Hi ha centenars de milers de persones a aquest país que els agrada crear coses, inventar, emprendre aventures empresarials, sols o acompanyats motivats per diferents raons de legítims guanys, passar-ho bé, seguir una vocació i tantes d'altres. Moltes d'aquestes persones de tot gènere i condició tenen unes característiques comunes que els distingeixen: saber identificar oportunitats, capacitats per organitzar els recursos necessaris per arrencar el projecte i capacitats de gestió. Sort en tenim d'elles perquè són els veritables motors del benestar de la nostra societat. La majoria d'ells són gent que assumeix riscos i que estan disposats a afrontar les conseqüències dels seus errors que a vegades pot arribar a la ruïna i la mort civil.
Són gent que si rumiessin gaire, com fa la majoria, ni en estat d'alienació temporal transitòria fruit d'algun al·lucinogen es posarien a emprendre aquestes aventures. Com s'atribueix a Carles V, el cel és pels valents i tots ells intenten tocar-lo amb les puntes dels dits sense ser massa sabedors de l'aventura que emprenen i que tindran de per vida un soci invisible que no tindrà drets polítics sobre la seva companyia, però que té un 23% de drets econòmics i cap responsabilitat en cas que l'empresa hagi de tancar. Aquest soci que es diu administració pública és altament silent i molt diligent que no eficient.
D'un soci escollit tothom espera que sigui un bon complement al nostre perfil. Si som especialment bons comercialment, buscarem bons administradors o gestors de persones i a l'inrevés. Intentem crear equips que reuneixen les màximes capacitats necessàries perquè el projecte sigui exitós i estem disposats a repartir les accions entre els fundadors per generar valor empresarial. Aquest soci sobrevingut, malauradament no ens ho posa fàcil tot i que té competències i capacitats per a fer-ho. Per un 23% dels guanys tots esperaríem que exercís les seves funcions de remoure obstacles, càrregues burocràtiques i temps d'espera vergonyosos per qualsevol tramitació.
Tots esperaríem que el soci forçós no ens obligués a fer de gestoria en comptes d'ell, retenint i ingressant una part de l’IRPF i de la Seguretat Social dels treballadors cotitzants, estar amatent a la situació marital d'aquests, divorcis i pensions parentals i tantes d'altres obligacions que haurien de correspondre als mateixos treballadors amb la seva relació amb l'estat. Ai de l'empresari que per manca d'informació, s'equivoqui i acabi responent econòmicament pels fets d'altres. Potser estaria bé que cada any, els màxims responsables polítics en els seus discursos de Cap d'Any tinguessin unes paraules d'agraïment i reconeixement pels seus socis, les “empreses contribuents” o “col·laboradores” i a poder ser, remunerar aquesta funció, ja que les empreses hauran d'acabar pagant a una gestoria per poder complir amb les obligacions fiscals i laborals de tercers.
Podríem entendre que electoralment és molt més rendible empaitar el bon compliment dels deures imposats als empresaris, que són una minoria assenyalada, que no empaitar directament als milions d'assalariats, no fos que un dia aquests fossin conscients del que arribem a pagar d'impostos, s'organitzessin i muntessin una revolta, però el que no s'entén és que el nostre soci sigui tan insensible amb nosaltres i en lloc de pensar en un marc de joc laboral i fiscal per les petites empreses, legisli pensant sempre amb l'IBEX 35 i exigint els mateixos requeriments a les pimes. Tot i les demandes de les organitzacions empresarials en demanar simplificacions i vestits a mida per les petites, els tècnics de l'administració prefereixen legislar per uns pocs i que el 99% de la resta s'hi adapti. A títol enumeratiu i no exhaustiu, recordaré algunes d'aquestes obligacions que convé anar recordant de tant a tant per no normalitzar-ho i validar-ho com un fet consumat: Protocol contra l'assetjament sexual, Pla de prevenció de riscos laborals, formació en seguretat laboral, Registres dels delegats de Prevenció, Comitè de Seguretat i Salut, Pla d'igualtat, conciliació de la vida laboral i familiar, codi de conducta i política de compliance, prevenció del blanqueig de capitals, protecció de dades personals (RGPD), auditories internes i externes, factura electrònica, Subministrament immediat d'Informació (SII), arxiu de factures electròniques, signatura digital, registre representació dels treballadors, registre a la xarxa RED de la Seguretat Social, control de publicitat i protecció del consumidor, llicencies i registres específics sectorials, declaració i pagament d'impostos, model 303, model 111, model 190, model 200, model 036, model 037, i podria anar seguint i allargant la llista.
És evident que cal vetllar per la conciliació, la prevenció de riscos, l'assetjament sexual, els drets dels treballadors, l'origen dels capitals, etc. penso que al segle XXI ningú ho dubta i Europa ha avançat força en la protecció dels drets individuals i laborals, però en la complexitat de la gestió que acompanya a aquests drets, no hi han esmerçat ni cinc minuts o s'haurien adonat que no poden demanar a les pimes la quantitat d'obligacions burocràtiques actuals. El legislador pot estar carregat de bones intencions per a fer efectius aquests drets desitjables, però fer llargues cadenes de paperassa burocràtica ens pot portar a cobrir-nos tots legalment però sense assolir els objectius definits. Al nostre soci li costa molt fer reenginyeria de processos a l'administració, simplificar sol·licituds, treure duplicitats i a més sembla que es troba molt confortable amb què la ultra reguladora Europa li faci una gran part de la feina.
Algú es pensa que una empresa tèxtil o d'alimentació pot dormir tranquil·la sense disposar d'un exèrcit de proveïdors externs especialistes a interpretar i gestionar tota la paperassa que suposa? Avui a Catalunya hi ha prop de 4.000 empreses dedicades a resoldre aquesta teranyina normativa per compte de les pimes amb desenes de milers de treballadors engrescats en ajudar-nos a no prendre mal.
Benvolgut soci per obligació, no ens preocupa gens pagar impostos i col·laborar en tot el que calgui per fer entre tots una societat més justa, sostenible i equitativa, però no és just que tinguis tan poca empatia per a qui treballa per a tu de franc, et finança per poder fer front a les necessitats socials de la ciutadania, arrela activitat econòmica i població al territori i practica el mecenatge de proximitat. Nosaltres no deslocalitzem ni creem instruments financers en països de baixa fiscalitat, però sembla que tot això no ho valoreu, per què? Al cap i a la fi, sabeu que la voluntat d'emprendre i de crear nous projectes serà més gran que tots els entrebancs i ineficiències que acabeu imposant, però com estem veient en les dades de competitivitat mundial i de creixement del PIB, el teixit empresarial europeu s'està aprimant i això no és cap bon auguri per les futures generacions.
Cada cop més hi ha més veus que diuen que ja hem perdut el tren. Jo mantinc l'esperança del fet que no és així i que ho podem revertir, però com tot gran canvi cal primer ser conscients del problema i posar-nos a canviar-ho.