Em sap greu, però diria que la política sobiranista està encallada. Els congressos que havien de canviar les coses no canvien gran cosa, i la política catalana continua encallada en el fangar de la política espanyola i de les pròpies misèries.
Tot fa pensar que ERC està a l’espera de renovar-se sense canviar de noms ni de guió. Estranya política, la que consisteix a pactar de nit i protestar infructuosament de dia. Peculiar militància, la que segurament triarà l’home que mai diu el que realment pensa.
No tinc dubte que la CUP continuarà desapareguda en el seu singular combat contra la dreta catalana; una dreta sense poder. Curiós que el seu activisme hagi minvat correlativament a la desaparició de l’escena governamental autonòmica dels partits independentistes, singularment la dreta convergent, a la qual tant odiaven.
Mentrestant, Junts es rearma cap endins, però perd posicions cap enfora. Continua sense saber què vol ser. Manté un activisme prou coherent al Congrés estatal, però la seva política d’avisos al PSOE sembla tenir un efecte limitat, i costa saber què ve després. La política de l’enfadós té l’inconvenient que, quan l’enfadat té poc poder, el toregen amb comoditat. El problema de Junts és que ho juga tot als set vots de Madrid, i dona per al que dona. El marge és petit. Si tomba la fràgil majoria que dona suport al PSOE, la possibilitat de quedar acorralat en un racó del tauler, català i espanyol, pujarà uns quants esglaons. En tot cas, tot fa pensar que reduirà encara més els seus aliats potencials. Però, vist el cas que el PSOE li fa, si no tomba aquesta majoria, no sembla saber com sortir del fangar.
Mentrestant, el procés de rehabilitació del president Pujol dona titulars. Expressa sense embuts la seva convicció de sempre: la independència de Catalunya no és possible. L’estat espanyol és massa fort, diu. Segur que molts antics dirigents de la vella Convergència hi estan d’acord. Em pregunto quants dirigents actuals de JUNTS pensen el mateix.
Penso que l’afirmació del president Pujol és l’expressió que millor descriu el forat conceptual que encalla el sobiranisme català. Catalunya no serà independent de manera immediata, però les raons per a ser-ho haurien de centrar la taula política catalana. No està malament recordar que Catalunya no serà independent de manera immediata, però és un error greu no remarcar cada hora del dia que les polítiques, econòmiques, culturals i socials que practica l’Estat la fan més imprescindible que mai.
Tampoc és un disbarat que l’expresident asseguri que Catalunya té molt difícil la independència perquè l’Estat espanyol és molt fort. Però comença a ser un gran problema que ni ell ni ningú no vulgui acceptar que l’Estat espanyol és molt més dèbil del que aparenta i que, si l’independentisme no avança, és perquè els partits sobiranistes no han jugat, ni juguen bé, les seves cartes.
Molts dels il·lustres representants del nostre sobiranisme continuen embarrancats en una manera de fer basada en declaracions; en canvi, pocs dirigents prioritzen la construcció d’un poder polític i social fort. Sense tenir-lo és impossible guanyar l’estat, per molt dèbil i matusser que sigui.
El president Pujol enyora la vella Convergència, i tinc la impressió que molta gent de Junts també. Però, és recuperar la vella Convergència el què aplanarà el camí? És refer la vella Convergència el poder que defensarà els interessos del conjunt dels catalans d’avui? No seria més rendible pensar en termes del moment en què vivim? No seria l’hora de construir una eina al servei del conjunt de l’ideal sobiranista?
La política catalana està encallada. Potser molta gent creu ara que Catalunya mai serà independent; és una possibilitat, però no és l’única. El que si estic segur que la Catalunya assimilada a l’espanyolitat no és la que més convé als catalans. En tot cas, la independència només arribarà si un nombre suficient de catalans la veuen necessària; només serà factible si una nova generació de dirigents sobiranistes aprèn a mostrar les virtuts de posseir un estat radicalment diferent del que tenim. Només serà possible si la societat catalana s’identifica amb una idea d’estat sobirà propi del nostre temps.
Malauradament, són molts els catalans que pensen que l’independentisme no defensa especialment bé els seus interessos; en tot cas, no millor que el socialisme espanyol. Paradoxalment, l’Estat és un batibull d’interessos oposats als interessos de tots els catalans, independentistes o no. L’estat espanyol és, per a Catalunya, un evident mal estat. Bo seria que els partits teòricament favorables a la independència reflexionessin sobre els paràmetres conceptuals que transmeten. La independència és possible, però sobretot és imprescindible. Però desplegar-la avui exigeix una idea de procés polític que no està ni esbossada.
L’independentisme del 2017 no es va equivocar exigint la independència; es va equivocar proclamant-la sense saber com defensar-la. Es va equivocar reduint la independència a una hora de tall amb l’Estat espanyol. Com també s’equivoca ara amb aquesta negociació polièdrica, cadascú a la seva, o amb cops de puny més o menys efectius. Falta projecte, estratègia, unitat i majoria. Sobra indefinició, escenificació, maniqueisme i tacticisme.
Mentrestant, el PSC segueix a la seva. Té projecte, el d’Espanya; té estratègia, la del PSOE. Ha aconseguit un punt d’unitat amb l’esquerra catalana, i fins i tot amb algun partit independentista, i té una majoria precària, però suficient. Tot precari, però suficient. En tot cas, sembla que la seva precarietat és més forta que la desunió i incapacitat del sobiranisme.
Espero amb candeletes l’acord de singularitat fiscal i la versió 5.0 del cafè per a tothom que el PSC i ERC acceptaran. Tanta negociació a tres bandes és ridícula i de resultats encara més ridículs. Catalunya està perdent sobirania dia a dia, i l’imaginari de la catalanitat està en regressió. I el sobiranisme no sap com combatre-ho. Catalunya està estancada. Els catalans estan perdent benestar, competitivitat i futur. El problema ja no és només la independència, és la catalanitat.