'expresident valencià Carlos Mazón, l'acabat d'escollir com a cap del Consell, i el síndic parlamentari de Vox, l'integrista José María Llanos.
L'estampa era una síntesi de les motxilles que arrossegava Pérez Llorca en el seu accés a la comandància del Govern valencià: l'espectre de Mazón amb la dana i la dependència de l'extrema dreta per aprovar lleis amb les quals deixar un llegat com a president dels valencians. El nou baró del PP al País Valencià havia sortejat el nom del seu antecessor a la sessió d'investidura, però el seu discurs no havia pogut deslligar-se de les exigències de la ultradreta. Era Santiago Abascal, líder estatal dels reaccionaris, qui ostentava des de Madrid el comandament a distància.
Lligat i ben lligat a l'extrema dreta
Pérez Llorca va mostrar-se com a un president segrestat per Vox. En una intervenció inusualment curta per a un candidat a dirigir la Generalitat Valenciana, va fer un discurs per agradar als ultres i aconseguir el seu vot. Va intentar una cabriola quasi impossible: mostrar-se com a una persona conciliadora i amb voluntat de trenar acords al conjunt de la cambra —va plantejar, de fet, el "Pacte de les Corts"—, però va ancorar els seus missatges a les demandes dels ultradretans.
És cert que, una vegada investit, Pérez Llorca podria desmarcar-se dels ultraconservadors i buscar acords amplis a la banda progressista de les Corts Valencianes. Ara bé, les opcions d'èxit serien gairebé nul·les, atès que ni els socialistes valencians, ni a Compromís, els interessa engegar cap aliança freqüent amb un partit marcat, entre altres qüestions, per la seva gestió de la dana. Si el nou cap del Consell vol deixar empremta del seu pas per la presidència i allunyar-se de l'etiqueta de regent —o de cap del Consell de transició, com ho va ser José Luis Olivas entre Eduardo Zaplana i Francisco Camps—, requereix el concurs de Vox.
Pérez Llorca, de fet, ha estat protagonista i, fins i tot, negociador en cap de les enteses que els populars valencians han forjat fins ara amb els ultradretans: l'acord per investir Mazón a canvi d'acceptar la semàntica ultra i entrar en el Govern valencià amb comandament en plaça a l'àrea de Cultura; el pacte parlamentari per emprendre una ofensiva legislativa que carbonitzava l'herència de l'anterior executiu d'esquerres en memòria històrica, mesures de transparència, model lingüístic a l'escola i tallafocs a la manipulació d'À Punt; i l'encaixada de mans pressupostària, on el seu antecessor va assumir fil per randa els missatges de Vox.
Verd bel-zebú i obsessió migratòria
Aquesta experiència de pactes previs va permetre que Pérez Llorca aconseguís el suport de Vox. "No podríem donar el suport a aquesta investidura sense els compromisos adquirits pel seu antecessor, que vostè avui, ací, ha ratificat", va assenyalar Llanos, seguint les directrius marcades per la direcció estatal dels ultradretans. Entre els compromisos, no debades, hi havia una de les línies roges de l'extrema dreta i detonant —teòric, ja que, en la pràctica, eren els càlculs electorals— de la seva sortida dels governs autonòmics que compartia amb el PP: rebutjar el repartiment dels xiquets migrants no-acompanyats.
Les invectives del nounat baró valencià del PP contra "els discursos bonistes", les seves apel·lacions a "ordenar la immigració", la crítica a la distribució d'aquests nens migrants i, especialment, el compliment de la promesa de publicar estadístiques diferenciades van ser música per a les orelles dels parlamentaris de l'extrema dreta. Els somriures d'orella a orella de la bancada de Vox van prosseguir en prometre ser inesgotable en la reclamació al Govern espanyol de l'execució d'obres hidràuliques, amb un aire nostàlgic a la construcció de pantans de temps vetustos.
Els diputats de l'extrema dreta van convertir-se en les persones més rialleres de l'hemicicle en comprovar que Pérez Llorca compartia el seu missatge contra el Pacte Verd Europeu —impulsat per Ursula von der Leyen, del Partit Popular Europeu, com va recordar-li l'oposició progressista—, criticava l'arribada de productes agroalimentaris de països tercers —malgrat que el PP ha ratificat aquests acords comercials a l'Eurocambra— i es posicionava a favor de l'energia nuclear, defensant que no es tanqués la central de Cofrents. Vox donava suport a la investidura en observar que Pérez Llorca havia internalitzat els seus missatges.
El joc d'un pacte no-pacte
El baró valencià del PP va al·legar que no s'havia firmat cap pacte perquè s'estava visualitzant la negociació en la mateixa sessió parlamentària, dintre de l'intercanvi dialèctic entre els populars i els ultradretans. De fet, van aflorar diferències en les baixades d'impostos —va contemporitzar les demandes de Vox d'acord amb l'estat dels comptes valencians— i amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL): mentre Pérez Llorca va defensar-la, Llanos va qualificar-la "d'una entitat antivalenciana i antiespanyola". Amb tot, ambdós van mostrar símptomes del seu acord lingüístic: emmordassar l'AVL com a un organisme simplement de tasques gramaticals i allunyat de la promoció de la llengua.
A banda del pacte força inconcret que ambdues formacions van firmar a principis de la legislatura, del qual Vox pot anar estirant en funció dels seus interessos electorals i ideològics, la manca d'un acord oficial atorga un avantatge a l'extrema dreta. En cada moment, i d'acord amb el vent demoscòpic a Madrid, els ultradretans poden exigir a Pérez Llorca nous compromisos per continuar donant-li suport i mantenir l'estabilitat parlamentària al País Valencià. És un joc de negociació i reclamació permanent, on el nou president valencià està lligat de mans i peus a les demandes de Vox si aspira a esgotar la legislatura sense sobresalts i alliberant-se de la condició de regent. Ara bé, al preu de ser pres de l'extrema dreta.
