Abraham Kuyper, exprimer ministre holandès de principis del segle XX, escriptor i teòleg considerat un dels pares del neocalvinisme, va introduir un concepte per a mi molt interessant, per descriure la societat: l'equilibri de les esferes.
Entenia que hi havia tres esferes conformades per l'Individu, la Societat Civil /agrupació d'individus i l'Estat o administracions públiques. Ell les concebia en un pla horitzontal i no jeràrquic, una delegació voluntària de manera que cap de les tres era autosuficient per poder prescindir o imposar-se a les altres.
L'individu, cridat a una ètica de llibertat personal amb responsabilitat i pensament crític per transformar l'entorn. O, en altres paraules, a intervenir en la segona esfera, la societat. L'individu delega voluntàriament funcions i representació en la societat civil, participant en tota mena de grups: família, universitat, ONG, etc., entenent que aquests tenen pluralitat estructural, pluralitat cultural dins el territori i una pluralitat de cosmovisions (espiritualitats, ideologies) diverses que cal respectar i protegir. Una ciutadania ètica conformarà una societat civil amb valors que preservaran millor el bé comú.
Finalment, la tercera esfera, les administracions públiques, l'Estat, el Leviatan com diria el filòsof anglès Hobbes, receptores del poder coercitiu i judicial delegat pels individus i la societat civil, amb dues funcions bàsiques: preservar els límits de les esferes i les seves potencialitats i, en segon lloc, procurar el bé comú.
Aquest concepte supera la dialèctica permanent entre estatisme i individualisme en la mesura que reforça la posició de la societat, clau per a la transformació social. Entén que han de conviure harmònicament, reconeixent-se entre si com a espais interdependents de generació de valor social.
Aquestes esferes han estat sempre immutables? Han canviat al llarg del temps? Sens dubte que ho han fet. Tant pel paper de l'Estat com per la pròpia dinàmica de la societat davant del canvi tecnològic. L'esfera individual ha passat d'admetre l'esclavitud, a créixer i consolidar-se amb la declaració dels drets humans on hi ha un reconeixement importantíssim de la llibertat individual. Això no obstant, veiem també com estan canviant les percepcions socials de determinats drets individuals i s'està desequilibrant el respecte per la pluralitat estructural, cultural i de cosmovisions per la interferència de la tercera esfera, l'Estat, que lluny de garantir la independència de l'individu, intervé amb el seu relat i legisla en àmbits on interfereix en l'autonomia individual afavorint determinades cosmovisions amb clars guanyadors i perdedors.
D'altra banda, tenim un gran repte global en un marc, no ja postmodern de pensament feble i de relativisme, sinó d'hipermodernitat on s'afegeixen nous axiomes com el liberalisme universal, l'eficàcia tècnica i l'individualisme amb una percepció de risc i incertesa sense precedents.
És el carpe diem individual que proposa mirades a curt termini per una desesperança davant del futur. Patim, doncs, un doble impacte en aquesta esfera on els individus hem de preguntar-nos com hem de respondre davant d'una voluntat estatal de control i reducció de les llibertats, i una transformació intrínseca d'aquesta esfera per una acceleració tecnològica sense precedents que impacta en tots els àmbits de la vida i que ens porta al nostre aïllament respecte a les altres esferes.
Seguint amb l'esfera de la societat civil, hem de reconèixer que està igualment amenaçada per la seva composició intrínseca i pel paper de l'Estat. Vegem perquè hem de prestar-li atenció. Moltes associacions es qüestionen la seva raó de ser davant alternatives tecnològiques o el paper de l'Estat amb totes les seves administracions, que tendeixen a voler monopolitzar la gestió del bé comú i interferir en la independència d'aquesta esfera.
