El juliol, potser pels efectes de la calor, és un mes propens pels nostres polítics per generar grans frases sense pensar massa amb les repercussions que poden tenir. Sense anar més lluny, la ministra de Treball de somriure fàcil, Yolanda Díaz, a qui li agrada buscar espais de notorietat amb propostes “innovadores” va destacar dues propostes de reforma del marc laboral que són massa importants per a no fer-ne un comentari des d'un punt de vista empresarial.
La primera és la seva voluntat d'encarir el cost de l'acomiadament o de la desvinculació. Aquesta matèria feia molts anys que era un dels cavalls de batalla del diàleg social entre empresaris i sindicats i no va corregir-se fins a la darrera dècada gràcies a la negociació entre les parts per equiparar-se a la mitjana europea. Cal recordar d'on venim i encara on som. Aquest país ha tingut una de les taxes d'atur més grans d'Europa durant 30 anys i la taxa d'atur juvenil i abandonament laboral més alta per sobre de Grècia.
És el nostre empresariat el més irresponsable del continent? Té una predisposició genètica a acomiadar innecessàriament? Segur que no. Senzillament, respon a diferents elements històrics que ens duien a aquella situació: una transició política amb una dinàmica, ja superada, per part dels sindicats de desestabilització del sistema a través dels conflictes col·lectius, també pel model productiu poc innovador i amb un pes massa important del turisme i la construcció en el mix del PIB del país i un marc laboral incert i poc segur jurídicament.
Alguns d'aquests factors es van corregir, com el paper dels sindicats, i d'altres malauradament encara no, i tenen molt a veure amb el model productiu. El que tenim pendent encara, tot i la millora dels costos de desvinculació és el marc laboral que ens acompanya. Fixeu-vos que tenim un codi del comerç, un codi penal, un codi mercantil, però no tenim un codi laboral. Tenim l'Estatut del Treballador. Figura legal que quan es va crear ja preveia la seva transformació en un codi laboral on es tingués en compte tot el que té a veure amb el món del treball i no només amb una de les parts, els treballadors, amb l'obsessió en el seu moment, de blindar drets a la part treballadora deixant fora l'empresariat, els autònoms i altres regulacions d'aspectes laborals que s'haurien d'haver inclòs en un sol corpus jurídic. El pecat original era que es volia “blindar” el treballador i no el “treball”. En altres paraules, s'hauria d'haver creat un marc afavoridor del treball
Poc se'n parla d'això, però és una assignatura pendent que ningú s'atreveix a posar damunt la taula, com de l'impost “extraordinari” del patrimoni que havia de tenir un caràcter temporal i s'ha fossilitzat oblidant que es volia generar un ingrés extraordinari regularitzant i aflorant patrimonis. Tremoleu doncs quan sentiu a parlar dels polítics de mesures temporals, extraordinàries i transitòries, en idioma dels electes vol dir permanents i amb vaselina.
L'afectuosa ministra vol revertir el marc actual i tornar l'antic règim, encarint de nou el cost de l'acomiadament tot i la millora en les taxes d'atur que hem tingut amb les reformes efectuades. Com es nota el fer d'alguns polítics que no han hagut de pagar mai una nòmina i tenen aquell pensament màgic que els diners cauen del cel i que l'empresari, per la seva condició d'explotador, ha de ser objecte de sanció i penalització. Quina irresponsabilitat posar en risc una tendència de millora.
Mireu les paraules que ha utilitzat recentment el seu departament per justificar l'encariment d'aquests costos: “Buscarem fórmules dissuasòries per evitar acomiadaments per caprici”. Benvolgut empresari i/o lector, la ministra quan parla de caprici li està dient a l'empresari i ocupador que vol evitar que prengui decisions d'acomiadaments de forma arbitrària, inspirada per un desig, pel seu estat d'humor o pel seu delit en la cosa extravagant i/o original, segons defineixen els diccionaris la paraula.
Resulta que els milions d'empresaris que posen en risc el seu patrimoni o s'endeuten per tirar endavant un projecte empresarial analitzant les oportunitats, la viabilitat, fent estudis de mercat, innovant i creant valor social, quan han de prendre decisions sobre la contractació o la desvinculació, els mouen unes palanques esotèriques, subjectives i basades en els seus estats d'humor, més pròpies d'un irresponsable empresarial i social que no d'un emprenedor que genera riquesa individual i col·lectiva fruit dels seus encerts en la presa de decisions.
