En són molts i van a més. La seva veu inintel·ligible ressona alta i greu. Traguem-nos el barret i el que calgui davant aquests nous àrbitres de l’elegància que, amb les seves omnipresents i inevitables notes sincopades, transmuten les fronteres de l’educació, el protocol i les relacions socials en tots els esdeveniments lúdics i artístics. Aparteu les criatures. Són... els tossuts.

Per ser un tossut no cal posseir cap requisit especial. És indiferent l’edat, el gènere, la raça, la creença o la religió. Només és necessari tenir la sensibilitat i la generositat suficients per compartir les virtuoses tonalitats de la tos amb als pacients companys de localitat. I fer-ho sense recança, sense pudor. Uns llavis closos o un mocador imprudent podrien esmorteir l’eficàcia de la bona nova que han vingut a dur-nos.

Ja fa temps que te’ls trobes al Liceu, a l’Auditori i al Palau, també al TNC i al Lliure, i a gairebé tots els cinemes i teatres del país. Però a l’estiu proliferen més que qualsevol altra espècie humana o animal. Res plau més als tossuts que fer sentir els seus inaudits sons en espais oberts. I els festivals d’estiu són el marc idoni per gaudir del seu particular art. Els trobes al Grec, a Peralada, a Cap Roig, a la Porta Ferrada,... tant se val on vagis, mai fallen, sempre hi són.

La seva manifestació es produeix habitualment de la mateixa manera. En l’instant més insospitat, un d’ells obre la boca –que és com obrir el foc- i deixa anar el primer símptoma de tos. Al cap de poc, la seva acció és replicada per un segon tossut. No hi ha dos sense tres, ni tres sense quatre. En breus moments, aquells estossecs, aquells bramuls guturals, s’escapen com una epidèmia viral per tota la platea.

Saben ensenyorir-se de la situació. El seu udol bacterià, sorgit del lloc més fosc i profund de la gola, actua com un efecte crida; i tots els tossuts agafen consciència de grup. La força de la manada sorollosa. I cofois de sentir-se reconeguts, talment com il·luminats per la fe del convers, tornen a fer sentir plegats, a cor, la seva tosseta.

Però no cregueu pas que el seu so és monòton. Quan portes tant de temps sentint-los, pots arribar a distingir els diversos tipus de tos. Si un és abonat al Liceu o a l’Auditori, acabarà sent un expert en tossuts. Aprens a valorar justament el forte rotund d’una tos seca o la coloratura apassionant d’una tos mocosa. El persistent crescendo de la tos bronquial. I per damunt de tot aquell inoblidable vibrato de la tos enrogallada!
 
A més, tenen el do de la total oportunitat. Al teatre o al cinema, escometen tots els silencis, especialment si es tracta d’una escena o diàleg fonamental. Si estan en un concert, intenten escollir els moviments lents. Gaudeixen actuant durant els andantes o moderatos. A les òperes, no deixen passar l’ocasió de matisar un pianíssimo d’ària. Gràcies a ells, l’espectacle ha passat a una altra dimensió. Els intèrprets, cantants i músics es van acostumant al ritme que imposen i, al final de la funció, s’han de rendir davant el tossut leitmotiv del públic.

I després d’haver assistit a un espectacle on els tossuts han novament imposat els seus acords dissonants, i sóc conscient de quant han justificat el cost de la meva entrada, penso només amb aquelles goles irritades i enrogides, les cordes vocals viscoses, infestades de mucositat, les boques obertes i pudentes expulsant una tos infecte i gasosa, i la poca educació de tota aquesta maleïda patuleia. I em dic a mi mateix que és gran llàstima que tots els tossuts d’aquest país no tinguin un únic coll per tallar-lo netament, d’una sola tacada.