Abans que acabi el mes de gener tinc el costum d'agafar el calendari – aquest any de paisatges menorquins - i assenyalar amb un retolador gruixut les dates que considero remarcables. Primer començo amb el color blau, encerclant els dies en què fan anys els amics i la família. Després, el vermell, per enquadrar allò que no em pot passar per alt: El 4 de febrer, per exemple, Ovidi Montllor hauria fet 75 anys. A l'Abril farà 40 anys de la legalització del PSUC i dels bombardejos de Gernika, el 25 de setembre en farà 55 de les riuades del Vallès. El 9 d'octubre, mig segle de la mort de Che Guevara, el 7 de novembre, 100 anys de la revolució russa d'octubre. I el 7 de desembre 10 anys de la mort de l'autor del Zoo d'en Pitus, Sebastià Sorribas; Aquest any, amb les efemèrides, em fa la sensació que serà un any amb un to més reivindicatiu.
Continuo amb el retolador blau, hi ressalto amb un triangle allò que està per venir. Descarto allò que no em portarà enlloc com l'any internacional del turisme sostenible segons l'ONU i l'anunci de la seu de la copa mundial de futbol del 2026 a Kuala Lumpur; I em quedo amb el que em pot generar interès: les eleccions presidencials a França – a l'abril la primera volta i al maig la segona -, l'eclipsi solar total que hi ha previst pel 21 d'Agost, les eleccions federals a Alemanya pel setembre, l'apagada del senyal de l'FM a Noruega, el dia de la loteria (en cas aquest, sempre espanyola)...
Em queda el color groc, el més incert de tots. És un color que aprofito per projectar-hi allò que crec que passarà, com si fos un pronòstic, una travessa de dates. Aquest any però, noto que no tinc les mateixes ganes que l'any passat de jugar-me-la. I potser és perquè estic saturat.
Quan Armand Obiols es va fer càrrec de l'editorial del Diari de Sabadell, feia un any que s'acabava de proclamar la República catalana, ja s'havia produït la gran manifestació del 24 d'Abril a favor de l'Estatut i el Parlament havia elaborat una Constitució per la República. En un llibre magnífic, titulat Hores decisives, publicat delicadament per la Fundació La Mirada de Sabadell, s'hi recullen diferents articles d'aquella època del mateix Obiols.
És un llibre que entristeix. Et fa adonar d'on som ara i com ha d'acabar tot per sortir-ne. Alguns títols dels seus articles ens fan veure que no som tant lluny d'on érem: "El pacte i la voluntat, La gran Catalunya, La polca de l'equilibrista, Catalunya unànime, Incompresos, La unitat espiritual..."
La realitat que explica Obiols és la d'un catalanisme que rebrotava i queia, una mena de vol agallinat, que generava ràbia impotència. Quan tot semblava que anava cap a una sola direcció, s'esmicolava. Obiols carrega contra els polítics d'aleshores que "van prioritzar ser cordials i no van complir la seva feina". El catalanisme, ve a dir-nos, sempre ha estat una mena de crític per l'estat espanyol, el torracollons, el que mai vol ser escoltat perquè sap que sempre posa el dit a la llaga. I els polítics d'aleshores no van saber estar a l'alçada del que el país els demanava, van prioritzant el gest correcte per damunt de la política real, l'acció. "Sempre dividits".
Aquests dies moltes corbates hauran afluixat el seu nus, els pressupostos van endavant i permetran el referèndum, però el problema no s'ha solucionat. A Catalunya continuen existint dues maneres de veure la independència. Hi ha qui ho veu com un miratge inabastable i hi ha qui vol assumir tots els riscos per ser independents. I el proper pas ja no ha de ser comptar quants són independentistes i quants no, que també. El que cal és diferenciar els valents dels porucs de la llibertat, els oradors dels compromesos. I per això, el retolador groc, me'l guardo per més endavant.
Continuo amb el retolador blau, hi ressalto amb un triangle allò que està per venir. Descarto allò que no em portarà enlloc com l'any internacional del turisme sostenible segons l'ONU i l'anunci de la seu de la copa mundial de futbol del 2026 a Kuala Lumpur; I em quedo amb el que em pot generar interès: les eleccions presidencials a França – a l'abril la primera volta i al maig la segona -, l'eclipsi solar total que hi ha previst pel 21 d'Agost, les eleccions federals a Alemanya pel setembre, l'apagada del senyal de l'FM a Noruega, el dia de la loteria (en cas aquest, sempre espanyola)...
Em queda el color groc, el més incert de tots. És un color que aprofito per projectar-hi allò que crec que passarà, com si fos un pronòstic, una travessa de dates. Aquest any però, noto que no tinc les mateixes ganes que l'any passat de jugar-me-la. I potser és perquè estic saturat.
Quan Armand Obiols es va fer càrrec de l'editorial del Diari de Sabadell, feia un any que s'acabava de proclamar la República catalana, ja s'havia produït la gran manifestació del 24 d'Abril a favor de l'Estatut i el Parlament havia elaborat una Constitució per la República. En un llibre magnífic, titulat Hores decisives, publicat delicadament per la Fundació La Mirada de Sabadell, s'hi recullen diferents articles d'aquella època del mateix Obiols.
És un llibre que entristeix. Et fa adonar d'on som ara i com ha d'acabar tot per sortir-ne. Alguns títols dels seus articles ens fan veure que no som tant lluny d'on érem: "El pacte i la voluntat, La gran Catalunya, La polca de l'equilibrista, Catalunya unànime, Incompresos, La unitat espiritual..."
La realitat que explica Obiols és la d'un catalanisme que rebrotava i queia, una mena de vol agallinat, que generava ràbia impotència. Quan tot semblava que anava cap a una sola direcció, s'esmicolava. Obiols carrega contra els polítics d'aleshores que "van prioritzar ser cordials i no van complir la seva feina". El catalanisme, ve a dir-nos, sempre ha estat una mena de crític per l'estat espanyol, el torracollons, el que mai vol ser escoltat perquè sap que sempre posa el dit a la llaga. I els polítics d'aleshores no van saber estar a l'alçada del que el país els demanava, van prioritzant el gest correcte per damunt de la política real, l'acció. "Sempre dividits".
Aquests dies moltes corbates hauran afluixat el seu nus, els pressupostos van endavant i permetran el referèndum, però el problema no s'ha solucionat. A Catalunya continuen existint dues maneres de veure la independència. Hi ha qui ho veu com un miratge inabastable i hi ha qui vol assumir tots els riscos per ser independents. I el proper pas ja no ha de ser comptar quants són independentistes i quants no, que també. El que cal és diferenciar els valents dels porucs de la llibertat, els oradors dels compromesos. I per això, el retolador groc, me'l guardo per més endavant.