Generalment, quan es parla d’exili republicà, a conseqüència de la victòria franquista, s’acostuma a pensar en una corrua de vençuts fugint cap a la frontera francesa, en els camps de concentració a les platges de Catalunya Nord i, finalment, en el llarg èxode sobretot cap a Mèxic, Argentina, Xile i altres països americans i, en alguns casos, cap a França, el Regne Unit, l'URSS i altres estats de l’est, com Romania, Txecoslovàquia o Iugoslàvia. No es té prou en compte i no és gaire conegut, però, que alguns milers d’exiliats, als Països Catalans, sobretot del País Valencià i de les Balears, van emprendre una altra ruta de fugida, camí d’Algèria. Es calcula que prop de 25.000 refugiats republicans van entrar en aquest país nord-africà i un nombre indeterminat, si bé força inferior, va fer-ho també a Tunísia i al Marroc, territoris de l’Àfrica francesa del Nord que, el 1940, en plena II Guerra Mundial, es trobaven sota la tutela del govern col·laboracionista de Vichy, amb la presidència del mariscal Pétain.
 
Alguns van arribar a Algèria procedents de França, on havien entrat a peu per les fronteres pirinenques i, després d’haver patit camps com els d’Argelers o Sant Cebrià, pogueren traslladar-se al país nord-africà des d’on foren reclamats per familiars o amics que hi residien, ja que, des del segle XIX, hi havia una colònia important d’emigrants del sud del País Valencià, menorquins i, en quantitat menor, d’eivissencs i nord-catalans, aquests darrers funcionaris de l’administració colonial. Alguns mallorquins, eivissencs i formenterers ja havien escapat del domini franquista el juliol de 1936, amb tota mena d’embarcacions i bots, fins a arribar a la costa africana. El 1939, una altra via d’escapada van ser els diferents vaixells que salparen de ports valencians a les darreries del conflicte bèl·lic. Entre altres, el març de 1939, partí de València el Lézardrieux, i el 12 d’aquell mes, ja des d’Alacant, el mercant anglès Rowyn, i, nou dies després, el vapor francès African Trader i barques de tota mida i condició, atapeïdes de republicans, com les que el 27 de març van sortir de la Vila Joiosa (Marina Baixa). De fet, els ports mediterranis encara sota control republicà estaven atapeïts, de gom a gom, de milers de persones que esperaven poder fugir com fos del daltabaix imminent que s’acostava.
 
Però el cas més emblemàtic és el del mercant anglès de cabotatge, de nom Stanbrook, que esdevindrà un veritable mite en aquells temps tràgics. Comandat pel capità gal·lès Archibal Dickson, el vaixell sortí d’Alacant la nit del 28 de març, amb el port bloquejat per l’armada colpista, però la perícia i el valor del capità van eludir el setge i, amb  2.638 passatgers arraïmats a bord, una xifra molt per damunt de les possibilitats de càrrega de la nau, i navegant per sota de la línia de flotació, l’Stanbrook arribà finalment a Orà. Avui, un carrer d’Alacant es diu "Stanbrook" i en el seu port s’alça un monument en memòria del capità gal·lès. La rebuda de la nau, per part de les autoritats franceses, fou d’allò més hostil i els fugitius del règim militar van patir tota mena de penalitats (alimentàries, higièniques, sanitàries) en els 27 dies que van haver d’esperar-se al port, abans de desembarcar-hi. Sort que la reacció solidària dels compatriotes que ja hi residien n’alleujà la situació i foren moltes les persones que, amb bots i embarcacions minúscules, s’acostaren fins a l’Stanbrook per donar-los aliments, roba, medecines i material essencial com sabó, fulles d’afaitar i paper d’escriure.
 