Som davant una crisi d'institucionalitat on l'individu deixa de creure en els organismes que fins ara percebia que li proporcionaven seguretat, certesa i predictibilitat i busca refugiar-se en la tecnologia i en noves fórmules de xarxes i comunitats virtuals mercantilitzades de baix compromís. Recordem que carpe diem i compromís són un oxímoron i la vida no es basa en instants experiencials sinó en una carrera vital de compromís amb la societat. Tota transformació profunda requereix temps, esforç, estratègia i paciència encara que incorpori tàcticament eines de gestió de pensament líquid.
La societat civil ha de recuperar el seu paper clau en l'estructuració de la societat actual. El Leviatan no té ni tots els recursos ni tot el coneixement per fer avançar en solitari la societat ni per substituir la societat civil. És més, diria que el coneixement en majúscules radica en els individus i en els individus agrupats. Per mi, l'eficiència, fer les coses amb el mínim temps possible i amb els mínims recursos necessaris també forma part d'una proposta ètica.
Finalment, en aquest apartat descriptiu voldria parlar de la tercera esfera, l'Estat. S'ha multiplicat per sis el nombre de treballadors públics respecte a la població en els últims 100 anys. Això ha estat la tònica general a tot el planeta. En la mesura que l'Estat ha anat ingressant més impostos, ha pogut incrementar els serveis públics multiplicant els efectius. És bo o dolent el que ha passat? Aquesta esfera ha crescut espectacularment i crec que la resposta a la pregunta l'hauríem de trobar analitzant la seva praxi respecte a les altres esferes. Impulsa l'Estat en totes les seves formes la preservació dels límits de les altres esferes sense immiscir-se i promovent les seves potencialitats?
És conscient l'Estat que no té totes les capacitats per resoldre la interminable i impagable demanda de serveis públics amb recursos propis i que necessita la societat per ser més eficient a través del principi de subsidiarietat? És a dir, Estat, no facis el que pugui fer una entitat, i entitat no facis el que pugui fer un individu, en el cas que ens ocupa. Entén l'Estat que ha d'interioritzar els principis de confiança i delegació en la societat civil? Servei col·lectiu amb gestió delegada. Per què les administracions tendeixen a acaparar la gestió directa de la cultura, la sanitat, l'educació i tantes altres sabent que la jornada anual dels servidors públics és un 15% inferior i que el seu absentisme mitjà dobla el del sector privat? És a dir, que dels més de 4.000.000 de servidors públics que tenim, 1.000.000 serien prescindibles amb les mateixes regles de joc que tenim la resta de ciutadans en un marc d'economia de mercat. Això és eficiència? És ètic?
És evident que aquesta esfera, lluny de pensar en clau d'eficiència treballa sobre la clau de la desconfiança respecte a les altres esferes, en clau de poder i d'autosuficiència impulsada per un corrent de fons format per ciutadans desesperats que davant la inequitat del model econòmic global reclamen a l'Estat que nacionalitzi tots els serveis públics. La resposta d'aquesta esfera davant la inequitat del sistema econòmic ha de ser fagocitar les altres esferes com un forat negre? Ho dubto, i no crec que sigui la resposta ètica. Siguem conscients que l'Estat i les administracions públiques han agafat vida pròpia, ja que els seus representants polítics són temporers més pendents de la reelecció que de la transformació.
Arribats a aquest punt, com podem els empresaris impulsar una transformació social d'impacte? En l'esfera individual crec que és essencial prendre consciència de la necessitat d'incorporar aquesta visió transformadora en cadascun de nosaltres promovent una cultura compartida de transformació integral de totes les esferes per guardar el necessari equilibri i en els nostres entorns participant en la societat civil, en tots els organismes i entitats possibles per fer arribar propostes de transformació per al benestar comú.
En temps incerts on la gent espera certeses i seguretats que no arribaran, hem de ser agents de transformació que ajudin la política a gestionar la complexitat, com diria el filòsof Daniel Innerarity, fugint de propostes simplistes que per simples són falses i preservant l'autonomia i equilibri de les esferes Kuyperianes que són la garantia del benestar col·lectiu.