El tancament de bona part de les sales dels cinemes Renoir no respon a cap fenomen que no coneguem. La indústria cinematogràfica està pagant una combinació de crisis ben desgraciada: l’econòmica en general, la cultural en concret, i la de la seva indústria encara més en particular. Respectivament: el baix consum, la pujada de l’IVA al 21% i la pirateria.
Les mesures que cal prendre per pal·liar les dues primeres d’aquestes crisis són el nostre pa de cada dia, però les respostes que necessita la tercera d’elles sembla un tema tabú, potser perquè d’alguna manera o altra tothom hi suca. Urgeix, d’una vegada, fer una llei que combati la pirateria de forma eficaç. Tot i ser una evidència, els governs espanyols ho dilaten i passen el problema d’una legislatura a l’altra com una patata calenta.
Val a dir que més enllà de la seva incomoditat en tractar aquest tema, tampoc hi ajuda massa que molts dels mateixos integrants del gremi semblin massa acomplexats per exigir-ho públicament i amb tots els altaveus, intueixo que simplement perquè temen que algú pugui titllar-los d’usurers. Ben pensat, potser no s’allunya gaire del que han criticat en tants discursos, que els ha donat per a tantes pel·lícules, i que els ha permès la recreació dels personatges més malvats.
A l’altre costat, cal reconèixer que els crítics amb el primer intent seriós a nivell estatal per combatre la pirateria, la Llei Sinde, tenen els seus motius per estar alerta: si pensem en informes fantasma, guerres brutes i sentències poc jurídiques hi ha fonaments per témer arbitrarietat per part dels poders públics a l’hora d’assetjar la pirateria.
Però es digui Sinde o Lassalle cal frenar la barra lliure que actualment hi ha a l’Estat amb aquest tema. No poder posar portes al camp, com diuen alguns, no és excusa perquè en aquest país la pirateria vagi a la carta. Com ho prefereix: per torrent, per P2P o per descàrrega directa? En múltiples idiomes i si cal amb visualització online pels qui els fa mandra esperar. Els EUA classifiquen els països en funció de la seva permissivitat amb la pirateria, i que existeixi una gradació vol dir que hi ha qui fa de més i qui fa de menys, i com que nosaltres fem de menys el Renoir tanca.
El problema del sector és recent i alhora antic. Recent, perquè no fa ni una dècada que reservàvem butaca per no haver de veure una estrena des de les primeres files o en sessió golfa, i antic perquè respon a una qüestió que ja hem vist altres vegades al llarg de la història: al cinema, els drets de propietat, no estan garantits. La gent ha decidit que si paga per l’ADSL ja no pagarà més pel cine.
Al segle XVIII la Revolució Industrial va anar endavant entre d’altres coses perquè el sistema polític havia passat a garantir els drets de propietat. Quan els propietaris van veure que ja no era cap senyor sinó ells mateixos els qui treien profit del que produïen van començar a produir més. Ara, els amos dels Renoir, dels Lauren i, veient els seus comptes, potser també ben aviat els dels Albèniz de Girona i els dels Girona de Barcelona, han vist que ja no treuen profit de la seva feina i, o bé ja han tancat barraca o bé és possible que ho facin d’aquí poc. Per evitar-ho potser no cal cap “miracle d’última hora” sinó tan sols una mica de voluntat.
Les mesures que cal prendre per pal·liar les dues primeres d’aquestes crisis són el nostre pa de cada dia, però les respostes que necessita la tercera d’elles sembla un tema tabú, potser perquè d’alguna manera o altra tothom hi suca. Urgeix, d’una vegada, fer una llei que combati la pirateria de forma eficaç. Tot i ser una evidència, els governs espanyols ho dilaten i passen el problema d’una legislatura a l’altra com una patata calenta.
Val a dir que més enllà de la seva incomoditat en tractar aquest tema, tampoc hi ajuda massa que molts dels mateixos integrants del gremi semblin massa acomplexats per exigir-ho públicament i amb tots els altaveus, intueixo que simplement perquè temen que algú pugui titllar-los d’usurers. Ben pensat, potser no s’allunya gaire del que han criticat en tants discursos, que els ha donat per a tantes pel·lícules, i que els ha permès la recreació dels personatges més malvats.
A l’altre costat, cal reconèixer que els crítics amb el primer intent seriós a nivell estatal per combatre la pirateria, la Llei Sinde, tenen els seus motius per estar alerta: si pensem en informes fantasma, guerres brutes i sentències poc jurídiques hi ha fonaments per témer arbitrarietat per part dels poders públics a l’hora d’assetjar la pirateria.
Però es digui Sinde o Lassalle cal frenar la barra lliure que actualment hi ha a l’Estat amb aquest tema. No poder posar portes al camp, com diuen alguns, no és excusa perquè en aquest país la pirateria vagi a la carta. Com ho prefereix: per torrent, per P2P o per descàrrega directa? En múltiples idiomes i si cal amb visualització online pels qui els fa mandra esperar. Els EUA classifiquen els països en funció de la seva permissivitat amb la pirateria, i que existeixi una gradació vol dir que hi ha qui fa de més i qui fa de menys, i com que nosaltres fem de menys el Renoir tanca.
El problema del sector és recent i alhora antic. Recent, perquè no fa ni una dècada que reservàvem butaca per no haver de veure una estrena des de les primeres files o en sessió golfa, i antic perquè respon a una qüestió que ja hem vist altres vegades al llarg de la història: al cinema, els drets de propietat, no estan garantits. La gent ha decidit que si paga per l’ADSL ja no pagarà més pel cine.
Al segle XVIII la Revolució Industrial va anar endavant entre d’altres coses perquè el sistema polític havia passat a garantir els drets de propietat. Quan els propietaris van veure que ja no era cap senyor sinó ells mateixos els qui treien profit del que produïen van començar a produir més. Ara, els amos dels Renoir, dels Lauren i, veient els seus comptes, potser també ben aviat els dels Albèniz de Girona i els dels Girona de Barcelona, han vist que ja no treuen profit de la seva feina i, o bé ja han tancat barraca o bé és possible que ho facin d’aquí poc. Per evitar-ho potser no cal cap “miracle d’última hora” sinó tan sols una mica de voluntat.