Que diu que què? Ens acostem a un altre any: el 2024 és una incògnita, que no sabem què ens portarà. No és cap novetat: tots els anys comencen amb un interrogant o potser un diàleg entre amics imaginant a cegues què i com seran els propers dotze mesos. I com que ningú no ho sap i tampoc no desitja prefigurar desgràcies i malvestats, doncs acaben desitjant-se salut, que és la cosa més llaminera i usual.
Passa sempre que busquem la manera de conformar-nos, de no demanar massa, i en això entrem sense voler en el camp de les hipocresies. Si el que vols és que et toqui la rifa, que el país millori de debò, que pugui decidir en coses tan importants com canviar la Constitució o el sistema de base política, si ets dels que desitges la lluna, per què no la demanes a crits?
Hipòcrita des del moment que fas veure que t’acontentes amb poc, quan som a temps de demanar més i més. Exigeix que els poderosos baixin dels escambells; que, sota la màscara d’una visita de cortesia, no es posin a vendre descaradament centenars de milers d’armes, amb factura de mils de milions a uns països moralment corruptes que patrocinen guerres i doctrines extremistes.
Hipòcrites o massa tímids per no combatre dia a dia la injustícia regnant, servida amb discursos i proclames d’excel·lència falsa. Ens estem acostumant a la frivolitat de la vida política, que, en el fons, interpretem com un reflex de la nostra personal frivolitat del consumisme i del perpetu espectacle. Ens estem tornant persones virtuals, no éssers reals.
Hi ha molta roba a sargir, molta sabata a adobar, molt de camí a enllosar, molta esquena jupa a redreçar. Pel camí de les creences, pel camí de la laïcitat responsable o de la racionalitat més densa, ens cal urgentment fer bugada d’actituds desviades, exigir-nos autenticitat i rigor per poder convidar els altres a sumar-se a aquest exèrcit pacífic i diamantí de la veritat, que és la primera pedra de la fortalesa de la justícia.
No deixem d’anar mai a votar, perquè els vots es compten i és l’arma que tenim ara com ara per assenyalar la ferida innoble que els poderosos fan veure que no han vist. Votem a consciència, perquè si ho fem així el nostre vot és exemplar. I d’exemples cal viure.
Passa sempre que busquem la manera de conformar-nos, de no demanar massa, i en això entrem sense voler en el camp de les hipocresies. Si el que vols és que et toqui la rifa, que el país millori de debò, que pugui decidir en coses tan importants com canviar la Constitució o el sistema de base política, si ets dels que desitges la lluna, per què no la demanes a crits?
Hipòcrita des del moment que fas veure que t’acontentes amb poc, quan som a temps de demanar més i més. Exigeix que els poderosos baixin dels escambells; que, sota la màscara d’una visita de cortesia, no es posin a vendre descaradament centenars de milers d’armes, amb factura de mils de milions a uns països moralment corruptes que patrocinen guerres i doctrines extremistes.
Hipòcrites o massa tímids per no combatre dia a dia la injustícia regnant, servida amb discursos i proclames d’excel·lència falsa. Ens estem acostumant a la frivolitat de la vida política, que, en el fons, interpretem com un reflex de la nostra personal frivolitat del consumisme i del perpetu espectacle. Ens estem tornant persones virtuals, no éssers reals.
Hi ha molta roba a sargir, molta sabata a adobar, molt de camí a enllosar, molta esquena jupa a redreçar. Pel camí de les creences, pel camí de la laïcitat responsable o de la racionalitat més densa, ens cal urgentment fer bugada d’actituds desviades, exigir-nos autenticitat i rigor per poder convidar els altres a sumar-se a aquest exèrcit pacífic i diamantí de la veritat, que és la primera pedra de la fortalesa de la justícia.
No deixem d’anar mai a votar, perquè els vots es compten i és l’arma que tenim ara com ara per assenyalar la ferida innoble que els poderosos fan veure que no han vist. Votem a consciència, perquè si ho fem així el nostre vot és exemplar. I d’exemples cal viure.