Ja en terra, van ser tractats com a presoners de guerra, els fou retirada la documentació d’identificació personal i tots foren sotmesos a una vigilància estricta per part dels soldats senegalesos de l’exèrcit francès. Dones i canalla van ser conduïts a la presó i els homes anaren directe a camps de concentració com ara Djelfa, Camp-Morand, Colom-Béchar, Cherchell, Miliana, Foum Deflah, que, en ocasions, esdevenien terrorífics camps de càstig. Obligats alguns homes a treballar en la construcció del traçat del tren Transaharià, a temperatures que rondaven els 50 graus, molts agafaren tota mena de malalties i infeccions, alguns hi perderen la vida i la majoria dels exiliats no van poder abandonar el malson del captiveri fins al desembarcament dels nord-americans, el novembre de 1942. A bord del Stanbrook viatjava el republicà i maçó Franklin Albricias, expresident de la Diputació d’Alacant i pastor metodista, director de la prestigiosa escola Model, protestant, on també havia estudiat Llorenç Carbonell, batlle d’Alacant, i Rodolf Llopis, diputat socialista, que hagué de traslladar-se des de França a Algèria per intercedir pels republicans empresonats i que, el 1972, perdé el lideratge del PSOE, en el congrés de Suresnes, amb la victòria del llavors socialista Felipe González.
 
Tot i que al conflicte mundial encara li quedaven tres anys per arribar a la fi, la situació dels exiliats començà a normalitzar-se en diferents àmbits i així, a les acaballes de 1943, un grup de valencians publicà a Alger un manifest on reclamaven, per a quan caigués el dictador, la implantació d’un règim d’autonomia per al País Valencià. El 6 de març de 1944, a l’Àfrica del nord, en presència de delegats procedents d’Algèria i el Marroc, es constituí una Aliança Nacional Catalana, amb aquesta composició: S. Granados, president; Ferran Domènech, vicepresident; Francesc Barbena, secretari; Rafael Tona i Nadalmai, vocal de propaganda; Josep Martines, tresorer comptador; vocal femení (sic), senyora Labèrnia; Isidre Sala, premsa i publicacions i, altres vocals, senyors Navas i Montalà. A la capital algeriana, d’altra banda, tingué lloc una assemblea de joves catalans en la qual acordaren de crear la Junta Patriòtica de la Joventut Combatent Catalana. Aquells anys aparegué també un Grup Català de la Resistència a Orà, regió on s’havien establert la majoria dels refugiats.
 
La majoria dels residents a Algèria, emigrants econòmics els primers i exiliats polítics els darrers, eren manifestament antifranquistes i pertanyien a les classes populars, però, a diferència de l’exili americà, no hi trobem noms coneguts de la política o la cultura, ja que es tracta, en el cas dels republicans arribats, de combatents antifeixistes o compromesos amb les forces polítiques i sindicals de les seves localitats d’origen. El final de la II Guerra Mundial i la continuïtat del règim de Franco, malgrat la derrota dels seus aliats Hitler i Mussolini, ja feu veure que la fi de la dictadura no havia de ser imminent i els exiliats arrelaren a la terra que els acollí i hi construïren els seus projectes de vida, familiars i professionals. Quan el 1954 esclata la guerra d’alliberament nacional contra França, una part dels antics refugiats expressa la seva simpatia pel moviment independentista i alguns d’ells formaran part dels 50.000 europeus que restaran al país, amb l’assoliment de la independència d’Algèria el 1962. D’altres tornaran a la terra on van néixer (País Valencià, Menorca, Eivissa, Catalunya), però molts d’altres seguiran el camí de la majoria dels “repatriats” cap a França, país on s’establiran, sense ser llavors, ni haver estat mai abans, francesos. El drama de la identitat esquinçada, com en tots els exilis, perdura fins avui entre els escassos supervivents, però, sobretot, és ben viu encara entre els seus descendents.

*Per saber-ne més: Breu història de l’exili republicà als Països Catalans, Pelai Pagès, col·lecció divÈrsia, núm. 7, Pagès editors, Lleida, 2023.