Van passant els anys i Espanya continua sent una anomalia laboral a Europa, liderant les taxes d'atur juvenil i en la segona posició pel que fa a l'abandonament escolar del mateix col·lectiu darrera Romania. Aquesta situació no és nova, fa dècades que dura i fins ara els diferents governs no han sabut o no han volgut corregir-ho.
Hem de condemnar als nostres joves a ser ni-nis a perpetuïtat? Són congènitament diferents i incapaços de trobar una feina o d'acabar uns estudis com ho fan la resta de compatriotes europeus? Què està passant amb els nostres joves de 18 a 24 anys? L'OCDE, l'Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, constata que un 17% dels nostres joves es troba en aquesta situació de ni estudiar ni treballar. Molt per sota trobem Alemanya i els països nòrdics, on aquest percentatge se situa al 10%. Com sempre, les causes diferencials són multifactorials, però totes elles tenen solució si les volem reconèixer i les afrontem amb coratge.
Una de les més importants ben segur la trobarem en el model educatiu i en les set reformes educatives que portem a l'esquena per motius ideològics que no deixa consolidar un model estable. L'actual marc d'ensenyament, a diferència de molts països de la UE, manté sense escolaritzar obligatòriament als joves de 16 a 18 anys. Quants joves coneixeu que estiguin treballant en aquesta franja d'edat? Segurament molt pocs.
Una altra causa important és el model d'atenció personalitzada de l'estudiant. Els països amb menys ni-nis tenen mecanismes d'atenció especial pels nois i noies que els costa més seguir uns estudis reglats. Desdoblen els grups, reforcen amb més professors, destinen els docents més veterans a treballar amb ells per evitar l'abandonament i aquests professors reben unes remuneracions superiors a la dels seus companys per la seva dedicació especial.
Catalunya té una situació encara més complexa perquè ha acollit dos milions d'habitants en 25 anys, això suposa un 33% més de persones nouvingudes d'arreu del món. Moltes d'aquestes persones, pel seu context economicosocial i/o cultural tenen més dificultats d'acabar els seus estudis que la població autòctona i així es recull a les estadístiques oficials i tots els esforços dels governs per reforçar el model escolar, és evident que no és suficient i que cal canviar coses i copiar altres models més exitosos.
No acaba aquí el tema, aquests països exitosos han estructurat bons programes per aquells perden el primer tren i els ofereixen una bateria de possibilitats de “segona oportunitat” per reenganxar-se al sistema educatiu amb un model flexible que amb una posterior qualificació i certificació poden homologar els seus coneixements pràctics amb titulacions oficials. Sens dubte un treball d'anàlisi integral de la vida laboral dels seus joves per cobrir totes les contingències amb polítiques d'ocupació integrades. A Catalunya fa un any es va posar en marxa el programa d'acreditació de competències professionals amb el mateix objectiu després de més d'una dècada d'intentar-ho i amb enormes dificultats d'entesa entre departaments. A vegades diria que no ens acabem de creure que el treball dignifica la persona i, per tant, que hi hem de posar tots els nostres millors esforços per facilitar la formació i l'accés al treball.
Catalunya té transferides les polítiques actives d'ocupació i els diferents responsables del Departament de Treball s'han trencat les banyes per innovar amb programes de suport, però massa vegades ha topat amb una mirada diferent per part del Departament d'Ensenyament i no diguem ja amb la mirada del govern central que té les competències de les polítiques passives. En definitiva, i per fer-ho clarificador, si les polítiques actives i les passives no estan operades per una sola administració, és impossible ser eficient a l'hora de generar estímuls econòmics per treballar i estudiar. Una vegada més la importància de tenir la caixa de la Seguretat Social és cabdal pel benestar dels nostres ciutadans i reduir el percentatge de ni-nis. Mireu sinó on ha posat l'èmfasi el govern basc a l'hora de pactar un acord de legislatura amb Pedro Sánchez: poder gestionar les polítiques passives.
Circula també entre alguns dels més joves un núvol de desesperança vers el seu futur que es resumeix en una abdicació a l'esforç de l'estudi perquè les dificultats de trobar feina són les mateixes hagis estudiat o no. Aquesta llegenda urbana és desmentida per l'INE on es recull que la probabilitat de trobar feina entre una persona sense estudis i una altra amb estudis és de prop de 30 punts!
Per acabar, podem adobar-ho amb una cultura de baixa mobilitat laboral per part de la població que li costa desplaçar-se per cercar una feina (Cadis té una taxa d'atur que dobla la catalana) i l'avançada edat en què els nostres joves deixen de viure a les llars parentals on gaudeixen d'importants avantatges econòmics, sigui per comoditat o per manca d'habitatge accessible.
Els nivells salarials no ajuden a emancipar-se, però en el conjunt de la UE hi ha molts altres països amb sous més baixos que els nostres i no els suposa un impediment especial per estudiar o treballar. Caldria veure el paper de les famílies en tot això i si determinades sobreproteccions parentals no són també un desestímul a activar el jovent.
Com podem veure fins ara, res és irresoluble i té a veure amb reenfocar la visió del model, integrar polítiques educatives i ocupacionals, posar al jove estudiant al centre del sistema i generar un canvi cultural entre les famílies que fomenti l'emancipació dels fills. Diferents palanques i responsabilitats per apropar-nos a les taxes més raonables dels països veïns i aconseguir no condemnar més als ni-nis.
