Ni fills ni cap casa en propietat. Els bons soparets i el viatget de l’estiu. Estirant, alguna escapadeta al llarg de l’any. A poquet a poquet, anar fent. Passet a passet. Al dia, amb la felicitat en diminutiu. Amb totes les il·lusions posades en fer coses grans, però pensant sembre amb la boca petita. I amb aquell neguit d’haver superat ja la quarantena i no haver fet res important a la vida. Si és que tenir família i propietats és la petjada que realment vull deixar en aquest món. A l’avió, en una d’aquestes escapadetes. Dues hostesses de generacions diferents davant meu. Sí, em va tocar a la primera fila, i elles, assegudes a un metre de distància, xerraven de torns i de canelons. L’hostessa més gran, amb els 40 també ja fets, tenia dos fills. I parlant parlant, la frase. “Cada cop entenc més els que em diuen que no volen tenir fills”. I també allò que no ho canviaria per res, però si fos ara…
La cançoneta que no et pots treure del cap. El que cada cop són més els que ho diuen en veu alta. El missatge que va calant entre els que tenim dubtes i els que vindran després. Per egoisme, per massa obligacions, per seguir fent viatgets, o perquè el món que ve no volem que el pateixin els nostres fills. O una mica de tot. Si jo ja vaig marxar de casa tard i he hagut de viure de lloguer, què es trobaran els que encara no han nascut? Per què renunciar a una vida que ben just jo puc viure amb dignitat? Era l’hostessa d’aquell vol low cost i és el meu entorn. Dones, mares, que van de cul amunt i avall. Les extraescolars quan són petits, i portar-los a la feina si són més grans.
Sí, ho he dit bé. Els pares ara porten els fills a treballar. Perquè els joves no en tenen ni per treure’s el carnet de conduir. Perquè molts, com ja vam fer alguns, estudien i treballen al mateix temps. I als pobles, ja se sap. Sense cotxe poca cosa tens a fer. Treballen i estudien amb l’esperança que algun dia es podran independitzar. També com vam imaginar molts en el seu dia. Però ara amb un futur més cru del que voldrien. L’Observatori de l'Emancipació del Consell de la Joventut d'Espanya assegura que durant el primer semestre del 2024 la dada de joves (entre 16 i 34 anys) que vivien fora de la llar familiar es va situar en el 16,8% a Catalunya. O el que ve a ser el mateix, el 74,5% dels que treballen continuen vivint amb els pares. Estrany això d’agafar de mostra els nois i noies de 16 anys. Però no ens quedem en l’error. Només cal mirar al voltant per veure quina és la realitat.
És la comoditat de la minoria, i són els sous lamentables si aconsegueixen treballar. I òbviament els preus dels pisos que no es poden pagar. Ni ells ni nosaltres. Una altra dada de l’informe. Els joves catalans tampoc poden assumir, de mitjana, un pis de lloguer sols. Per fer-ho haurien de destinar més del 100% del seu salari net. El fet de compartir pis no és una moda, és una necessitat. I el fet de conviure amb els pares passats el trenta un exemple més de la crisi que vivim com a societat. Pares que mantenen els fills. I pares que tornen a casa dels pares perquè no arriben a finals de mes. Tots junts, com antigament, per poder subsistir. Si els nostres joves perden l’esperança per fer i aconseguir coses grans, només ens quedarà viure en un país petit.