Ministra Díaz, les paraules importen i molt, i penso que l'empresariat no es mereix aquestes insinuacions ni definicions. Desvincular sol ser dolorós per l'impacte que genera en el desvinculat i perquè es trenquen lligams, que especialment en les empreses petites moltes vegades són quasi familiars. Banalitzar el llenguatge per justificar decisions errònies té doble culpa i ho acabarem pagant entre tots menys potser vostè, que ja li trobaran una porta giratòria adequada que no respondrà, de cap manera, a un caprici.
No acaba aquí el despropòsit. Recentment, la ministra també ha volgut destapar la caixa dels trons de la jornada laboral i ho ha fet entomant el discurs populista i poc seriós de parlar de jornada setmanal. Algú de primer de carrera de relacions laborals li hauria d'explicar que les jornades computen anualment i no setmanalment. Que quan es parla de temps de treball es mesura amb hores anuals negociades per les parts, i en funció de les necessitats de cada sector, es pacten distribucions irregulars de les jornades com no podria ser d'altra manera. Penseu en sectors estacionals on durant uns mesos tenen molta feina (turisme, agricultura, fabricants de gelats i torrons, etc.) i d'altres que en tenen ben poca. Doncs bé, hi ha sectors on potser unes setmanes treballen 30 hores i d'altres 50 compensant-se entre si.
El totum revolutum conceptual de la ministra no ajuda i gens a un debat seriós i simplifica erròniament l'anàlisi de les jornades de treball en l'economia actual. M'agradaria, però, posar de manifest que quan parlem de temps de treball efectiu tenim jugadors de primera i de segona divisió. Els de primera juguen en una lliga sense amo, carregats de privilegis i drets adquirits assolits per uns sindicats sense contrapart a l'hora de negociar, ja que els seus interlocutors són temporers polítics esporuguits davant les amenaces que parar el sector públic els facin perdre les eleccions i no puguin continuar a la política.
No cal rumiar gaire que estem parlant dels treballadors del sector públic que donada la seva alta productivitat demostrada, treballen de mitjana unes 200 hores menys que al sector privat, o traduït en llenguatge de la ministra, tenen cinc setmanes més de vacances a l'any que els jugadors de segona divisió, el gruix dels mortals del sector privat. No parlem ja de les taxes d'absentisme entre els jugadors de les dues lligues, on, de nou, al sector públic excel·leix amb un 20% més, ja que l'estrès per responsabilitat i excés de jornada penalitza greument la seva salut.
Cada sector té la seva dinàmica i la seva idiosincràsia i gràcies a la negociació col·lectiva es busca l'equilibri entre la productivitat generada, la remuneració i la jornada anual. Per això, hi ha sectors que tenen sous molt més alts que altres i jornades més curtes i dins dels mateixos sectors, cada empresa acaba d'ajustar-ho en funció de les característiques individuals. Voler intervenir i generalitzar models és un error que interfereix en els mecanismes de negociació de les parts.
Necessitem polítics revolucionaris allunyats dels tòpics. Necessitem polítics que siguin valents i que posin sobre la taula propostes per fer un país més industrial, digital, innovador, amb treballadors més qualificats, amb instruments fiscals i financers que estimulin la recerca i la reinversió i que confiïn en els seus agents socials per ajustar el repartiment d'excedents empresarials i la conciliació personal amb la feina. No hauria de ser tan difícil, caram.
Necessitem polítics que vigilin el llenguatge, que no estem a una taverna on tot s'hi val sinó que estem parlant de la riquesa d'un país, de la seva gent i el seu futur. Ni capricis empresarials ni imposicions de jornada irracionals per decret. Necessitem missatges d'estímul, polítiques rigoroses i coratge per fer les reformes pendents en l'administració i en els marcs que condicionen la competitivitat d'un país. Les paraules i els fets importen benvolguda ministra, però mentre no tinguem fets, com a mínim cuidem les paraules.