Hem de condemnar als nostres joves a ser ni-nis a perpetuïtat? Són congènitament diferents i incapaços de trobar una feina o d'acabar uns estudis com ho fan la resta de compatriotes europeus? Què està passant amb els nostres joves de 18 a 24 anys? L'OCDE, l'Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, constata que un 17% dels nostres joves es troba en aquesta situació de ni estudiar ni treballar. Molt per sota trobem Alemanya i els països nòrdics, on aquest percentatge se situa al 10%. Com sempre, les causes diferencials són multifactorials, però totes elles tenen solució si les volem reconèixer i les afrontem amb coratge.
Una de les més importants ben segur la trobarem en el model educatiu i en les set reformes educatives que portem a l'esquena per motius ideològics que no deixa consolidar un model estable. L'actual marc d'ensenyament, a diferència de molts països de la UE, manté sense escolaritzar obligatòriament als joves de 16 a 18 anys. Quants joves coneixeu que estiguin treballant en aquesta franja d'edat? Segurament molt pocs.
Una altra causa important és el model d'atenció personalitzada de l'estudiant. Els països amb menys ni-nis tenen mecanismes d'atenció especial pels nois i noies que els costa més seguir uns estudis reglats. Desdoblen els grups, reforcen amb més professors, destinen els docents més veterans a treballar amb ells per evitar l'abandonament i aquests professors reben unes remuneracions superiors a la dels seus companys per la seva dedicació especial.
Catalunya té una situació encara més complexa perquè ha acollit dos milions d'habitants en 25 anys, això suposa un 33% més de persones nouvingudes d'arreu del món. Moltes d'aquestes persones, pel seu context economicosocial i/o cultural tenen més dificultats d'acabar els seus estudis que la població autòctona i així es recull a les estadístiques oficials i tots els esforços dels governs per reforçar el model escolar, és evident que no és suficient i que cal canviar coses i copiar altres models més exitosos.
No acaba aquí el tema, aquests països exitosos han estructurat bons programes per aquells perden el primer tren i els ofereixen una bateria de possibilitats de “segona oportunitat” per reenganxar-se al sistema educatiu amb un model flexible que amb una posterior qualificació i certificació poden homologar els seus coneixements pràctics amb titulacions oficials. Sens dubte un treball d'anàlisi integral de la vida laboral dels seus joves per cobrir totes les contingències amb polítiques d'ocupació integrades. A Catalunya fa un any es va posar en marxa el programa d'acreditació de competències professionals amb el mateix objectiu després de més d'una dècada d'intentar-ho i amb enormes dificultats d'entesa entre departaments. A vegades diria que no ens acabem de creure que el treball dignifica la persona i, per tant, que hi hem de posar tots els nostres millors esforços per facilitar la formació i l'accés al treball.
Catalunya té transferides les polítiques actives d'ocupació i els diferents responsables del Departament de Treball s'han trencat les banyes per innovar amb programes de suport, però massa vegades ha topat amb una mirada diferent per part del Departament d'Ensenyament i no diguem ja amb la mirada del govern central que té les competències de les polítiques passives. En definitiva, i per fer-ho clarificador, si les polítiques actives i les passives no estan operades per una sola administració, és impossible ser eficient a l'hora de generar estímuls econòmics per treballar i estudiar. Una vegada més la importància de tenir la caixa de la Seguretat Social és cabdal pel benestar dels nostres ciutadans i reduir el percentatge de ni-nis. Mireu sinó on ha posat l'èmfasi el govern basc a l'hora de pactar un acord de legislatura amb Pedro Sánchez: poder gestionar les polítiques passives.
Circula també entre alguns dels més joves un núvol de desesperança vers el seu futur que es resumeix en una abdicació a l'esforç de l'estudi perquè les dificultats de trobar feina són les mateixes hagis estudiat o no. Aquesta llegenda urbana és desmentida per l'INE on es recull que la probabilitat de trobar feina entre una persona sense estudis i una altra amb estudis és de prop de 30 punts!
Per acabar, podem adobar-ho amb una cultura de baixa mobilitat laboral per part de la població que li costa desplaçar-se per cercar una feina (Cadis té una taxa d'atur que dobla la catalana) i l'avançada edat en què els nostres joves deixen de viure a les llars parentals on gaudeixen d'importants avantatges econòmics, sigui per comoditat o per manca d'habitatge accessible.
Els nivells salarials no ajuden a emancipar-se, però en el conjunt de la UE hi ha molts altres països amb sous més baixos que els nostres i no els suposa un impediment especial per estudiar o treballar. Caldria veure el paper de les famílies en tot això i si determinades sobreproteccions parentals no són també un desestímul a activar el jovent.
Com podem veure fins ara, res és irresoluble i té a veure amb reenfocar la visió del model, integrar polítiques educatives i ocupacionals, posar al jove estudiant al centre del sistema i generar un canvi cultural entre les famílies que fomenti l'emancipació dels fills. Diferents palanques i responsabilitats per apropar-nos a les taxes més raonables dels països veïns i aconseguir no condemnar més als ni-nis.